Arxiu del blog

dissabte, 1 de novembre del 2008

El dia de Tots Sants; una reflexió antropològica.


El dia de Tots Sants tinc establerta una rutina, com milers de ciutadans d'aquest país, en la qual ens acostem als cementiris a recordar als nostres difunts.

En aquest dia es commemora a la litúrgia de l'Església Catòlica com el dia que es resen oracions dedicades als morts perquè les seves ànimes es purifiquin.

El més xocant de la situació és el nom amb el qual l'Església a identificat a aquest dia "Dia de Tots Sants”, és una solemnitat cristiana instituïda en honor de Tots els Sants, coneguts i desconeguts, per a compensar qualsevol falta a les festes dels sants durant l'any per part dels fidels. La veritat és que no em negareu que pensen en tots els detalls. Això ve a ser com el Cotxe Escombra del santoral, en el qual no es deixa res a la improvisació. Si ens hem oblidat d'algun sant durant l'any, ho fiquem en aquest dia i tots contents. Aplaudeixo aquest pragmatisme del que no sol fer molt ús la Santa Seu.

Doncs avui he tingut l'oportunitat de fer-me un volt pel cementiri del meu poble, amb una certa relaxació ja que no tenia cap pressa. He de reconèixer que m'he divertit bastant, passejant per davant dels nínxols i intentant identificar als difunts i a les difuntes pels seus cognoms.

Però la major distracció l'he tingut observant els nínxols que tenien una foto del seu inquilí (que cada vegada són més). La veritat és que la gent som bastant de la conya a l'hora d'escollir la foto que més identificar del finat, o potser com diuen avui més Frikis. Aquests són alguns exemples representatius:

Lo trompetista. Un personatge que va ser músic d'una orquestra dels anys 50 i 60, i que apareix tot engalanat amb la trompeta als llavis, com si anunciés la seva pròxima actuació. Un personatge entranyable i amb cert glamour.

La joies. Una senyora que apareix al retrat del seu nínxol amb el coll replet de perles -jo no entenc molt però crec que hi deuria d’haver diversos collarets- amb un vestit de negre de fons. A les seves orelles hi penjaven unes arracades amb unes files de perles a joc amb el collaret, tampoc us sabria dir si eren bones les perles. Probablement fos una estratègia per a aparentar ser la més rica del cementiri.

Lo gorman o lo llaminer. Heu d’imaginar-lo com un senyor amb una camisa de quadres amb els botons cordats fins a l'últim del coll. En vida va ser una excel·lent persona -per que a aquest si que l’he identificat- i com a premi per haver estat tant bo, la família l’obsequia tots els anys amb un ram de flors (poc originals en aquest detall) i una rajola de torrons d’Agramunt.

Lo bala perduda. Aquest personatge apareix a la foto assegut a la terrassa d'un bar, en una actitud molt relaxada i definitòria del seu pas per aquest món.

Lo nuvi. La millor foto que la família ha trobat d'aquesta persona és una en la qual apareix vestit amb un tratge fosc i amb un clavell a la solapa. Efectivament era la foto de les seves noces per a aprofitar la circumstància que aquest dia duia aquest vestit i si s'ha de lluir, millor que ho faci amb les seves millors gal·les.

Lo gitano. Aquest no tenia cap foto al palmar del seu nínxol, però la seva família li havia disposat una sèrie d'eines que definien molt clarament les obres que ha deixat per a la posteritat. Aquestes eines de treball eren una maqueta d'una guitarra d'uns 20 centímetres, una copa de chupito i unes castanyoles.

Per tant us recomano que no us perdeu l'oportunitat de fer una passejada sense presses pels cementiris que tingueu a mà. Es tracta de fer un passeig antropològic per la fauna humana que ens envolta.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

El cotxe de Benach i la mediocritat de la nostra classe política.


Veritablement estem envoltats d'una classe política realment mediocre, que no té conviccions fermes i tampoc disposa d'un pla de ruta per a afrontar els problemes de la nostra societat. Tinc la sensació d'una constant improvisació en la gestió i les decisions polítiques, que es prenen sempre segons convingui per als índexs d'audiència de cada moment.

Aquest és el cas del President del Parlament de Catalunya Ernest Benach, que ha hagut de demanar disculpes públicament per condicionar el vehicle oficial amb complements d'oficina, després que el diari ABC (el màxim exponent de la Brunete mediàtica) fes un atac més cap a Catalunya o cap lo català. El president del Parlament justifica els 9.000 euros de la seva "oficina mòbil", però la desmantellarà.

El Benach després d'explicar que la renovació del parc mòbil del Parlament va ser aprovada per unanimitat de la Mesa del Parlament (amb tots els partits representats en el Parlament de Catalunya) el passat 12 de març i defensar-la com correcta i coherent amb els esforços d'austeritat necessaris en aquest moment.

