Arxiu del blog

divendres, 2 de gener del 2009

dilluns, 29 de desembre del 2008

Rouco Varela torna a sortir per Nadal: com els torrons.


Com ve sent costum últimament, Rouco va tornar a la plaça de Colón amb un guió lleugerament diferent del de concentracions anteriors. Va canviar els atacs directes contra el Govern per un setge a les lleis aprovades pel parlament. Vull recordar que en vespres de d’anterior campanya electoral de les eleccions generals al govern espanyol, Rouco ja va tornar a polititzar el seu discurs pastoral. Amb missatges apocalíptics sembla ser que els bisbes sembren por entre els seus fidels. No tinc res que objectar al fet que alguns bisbes, a nivell personal, acudeixin a una manifestació en favor de la concepció clàssica de la família: és un dret de tot ciutadà. Però si que prediquin amb la paraula el que no fan amb les seves obres.

Tinc la sensació que una bona part dels catòlics creuen que l'Església en el seu conjunt no acaba de trobar el seu lloc i el seu paper en una societat democràtica, plural, laica i secularitzada. Sembla com si aquesta tasca s’hagués de reduir només a buscar suports polítics, per a imposar a la societat la seva pròpia moral i evitar desautoritzacions i crítiques.

Per això crec que hauríem de recordar que l’església primitiva va saber anar trobant el seu lloc en una societat molt més pagana i en un clima molt més hostil. Va haver, per descomptat, postures molt diverses i de vegades enfrontades, unes amb més seny que unes altres. Però amb freqüència, i al revés que avui, les posicions més obertes van estar representades per eminents membres de l’episcopat. I, tot hi les polèmiques, no va passar com avui que només una d’aquestes postures donés veu a l'Església. Sincerament penso que l'Església té moltes més veus, i al meu entendre més assenyades, que l’oficial que escolem últimament. L'Església hauria de ser com la mateixa societat; plural, democràtica i diversa. Per això penso que l'Església no és només Rouco Varela i els seus mariachis.

La doctrina eclesial oficial té tendència a rebutjar un principi fonamental per a tota societat laica, que és saber que els comportaments immorals no són exactament aquells que estan legalment penalitzats, i que la no persecució legal d’una conducta no significa sense més la seva ratificació moral. La confusió entre lo moral i lo legal desborda per tant les fronteres de l’Esglesia. I un exemple d’això el veig en reaccions que es produeixen davant de determinades decisions del poder judicial, oblidant que la missió dels jutges és simplement aplicar el dret i la jurisprudència establerta, i no constituir-se en garants de la moralitat. Aquesta concepció pot dur-nos a conflictes personals, si no som capaços d’assimilar-lo ens juguem la laïcitat de la nostra societat i el veure’ns abocats a qualsevol forma de confessionalisme imposat per decret.

De vegades tinc la sensació que els únics camps d’aplicació de la moral cristiana són el de la sexualitat (obstinats que no cardem), i el del començament i fi de la vida (l’avortament i l’eutanàsia). Crec que els dirigents eclesiàstics contribueixen a difondre aquesta sensació, tan poc cristiana per altra banda. Per posar un únic exemple: em resulta profundament incoherent que aquests mateixos bisbes que es van manifestar en favor del seu model de família, ni acudissin ni diguessin almenys una paraula de suport, quan les manifestacions en contra d’aquell crim organitzat al que es va anomenar "guerra de l'Iraq": un crim revestit a més de mentides tant en la falsa interpretació d’un text de Nacions Unides, com en les causes i en els efectes de la guerra (un any després els agressors van reconèixer que no havia armes de destrucció massiva a l'Iraq; i un altre any després s’ha reconegut que l'Iraq no està millor ara que abans de l’agressió...). Doncs bé, al meu entendre l’agressió armada a un poble és un pecat social molt major que una distorsió en el concepte de família.

Entenc que les faccions més fonamentalistes que dirigeixen el destí del catolicisme (equiparables als moviments més radicals d’altres religions), haurien d’abandonar les seves tesis intransigents i advocar per la reconciliació social. En aquest camp l’església catòlica és avui molt deficitària en fidelitat a aquells profetes que poblen la Bíblia i les veus de la qual, en el passat molt conegudes i repetides, es van oblidant.