Arxiu del blog

dilluns, 28 de desembre del 2015

La comèdia de la CUP els posa en evidència.

Aplicant la llei de probabilitats, les possibilitats que 3030 votants donin com a resultat un empat tècnic a 1515 vots per cadascuna de les dues opcions, és infinitament remota. Sense tenir en compte que en cap moment s'han donat informacions de possibles vots en blanc o vots nuls.
 
Aquesta situació és una autèntica anomalia democràtica. Precisament els que s'omplien la boca de que volien exercir la democràcia fins a les últimes conseqüències, l'únic que han aconseguit és passar-se de rosca i caure en un ridícul democràtic en voler organitzar una suposada consulta, que ha tingut moltíssimes ombres en la seva execució i transparència.
 
Tota aquesta comèdia va començar el mateix dia en què es va anunciar aquesta massiva “teràpia de grup”, per a justificar-se de voler trencar amb el procés cap a la independència. De fet els cupaires ja havien donat pistes del festí que volien organitzar. En primer lloc ja van posar les condicions que els actuals diputats només podrien expressar el contingut de les quatre ponències, sense que poguessin emetre opinions personals en favor o en contra de cap d'elles. Un altre punt que ens ha de fer pensar és que ja van proposar d'entrada que les votacions poguessin ser secretes, condició "sine qua non" per poder fer una autèntica tupinada als resultats obtinguts.
Amb tot aquest panorama, ha començat a transpirar fora de l'organització la tensió interna que s'havia fet evident, a mesura que ens acostàvem a la data del 27-D. Segons sembla les intervencions que es van succeir durant el debat obert del matí, van posar de relleu les dues ànimes de la CUP. Aquest fet, que no és exclusiu dels cupaires, ja ha destrossat altres partits durant la ventada sobiranista a casa nostra. Partits amb dues ànimes han saltat a trossos al llarg dels últims sis anys, només vull posar com a mostra a Convergència i Unió, la mateixa Unió Democràtica, el PSC i en menor grau ICV.
 
Tots havíem assumit d'una manera clara i decidida que la "Puta i la Ramoneta" havien mort amb la desaparició del pujolisme. L'electorat passava factura a la indefinició política i a la demagògia del doble joc. Hi ha temes en què la ciutadania vol posicions clares "blanc o negre", res de matisos de gris per distreure el personal.
 
Així doncs, aquest aquelarre anticapitalista deixa el panorama polític molt més obert que abans i amb un marge de reacció molt més petit per evitar les eleccions anticipades del mes de març. Jo crec que si els cupaires ens aboquen a unes eleccions per Sant Josep, tindran moltes dificultats per justificar la seva immaduresa política i el seu suposat independentisme.
 
Tota aquesta pornografia política disfressada de puritanisme democràtic, l'únic que ha aconseguit és desprestigiar un moviment social i democràtic, nascut de les eleccions del passat 27-S. És hora que, entre tots, assumim que no podem començar un procés d'independència tenint com a companys de viatge a "nens i nenes de casa bona" ​​disposats a jugar a fer de polítics. Ara més que mai és necessària una nova majoria que confirmi si realment el poble de Catalunya vol aspirar a la creació d'una República catalana independent. I per això, es fa del tot necessari acudir novament a les urnes, assumint el risc del desgast polític que hagi suposat aquesta actitud dels cupaires, faci que la participació caigui i que el resultat del bloc independentista sigui pitjor que el del 27-S. Millor això que posar-nos en mans de gent inconscient, que és incapaç de prioritzar el model de país per sobre del model de gestió.

dimecres, 23 de desembre del 2015

La CUP i les seves comèdies.


Ni en el millor dels seus somnis dels cupaires podrien imaginar que arribarien a tenir l'impacte mediàtic que estan aconseguint des del 27-S. Fa tres mesos que estan marejant la perdiu per aconseguir una presència als mitjans de comunicació, que els permeti afrontar les eleccions anticipades del pròxim mes de març amb un posicionament mediàtic molt millor del que tenen ara.

Des de les passades eleccions "plebiscitàries", només han estat capaços de "recollir" (segons paraules del Antonio Baños) un document de propostes elaborat per Junts pel Sí, que volen sotmetre-ho a la validació de, el que ells anomenen assemblea, que es reunirà diumenge que ve a Girona. 

