Arxiu del blog

divendres, 21 de novembre de 2008

La incompetència de Baltasar Garzón o l'acolloniment davant la dreta espanyola.


Ahir va ser dia 20 de novembre, dia de la memòria per als feixistes que recorden la mort de Franco i José Antonio Primo de Rivera. Probablement no és tan important el volum de seguidors que reten homenatge a aquesta celebració, com que trenta anys després en la caiguda de la dictadura, encara no s’hagi cicatritzat aquesta ferida.

Per tant, no és d'estranyar que aquestes celebracions hagin estat contrarestades per l'aparició d'alguns manifestos signats per intel·lectuals, entre ells alguns premis Nobel menjo José Saramago, i juristes internacionals que han investigat les repressions en altres països amb dictadures, en els quals donen suport la causa de Garzón i exigeixen al Govern que compleixi amb la legalitat internacional i ofereixi veritat, justícia i reparació a les víctimes, com s'ha fet al mig món.

Algun d'aquests manifestos duien per títol "Per a passar pàgina, primer cal llegir-la". Realment trobo molt encertat el títol, ja que no és possible que els tribunals espanyols hagin assumit la seva competència per a investigar i perseguir els crims més greus de dret internacional comesos en altres països com: Xile, Argentina, Guatemala, Xina, Rwanda, L'Iraq, El Marroc, Palestina, Àustria i Alemanya i s'abstinguin ara d'investigar els crims d'igual gravetat comesos en el nostre propi país.

En aquest sentit, considero desproporcionat l'atac a la iniciativa de Garzón des dels poders fàctics de la histèrica dreta espanyola, que a través de la Brunete mediàtica, han creat alarma en la nostra societat i indefensió en els demandants.

Penso que és inconcebible que en un país que es vanagloria de ser la vuitena potència del món, hagin aparegut aquestes reaccions d'odi que ha impulsat la Brunete mediàtica, que el van ovacionar com a justicier quan atacava als socialistes pels GAL i les critiques per una banda de la dreta espanyola que, convé recordar-lo, s'ha negat, fins a la data, a condemnar al Parlament el cop d'estat il·legal contra un govern legítimament constituït com va anar el del 18 de juliol de 1936.

I és que crec que una part del que ens passa és aquí. No que es vulgui reobrir ferides sinó que encara estan obertes moltes perquè no es van tancar bé. Ningú busca revenges, canvi de la truita, revisió de fortunes, empresonaments etc. Es busca recuperar una dignitat perduda i maltractada per part dels vencedors durant massa anys. Els que van guanyar la guerra si que van tenir la seva llei de memòria històrica, van enterrar bé a tots els seus morts, fins i tot van posar a les façanes de totes les esglésies d'Espanya la seva llista de “caiguts”.

I cal recordar que a Catalunya van ser executats personatges polítics de diferents ideologies, això si totes diferents a la dels insurgents, com va ser el republicà President Companys o el cristià demòcrata i catalanista Carrasco i Formiguera.

En aquest sentit, considero que de tots els arguments contra l'acció de Garzón respecte als crims franquistes, el més ridícul és el que l’acusa d'obrir ferides feliçment tancades. És una falsificació interessada de la realitat, que cal relacionar amb l'intent sistemàtic de la dreta de fer una lectura de la transició amb un sol objectiu: blanquejar el franquisme.

Les ferides del franquisme mai han estat tancades. Simplement, han estat tapades. Aquest tipus de ferides només es tanquen si un país les afronta oberta i lleialment, amb voluntat de comprensió i amb generositat. Aquí no hi ha hagut dol. Aquí simplement el que va haver durant la transició va ser una amnistia, reforçada amb un compromís tàcit d'amnèsia, arrencat sota el xantatge del soroll de sabres i del risc d'un cop d'estat.

D'altra banda, un altre dels arguments darrere del que li agrada parapetar-se a la dreta és el de la simetria. Va haver crims pertot arreu: pel costat dels republicans i pel costat dels rebels. Fins a aquí res a dir. Només que no val oblidar tota la resta. Que els rebels es van aixecar contra un règim democràtic legalment constituït. Que les atrocitats del costat republicà es van acabar amb la guerra i van ser cruelment sancionats pel nou règim o pagades amb l'exili pels que van poder escapar. I que les atrocitats del franquisme van seguir practicant-se durant la legalitat que ells van instal·lar, amb i sense simulacres judicials.

Crec que el problema no és una decisió judicial que en qualsevol cas arriba tard i que ja hem pensava que no aniria més lluny d'una reparació simbòlica. El problema és la relació entre la dreta espanyola i el franquisme. O més precisament: la incapacitat de la dreta espanyola d'acceptar que té arrels en el franquisme i que aquest forma part de la seva tradició. La dreta espanyola s'ha mogut gairebé sempre de la mà de l'Església i dels militars. La realitat és així. I per molt que la dreta vol dissimular-ho la història no canviarà.

Lo lamentable de la situació, és que en aquest tema el nacionalisme espanyol (representat per le dreta i amb la benedicció d'algunes tendències del PSOE), no veu necessari passar pàgina.

3 comentaris:

Carles ha dit...

Bastant sovint hi fico el nas per aquestes latituds, és per això que t'he enllaçat al meu racó de xarxa.

Salut,

Lo Bep ha dit...

Gracies Carles. Jo també t'he enllaçat al meu racó...

Crec que cal crear xarxa de gent amb opinió pròpia i més o menys independent.

Carles ha dit...

"... gent amb opinió pròpia i més o menys independent."

Motius suficients per fer-me addicte als blogs.

Gràcies una vegada més.