No seré jo qui defensi a Benach, a qui considero un bon noi, però realment limitat per a exercir el càrrec que està desenvolupant. Però considero que en aquesta ocasió Benach s'equivocat rectificant i demanant disculpes d'alguna cosa que, com President de la segona institució de Catalunya i representant del poble català, va realitzar amb el consens de tots els partits representats en la Mesa de la cambra.

Realment considero que Benach ha estat un tita fluixa, al cagar-se en les calces davant la pressió realitzada per la dreta espanyola. El nostre president, també pertany a aquesta generació de polítics especialitzats en la mirada curta en les accions polítiques amb rendiment a curt termini.

Però tota aquesta mediocritat desgraciadament s'estén als altres partits polítics. Doncs ben aviat hi ha hagut companys de coalició, com el conseller d'Interior i cap d’ICV, Joan Saura, que han aprofitat la situació per a voler ser més papistes que el Papa i fer l’anàlisi en clau d’eleccions autonòmiques. Tampoc hem d'oblidar al propi Secretari General d'Esquerra Republicana de Catalunya Joan Ridao, que tampoc ha pogut aguantar la pressió i ha necessitat justificar-se d'alguna cosa que el seu propi partit havia acordat en la Mesa parlamentària. Per la seva banda, el líder de ERC a Tarragona, el crític Albert Pereira, també va contraposar l’ostentació de Benach a l'austeritat de Joan Carretero, aqusts ja en clau de política de partit. Si aquests són els amics del Benach, no vull saber quins seran els seus enemics.

Però els mediocres no s’acaben aquí, ja que els portaveus del PP, Carina Mejías, i CIU, Oriol Pujol (el fill de l'amo), van comparèixer per a retreure-li que les seves explicacions arribaven cinc dies tard. Intentant desmarcar-se de la polèmica i apuntar-se al carro de la Brunete mediàtica.

L'única veu amb criteri i opinió pròpia, la he escoltat de la diputada del PP català Montserrat Nebrera. Que va quantificar de "farisea" a la presidenta del partit, Alicia Sánchez Camacho, per criticar les despeses que el president del Parlament català, ha realitzat en accessoris per al seu cotxe oficial, al·legant que els populars també usen els diners en benefici propi. Concretament ha dit "Quan algú des de la direcció del meu partit s'escandalitza pel cotxe de Benach penso: fariseu (o farisea...). I vosaltres, que no utilitzeu els diners del partit en benefici propi? Vosaltres, que no creieu que el partit és vostre? Vosaltres que no esteu pagant fidels de conveniència per a continuar vivint del conte?", en un post penjat en el seu blog personal.

Realment en aquest panorama polític no existeixen homes o dones d'estat. Capaços de prendre decisions impopulars tot i les conseqüències a curt termini. I sobretot sense que sentin la necessitat de claudicar ràpidament davant la pressió i les exigències dels mitjans de comunicació.

Potser hauríem de plantejar-nos qui ha de governar-nos. És necessari realitzar unes eleccions per a donar de menjar a tots aquests mediocres, o triar directament al grup mediàtic que ens governi.

Crec que el major càstig per a qui no s'interessen per la política és que seran governats per persones mediocres que si els interessa.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Por qué no te callas? Aquesta és l'arma que utilitza la monarquia per a defensar-se del poble.


Només vull posar en el vostre coneixement la notícia que acabo de llegir al diari El País, titulada "Declara a l'Audiència Nacional l'alcalde que va dir crápula al Rei".

Us recomano que li foteu un cop d'ull. Crec que aquesta monarquia proposada després d'una dictadura, s'està trontollant a marxes forçades.

Alguna cosa ha d'estar canviant en la joventut del nostre país quan la Universitat Pompeu Fabra rebutja la presència de la Família Real en el seu recinte. La veritat sempre sura, i aquestes generacions no han nascut amb la pressió d'haver conegut una dictadura sustentada per tres potes, formades per les faccions més feixistes de l'exèrcit espanyol, la dreta espanyola i l'església catòlica.

Segons el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) d'aquesta universitat, la Corona és una institució arcaïca i no democràtica, pel que representa un conjunt de valors incompatibles amb una institució com la Universitat Pompeu Fabra que proclama la llibertat, democràcia i igualtat.

Als súbdits reals, cada vegada se'ns fa més difícil respectar a una monarquia instaurada per un dictador que va obtenir i va mantenir el poder mitjançant un cop feixista, una guerra civil, centenars de milers d'assassinats en la postguerra i quaranta anys de brutal repressió.

Al meu entendre, aquesta monarquia va ser imposada per una falsa transició que, amb la complicitat de les cúpules dels partits suposadament d'esquerres, va usurpar el dret popular a decidir la forma d'Estat a instaurar després de la vulneració de la legalitat democràtica republicana.

Per tot això, la gent cada vegada entenem menys a una monarquia creada per a garantir la continuïtat de les estructures de dominació oligàrquica de la economia que des del franquisme, a través de la transició sense ruptura, es va imposar a les ciutadanes i els ciutadans del nostre país.

Ja se que tinc posat el dit a l'ull a la corona, però confesso que em costa acceptar a un rei que va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional, a la dictadura de Franco.