Segons aquest document, es posa sobre la taula un compromís de dotar amb 270 milions d'euros un pla de xoc social per atendre les les necessitats més peremptòries. Multiplicant per tres l'import que figurava en els pressupostos prorrogats que s'han establert per al 2016. No hem d'oblidar que aquest pla de xoc inclou tot un seguit de mesures que posen un especial èmfasi en els serveis socials, com ara: combatre la pobresa infantil, la pobresa energètica i en especial els desnonaments. L'objectiu no era altre que actuar de forma immediata per a pal·liar en el possible el sofriment de milers de persones, que en ple hivern estan patint els rigors de l'estació més freda de l'any. 

Jo crec que a l'hora d'escenificar comèdies teatrals, els cupaires han de posar sobre la taula propostes que siguin realment possibilistes. Jo sóc el primer que hauria preferit que la partida pressupostària per a aquest pla de xoc fos de 10.000 milions d'euros, amb barra lliure per a tothom. Però vivim en una societat en què l'encert consisteix a utilitzar els recursos de la forma més òptima i realista possible i no estirar més el braç que la manega.

Els cupaires han posat sobre la taula des del minut zero, que el que a ells els importa és el COM, el QUAN i el ON. Quan en realitat el seu únic objectiu (expressat en plena campanya electoral) era el QUI. Com diu la gent gran "qui avisa no és traïdor".

És ben cert que l'únic que recorda la gent del programa electoral amb el qual la CUP es va presentar el 27-S, era que no farien president a l'Artur Mas. La resta del programa no va causar cap interès a l'audiència, molt probablement per ser un recull demagògic de brindis al sol.

L'error ha estat voler convèncer-los que era necessària la seva implicació per elaborar un projecte de país, en un incipient procés constituent de creació de la República catalana. Era evident que l'única raó de ser de la CUP, és la de mostrar-se com un partit antisistema (tal com ells es defineixen) que té l'obligació de ser utòpic i fer plantejaments maximalistes que estiguin buits de qualsevol tipus de raciocini.

El proper diumenge 27 de desembre la suposada "assemblea" de la CUP, emetrà la sentència de mort per al procés constituent. Entre altres raons, perquè els cupaires no poden menjar-se amb patates l'únic argument electoral que la gent va entendre del passat 27-S.

El marge de maniobra de Junts pel Sí, es limitarà a intentar una negociació "in extremis" amb "Catalunya així que es pot" per aconseguir la cessió de dos vots en el procés d'investidura. Entenc que en aquest camí Esquerra Republicana no podrà jugar-se el seu electorat, cedint a les condicions que li farien la gent de PODEMOS sobre les seves postures sobiranistes.

Així doncs, parafrasejant les paraules de la Carme Forcadell, proclamo "President posi les urnes" i com més aviat millor!!!

dilluns, 30 de novembre del 2015

El dret de la CUP a exercir la seva coherència política.

Si d'alguna cosa no es pot acusar a la CUP és d'incoherència a l'hora de plantejar la seva estratègia política al Parlament de Catalunya. En la seva campanya electoral van dir, per activa i per passiva, que no investirien a l’Artur Mas com a president de la Generalitat de Catalunya. 

Amb aquesta afirmació, els cupaires es van posar la soga al coll ells solets. L'estratègia d'esgarrapar vots als de "Catalunya així que es pot", deixant clar que ells tampoc investirien al mas com a President de la Generalitat ha acabat sent una llosa, que no estan preparats per a suportar-la. 

Crec que la CUP té tot el dret del món a ser coherent i mantenir-se en la tessitura de no investir l'Artur Mas. Estan fent just el que jo els exigeixo als polítics i no és altra cosa que compleixin amb les promeses electorals que porten en els seus programes. Aquesta situació seria plenament comprensible en un altre escenari polític, en el qual cada partit pogués presentar les seves pròpies propostes i defensar-les al llarg de la legislatura.

El que està passant en aquest moment, és que estem en un escenari especial. Estem en una situació de confrontació frontal amb el nacionalisme espanyol més radical i sectari, que hàgim pogut conèixer des de la mort de Franco. Aquesta situació excepcional exigeix ​​compromís de país i sentit d'Estat també de forma excepcional. Tal i com va dir Enric Prat de la Riba "Catalunya, abans de ser de dretes o d'esquerres, ha de ser".

No estem en condicions de fer filibusterisme polític, fent jocs de mans per distreure el personal i sentir-se la cirereta del pastís. Els cupaires han anat pregonant, a tort i a dret, que per a ells el problema no era el "qui", quan la primera condició que posen per negociar és precisament aquest "qui". 

Després de la reunió que han tingut aquest passat diumenge a Manresa, les bases de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) s'han ratificat en no proclamar l'Artur Mas com a president. Aquesta assemblea ha tingut la presència de 1250 compromissari de la CUP i s'han debatut quatre posicions diferents per abordar aquesta situació: dir sí a un acuerd amb Junts pel Sí (JxS) amb un president que no sigui Artur Mas i el compromís d'escometre un pla de xoc social; un acord similar però acceptant a Mas de president; continuar la negociació fins després del 20-D esperant que les eleccions legislatives puguin propiciar un acostament a Catalunya Sí que és Pot i si aquesta formació accedeix a prestar els seus vots a Mas, la CUP s'abstindria en una cabriola política d'allò més estrambòtica (aquesta opció és anomenada 'solució col·lectiva' pels cupaires); i la continuació de les negociacions amb JxS rebutjant de ple la presència d'Artur Mas al Govern i portant aquest rebuig a una assemblea de la CUP per forçar unes noves eleccions en el primer trimestre del 2016. 

Els vots exercits han deixat ben clar que, de forma majoritària, que la CUP volia apartar l’Artur Mas del procés. Amb la qual cosa, els cupaires estan perfectament legitimats per rebutjar el lideratge del Mas i podran onejar la bandera de la coherència política per tot arreu. Una altra cosa molt diferent és que aquest posicionament els serveixi d'alguna cosa a l’hora d’implantar les seves propostes polítiques en l'àmbit social.

Arribats a aquest punt, "Junts pel si" ha de prendre una decisió. Continuar la negociació amb la CUP per forçar un acord impossible, però aquesta és una opció contra natura que deixaria amb el cul a l'aire a molts dels seus votants.

Tinc molt clar que si l'opció dels 72 diputats independentistes no és possible, el més raonable i digne per a totes les parts és que es convoquin eleccions anticipades per al mes de març. D'una banda els cupaires podran presumir de la seva coherència política i per l'altre "Junts pel si" estaran legitimats per donar la veu al poble català. Moltes vegades els capritxos de la democràcia et posen companys de viatge incòmodes, per tant la ciutadania és la que té l'última paraula.
 

dissabte, 21 de novembre del 2015

El franquisme a dia d'avui.

Catalunya és el territori de l'Estat espanyol on el franquisme va actuar amb més força contra els drets individuals i col·lectius de la població. És on el govern franquista va imposar una espanyolització en tots els àmbits de la vida oficial i quotidiana, el que va implicar una sistemàtica persecució contra la llengua catalana amb l'única finalitat de fer-la desaparèixer.

La dictadura franquista es fonamentava en l'exaltació personal del dictador en un exacerbat nacionaliste espanyol, de matriu castellana. En aquest sentit, volia esborrar qualsevol altre tipus de manifestació cultural i lingüística que no fos la seva oficial. Aquesta uniformització encaixava en la seva visió política, reduccionista i excloent, de la "unitat d'Espanya".
 
Aquesta estratègia desenvolupada al llarg de tot el període de la dictadura i part de la transició, és la que s'ha proposat utilizar el Partit Popular per espanyolitzar Catalunya. Recuperar l'estratègia del vell dictador per reduir a la mínima expressió la capacitat identititària del poble català.
 
Tot i aquest intent d'aniquilació cultural i política de Catalunya, el franquisme s'ha mantingut viu durant tot el procés de l'anomenada "transició democràtica", a través d'una extrema dreta camuflada i que ha controlat el rumb del Partit Popular fins al dia de avui.
 
La transició es va dissenyar com un procés d'amnèsia col·lectiva per aconseguir una població submisa sense ganes de revenja. Els polítics que van negociar tot aquest procés van cometre el greu error de sotmetres als designis de l'exèrcit espanyol i acceptar "l'oblit" com a sortida cap a una suposada democràcia. Oblidar suposa deixar ferides obertes i tancar capítols de la història en fals. Les víctimes del bàndol franquista ja havien estat honrades pel dictador i els seus sequaços al llarg dels 40 anys de dictadura, ocultant l'existència del genocidi comès en el bàndol republicà.
 
La vigència del franquisme en el dia d'avui està plenament activa. No oblidem que el 2008 Baltasar Garzón, el que va ser jutge de l'Audiència Nacional, va intentar tirar endavant una investigació sobre les víctimes del franquisme, però el Tribunal Suprem es va encarregar de tancar el cas jutjant-lo i condemnant-lo per prevaricació.
 
Aquest és el tarannà de l'Estat espanyol, que es nega a condemnar les atrocitats del franquisme i fins i tot han intentat un revisionisme històric per imposar la seva veritat.
 

diumenge, 15 de novembre del 2015

La CUP no té CAP!

Tant de bo només fos un joc de paraules, però malauradament s'està convertint en una afirmació consistent. Després de 55 dies que celebréssim unes eleccions, que tots els que ens considerem sobiranistes dèiem, que eren transcendentals per al futur del nostre país, estem davant d'una situació de desgast personal i polític que ens està portant cap a la frustració que tant han pregonat des de les files unionistes del PP i del PSOE.

Al meu poble hi ha un refrany que diu "qui amb canalla es gita, pixat s'aixeca". Això és el que està succeint amb el coqueteig que la CUP està fent en aquest inici de legislatura.

Estic plenament convençut que una situació com aquesta no té un únic culpable. És clar que la CUP té una responsabilitat que li està costant assumir. Però també hi ha altres interlocutors que es recolzen en l'actitud capritxosa dels Cupaires per pescar en aigües regirades.

El pacte de sang que va signar la candidatura de “Junts pel si”, per garantir la presidència del Artur Mas en aquest inici del procés de desconnexió, està suposant un llast massa pesat per sortir a la superfície en les aigües turbulentes de l'inici del procés. No podem deixar de banda el 1.600.000 persones que vam donar el nostre suport a un projecte transversal i de país. Molts dels quals no sentien cap afinitat cap l’Artur Mas, però van creure que calia anteposar els interessos del país als interessos individuals.

Personalment crec que cal deixar actuar a la justícia i si les persones pròximes a Mas estan tacades per actuacions il·legals, que assumeixin la seva responsabilitat penal i política. Però de moment les clavegueres de l'Estat espanyol encara no han pogut involucrar el President en funcions en cap presumpte delicte.

També vull fer una reflexió sobre el procés que està portant Esquerra Republicana. Tinc la sensació que tot aquest guió havia estat escrit per una ment privilegiada com la de l'Oriol Junqueres, que preveient que els cupaires farien de poli dolent, ell es reservava per a si mateix el paper del poli bo. Per visualitzar aquesta situació de manipulador de marionetes, només cal veure el lloc on s'ha ubicat l'escó del propi Oriol Junqueres al Parlament. Està a l'extrem esquerre fora dels primers plans de les càmeres que enfoquen l'Artur Mas i als líders de l'oposició.

Per tant entenc que Esquerra Republicana està fent un fals paper de soci "col·laborador", al qual li està encantant la estratègia d'assetjament i enderroc que la CUP està fent sobre el mateix Mas. No oblidem que el mateix Margallo ja va enaltir les habilitats estratègiques del Junqueres acusant-lo de titellaire major de tot aquest teatre de guinyol.

D'altra banda tenim als protagonistes de tot aquest xou. La CUP s'amaga en la seva identitat de moviments assembleari per poder donar batzegades a dreta i esquerra cada vegada que li doni la gana. Ells saben que abans de fer el president del Govern, tenen sobre si tots els focus dels mitjans de comunicació catalans i espanyols. Donant-los una oportunitat inigualable de fer-se un autobombo de propaganda que els permeti multiplicar els 338.000 vots que van aconseguir en el seu màxim moment d'eufòria electoral. Ells saben que mai tindran una força prou gran al Parlament com per poder aplicar el seu programa polític, per tant veuen en l'Artur Mas la taula de salvació que els permet exercir aquest protagonisme polític.

Així doncs, considero que el nivell de cessions que “Junts pel si” pot fer als Cupaires ja està esgotat. Donar més del que s'ha donat fins ara implicaria que molts dels votants que hem apostat per la candidatura liderada pel Raül Romeva, ens sentiríem traïts en l'aposta del projecte de país que vam escollir.

Probablement sigui una opció perjudicial per a tots els que ens considerem independentistes, però necessària per posar ordre als abusos de 10 diputats que només representen a 338.000 persones.

dilluns, 9 de novembre del 2015

Artur Mas ja no compta per al Club Bilderberg.

L'estratègia del xoc de trens que s'està duent a terme per part del govern espanyol i el sector majoritari sortit del 27-S (Punts pel si i la CUP), té una sortida prevista i dissenyada des de fora del territori espanyol. Com si fos un llibret escrit a cinc mans pels estrategs de la política i l'economia mundial.

Almenys així ens ho planteja Cristina Martín Giménez en el seu llibre "Els plans del Club Bilderberg per a Espanya", quan ens planteja una reunió al Palau de la Generalitat entre el president Mas i membres de l'anomenada "Comissió Trilateral", o el que és el mateix, l'apèndix espanyol del Club Bilderberg.

Sembla ser que els membres d'aquest club tan elitista, estarien en contra de la secessió de Catalunya respecte de l'Estat espanyol. Ja al 1991 van convidar al Jordi Pujol a la reunió que es va celebrar a Baden-Baden, en plena selva negra. Segons sembla Pujol no va entusiasmar aquests autèntics "amos del món" amb l'al·legoria al nacionalisme català, ja que nacionalisme és una paraula maleïda entre la camarilla dels Bilderberg. Per a aquest "selecte" club els nacionalismes són perillosos perquè xoquen de front amb el seu anhel d'implantar un govern mundial, amb les conseqüents renúncies a la sobirania dels diferents estats.

Com apuntava anteriorment, el 20 de juliol de 2014, el President de la Generalitat va rebre a la seu del govern català, a la "Comissió Trilateral", que no és altra cosa que la delegació espanyola dels Bilderberg. Aquesta comissió estava formada per Antonio Garrigues Walker (president del bufet Garrigues i soci de David Rockefeller), Alfonso Cortina (vicepresident a Europa de Rothschild), Pedro Miguel Echenique (físic i exconseller del govern basc), Ignacio Polanco (president del grup Prisa ), Esther Giménez-Salinas (ex rectora de la Universitat Ramon Llull i consellera del Banc Santander), Emilio Ybarra (ex-President del BBVA) i Ferran Rodés (president de l'empresa editora del diari Ara i conseller d'Acciona). En aquesta reunió Mas els va assegurar que la solució al enrocament de la consulta seria les eleccions autonòmiques amb caràcter plebiscitari. Així que els coloms missatgers dels Bilderberg se’n van anar entre salutacions cordials per transmetre el missatge.

Des d'aquell dia assenyalat la fi del President Mas està molt a prop. I Mas seria molt cec si no és capaç de veure que una visita d'aquest calibre no la rep qualsevol. Ha aconseguit enfadar als dimonis. A partir d'aquell dia, i sense saber-ho, el president es va convertir en un instrument en mans molt perilloses. De els discrets somriures de sobretaula, Bilderberg ha passat a les portades dels diaris. Mas acaba de ser públicament amenaçat.

L'estratègia de Bilderberg és utilitzar el polvorí català per forçar la creació d'una Espanya federal. Això sí, sense tenir clar quin és el model federal que voldrien proposar. És just en aquest punt quan han començat a unir-se al projecte personatges com el populista Felipe González en primera instància, però secundat per tot un reguitzell de polítics de la nova fornada com Pedro Sánchez, Alberto Garzón, Ximo Puig, Miquel Iceta o Joan Carles Moneder (quan dirigia PODEM).

Per dur a terme tot aquest desideratum és evident que es fa imprescindible la modificació de la Constitució. I és just aquí on hi ha l'estratègia del Club Bilderberg. Ja que es fica mà, es tallarà per aquí i s'afegirà per allà, per fer una eina al servei del control internacional de la sobirania espanyola. Amb la qual cosa es posen les eines per al control del procés independentista català.

Lo realment retorçat de tota aquesta situació és que els que provocaran aquest canvi a Espanya, són els autèntics amos dels diners. Són aquells que financen els partits polítics perquè facin les lleis que a ells els convé, són els mateixos que van manar durant la dictadura del Franco i que van dissenyar la transició per no perdre ni un sol dels seus privilegis.

Per dur a terme tota aquesta operació és imprescindible utilitzar el "procés" català. Serà l'excusa perfecta per promoure l'Estat federal i la reforma de la constitució. Tot això embolicat pel gran paradigma de la legalitat i vestit com una solució emanada del mateix parlament espanyol i dels partits allí representats. Tot plegat una escenificació digna del propi Vaticà.

dissabte, 31 d’octubre del 2015

La història del Rei Artur ... Mas.

A hores d'ara, ningú no dubta que les eleccions del passat 27-S seran un punt d'inflexió en la història política de Catalunya. Les relacions entre Catalunya i Espanya tindran un rumb inexorablement diferent al que han tingut durant els més de 30 anys de, la mal anomenada, transició política española.

Està clar que la societat civil catalana porta cinc anys mobilitzant-se per canviar el Status Quo que mantenia amb l'Estat espanyol. Tot aquest procés ha estat obra de molts actors que des de diferents àmbits d'actuació, han aconseguit treure al carrer i visibilitzar una gran majoria de la societat catalana desitjosa d'un nou marc de govern. 

És ben cert que la manifestació del 10 de juliol de 2010 per a palesar la indignació de la societat catalana per les retallades de l'Estatut de 2006, va ser el tret de sortida de to una seguit de protestes socials i manifestacions que any rere any i van augmentant en el nombre de participació de la ciutadania. 

Els catalans començàvem a estar farts d'un estatut que no només ens descapitalitza econòmicament, sinó que ens humilia cultural i socialment. És en aquest punt en el que vull posar en valor l'agudesa política de l'actual President de la Generalitat funcions, a l’adonar-se de la gran dosi de supèrbia del seu contrincant a l'Estat espanyol. Artur Mas va saber veure que el Mariano Rajoy era d’un perfil molt torero, és a dir, amb molta fatxenderia i poca intel·ligència. Sabia que quan li ensenyés el capot del pacte fiscal, Rajoy embistiría com un bou de miura. I així va ser, Mas ha donat diversos passis de capot al banyut del Rajoy amb: el pacte fiscal, el dret a decidir o la convocatòria de la consulta. Sabent per endavant que Rajoy no tenia un altre camí que dir-li repetidament que "NO", amb la qual cosa aconseguia alimentar amb gasolina el foc de l'independentisme a la societat catalana. 

Per tant, penso que tot el sector independentista català està en deute amb el President Mas. I quan dic això també vull aclarir que el pagament d'aquest deute no té perquè ser la investidura de Mas com a nou president de la Generalitat. Al meu entendre la motxilla que l'Artur Mas està arrossegant, amb els casos de corrupció a Convergència, és massa feixuga perquè hagi de mantenir un lideratge en el procés cap a la independència. 

Probablement estiguem davant d'un altre president màrtir de Catalunya. A Companys el van fer màrtir les bales de l'escamot d'afusellament de la dictadura franquista, al Mas l’han fet màrtir la pròpia família Pujol i les bales judicials de l'Estat espanyol contra l'independentisme català. 

En aquestes circumstàncies l'Artur Mas no pot liderar un projecte sobiranista que sigui creïble a nivell internacional. El president de Convergència no pot desenganxar-se de la sospita que era coneixedor de tota la trama criminal de la família Pujol. I si realment era desconeixedor, probablement no era la persona adequada per dirigir Convergència. 

Aquesta situació ens condueix a una sortida que no deixi lloc a cap dubte sobre l'honradesa i transparència de la persona que ha de liderar aquest procés. L'independentisme català necessita una força nítida, que no només sigui honrada, sinó que també ha de semblar-ho. 

Així doncs, vull dir-li al President en funcions de la Generalitat, gràcies President el poble català sabrà reconèixer la seva valentia i decisió. Però ara, faci un pas al costat i deixi espai perquè nous líders ens condueixin a Ítaca.
 

dimecres, 10 de juny del 2015

La ventada sobiranista deixa amb el cul a l'aire al funambulisme polític.

Que bufen vents de canvi és més que evident i si no que l'hi preguntin als del PSC o als d'Iniciativa. Sembla que la desaparició pública de dos personatges tan estimats i tan utilitzats, com són la Puta i la Ramoneta, ha deixat més d'un orfe polític tirat per la cuneta. Lluny queden aquells temps en què molts polítics es permetien poder tocar les campanes i al mateix temps anar a la processó jugant amb l'ambigüitat i amb el sí però no.

A cal PSC ja ho van viure en les seves pròpies carns en les eleccions europees de juny de l'any passat. La desfeta electoral va ser de tal nivell, que el pobre Pere Navarro no va tenir més remei que sortir corrents i amagar-se en la Mesa del Parlament català. Però aquest harakiri, del Navarro, no n’hi va haver prou per aturar l'hemorràgia de vots en les passades eleccions municipals. Els candidats del PSC es desplomaven en totes les capitals de província i només mantenien el tipus en nuclis urbans importants del cinturó de Barcelona.

A casa dels d'Iniciativa les coses no els han anat molt millor. El lideratge bicèfal de l'escolanet del Herrera i de la Camats, tampoc han pogut escapar-se d'aquest huracà. I per salvar els mobles, no han tingut altre remei que amagar-se dins d'aquestes candidatures nascudes des de la societat civil i impregnades d'una gran dosi de emprenyament polític. El joc que la Camats era la més "indepe" i el Herrera era el més espanyolista no els ha sortit bé, obligant-los a buscar aixopluc en aquests moviments socials d'inspiració popular.

Ara només quedava centrifugar a l'únic representant d'un espanyolisme defensat a partir de conceptes tan ambigus i tan surrealistes com el confederalisme. Aquest és el cas d'Unió Democràtica de Catalunya, que sempre ha tingut com a baluard principal el lideratge d'un etern aspirant a no se sap ben bé què. Els estirabots que el Duran Lleida ha tingut amb el president Artur Mas, des que no fos elegit l'hereu directe del gran sultà de Catalunya com va ser Jordi Pujol. Aquests l altercats sempre s'acabaven amb una capitulació, per part d'Unió, per per mantenir les quotes de poder dins de la pròpia Federació de CiU.

El Duran Lleida ha tret la destral de combat i ha obert la veda per a la depuració en el mateix si d’Unió. Per a això, ha organitzat una consulta interna amb una pregunta tan ambigua que ni el sector independentista d'Unió sabia com posicionar-se i van trigar diversos dies a fer pública quina seria la seva opció.

L'últim capítol de tot aquest xou l’acaba de liderar el mateix líder del partit democristià, amenaçant amb anar-se'n ell i el seu "equip". Amb una clara pressió a la militància que sempre ha cregut que l'assassinat de Carrasco i Formiguera (fundador del partit) per les forces franquistes, mereixia una sortida més honorable que la del xantatge emocional.

Al meu entendre, la posició que defensa el Duran té mala peça al teler, perquè suposant que guanyi la seva opció, haurà de fer filigranes legals per justificar que a les eleccions del 27 de setembre vagin de la mà amb una coalició que dóna suport a la independència. L'altra opció que podrà utilitzar és la de presentar-se sense el paraigua de la coalició i ja a pit descobert.

Aquesta última opció és la que històricament les bases li havien demanat que portés a terme, però que mai va escoltar per que estava en joc l'estabilitat de molts càrrecs públics d'Unió i de la seva pròpia carrera política.

A partir de diumenge dia 14 veurem quins són els viaranys polítics que segueix Unió i els flotadors que utilitza el propi Duran.

diumenge, 31 de maig del 2015

Algú hauria d'explicar als espanyols...

Algú hauria d'explicar als espanyols que polititzar l'esport no és pintar a l'himne, polititzar l'esport és posar-lo en un partit de futbol.

Algú hauria d'explicar als espanyols que quan es posa una cançó (o un himne) si tens el dret de poder aplaudir, també tens el dret de poder xiular.

Que si ets lliure d'aplaudir l'entrada del Rei o de qui sigui en un estadi, també deus ser lliure demostrar el teu rebuig o enuig. Que a això se'n diu llibertat d'expressió i democràcia.

Algú hauria d'explicar als espanyols que el torneig de Copa, en realitat ni és del rei, ni és d'Espanya, ni és de res ... Que en totes les federacions internacionals hi ha dos tipus de competició: La Lliga (trofeu regular) i la Copa (trofeu per eliminatòries) i que això de "del Rei" és una mentida. Ja que aquesta competició ha estat "del Rei", de "la República", del "Generalísimo" etc. El nom és només una forma de qualificar la i de jugar a futbol no et fa partícip ni a fi a l'afegitó del nom del trofeu, segons el moment històric o la moda de cada moment.

Algú hauria d'explicar als espanyols que per jugar a futbol no tens perquè empassar amb ideologies alienes, que a això se li diu polititzar l'esport. És com dir-li "Copa Coca-Cola" i dir que si no t'agrada la coca cola no la pots jugar.

Espanyols, a veure si us assabenteu! Que us tracten com a idiotes.

(Postdata: aquest text és una reflexió anònima apareguda en les xarxes socials i que yohe traduït al català ia l'anglès.)

dilluns, 11 de maig del 2015

Almenar vol aclarir la seva història.

Aquest any es compleixen 40 anys des que va morir el dictador feixista i 79 des que va començar la Guerra Civil a Espanya. Durant tot aquest període, d'amnèsia històrica, s'han succeït en la gestió municipal diferents governs d'esquerres i de dretes, sense que cap d'ells hagués posat en els seus programes electorals la reparació de l'honor de molts dels seus veïns i veïnes del poble.

Ha hagut de ser la pròpia societat civil almenarenca la que s'organitzés per mobilitzar un corrent d'opinió, que pogués afavorir els primers passos d'un viatge a la recerca de la veritat, la justícia i la reparació de la dignitat dels seus conciutadans. Un primer pas va ser la recollida de prop de 600 signatures de persones que volien emprendre aquest camí de la nostra història, que ens portés a tancar el capítol més dolorós que ha viscut Almenar. Aquestes firmes van servir per instar al nostre ajuntament al fet que iniciés els tràmits per: retirar la làpida franquista del cancell de l'església parroquial, la creació d'un fons documental local i la creació d'un monument en memòria de totes les víctimes de la guerra.

Al Ple Municipal celebrat el 8 d'abril de 2013, es va aprovar per majoria absoluta (sustentada pel PSC, ERC i una regidora de CiU), sol•licitar al bisbat la retirada de la làpida, fer un monument en memòria de totes les víctimes de la guerra civil i l'adequació i sanejament del solar de l'antic cementiri civil.

Des de l'acord municipal fins a data d'avui ja han passat dos anys i tot just s'ha pogut aconseguir fa un parell de mesos la retirada de la làpida de l'Església. Això evidencia que les institucions només avancen per pressions de la pròpia societat civil o quan s'acosten comicis electorals.

A data d'avui al cementiri civil continua abandonat, obviant la dignitat de les persones que hi van ser sepultades. El monument en memòria de totes les víctimes de la guerra està pendent d'executar en funció de les obres d'ampliació de la carretera i la làpida va haver de treure’s amb nocturnitat per evitar que (una minoria molt minoritària) es manifestés contra aquesta acte.

Després de 40 anys de la restauració de la suposada democràcia, continuem amb les pors generades pel bàndol guanyador de la contesa. Podem observar com els jutjats viuen d'esquena a la restauració de l'honor dels vençuts, perquè el parlament espanyol va aprovar (amb els vots de la dreta i dels socialistes) la llei de punt final, que permetrà que els assassins del franquisme puguin morir en casa envoltats de la seva família.

La societat almenarenca exigirà al nou govern municipal el compliment íntegre del Ple del 8 d'abril de 2013, i que d'una forma valenta i decidida es comenci a posar llum a les tenebres generades per la guerra civil.

diumenge, 3 de maig del 2015

Avui dia mundial de la llibertat de premsa. Espanya necessita celebrar-ho!

Les celebracions han de servir com a mínim perquè reflexionem, ni que sigui un cop l'any, sobre algun dels temes clau de la nostra societat. El 3 de maig, a més de ser comercialment el dia de la mare, també se celebra el dia mundial de la llibertat de premsa. I és aquest tema especialment el que em mereix una reflexió tenint en compte les vicissituds que travessa la premsa espanyola.

En aquesta reflexió no vull obviar la incidència que hagi pogut tenir l'impacte de la crisi econòmica, en emmordassar moltes de les boques que en altres moments es mostraven crítiques amb el sistema. Hem vist com molts mitjans de comunicació han desaparegut, o han reestructurat les seves plantilles acomiadant periodistes. Cada vegada hi ha menys periodistes i en pitjors condicions econòmiques i laborals, aquesta també és una forma de fer callar veus que no estan en sintonia amb les dels seus amos.

La indústria mediàtica s'està reestructurant i petits mitjans de comunicació, que enarboraven banderes llibertàries, estan sent absorbits per grans gegants del sector, disminuint així l'oferta de diversitat d'opinió. Això fa que els professionals del periodisme es vegin obligats a callar per no perdre els seus llocs de treball. És una forma sibil•lina d'establir una autocensura, tant a l'hora de redactar les notícies, com en el moviment d'obviar-ne certes altres.

La censura implícita és una de les eines més utilitzades per l'Estat, per tenir endormiscat al poble. Sense la llibertat d'expressió, sense la capacitat de fer-se sentir, és impossible defensar els altres drets humans. Espanya ja ha tingut una gran experiència en soscavar la llibertat d'expressió en benefici de sistemes de governs totalitaris o pseudo democràtics. La societat d'aquest país ha fet molts passos enrere a l'hora de poder exercir el seu dret d'una opinió lliure.

Malgrat aquesta involució en les llibertats, Internet es fa servir cada dia més per alçar la veu contra el poder i per exercir pressió per un més gran respecte als drets humans. La batalla s'està centrant ara en el control de la xarxa, mentre les xarxes socials alimenten un nou activisme que s'escapa encara al control directe dels governs.

Recentment hem pogut veure com l'aprovació de la Llei de Seguretat Ciutadana (l'anomenada Llei mordassa), ha suposat un cop dur per a gran part de la nostra societat que sortia al carrer a reclamar els seus drets. Amb aquesta nova llei el govern, d'extrema dreta del Partit Popular, ataca de ple els drets fonamentals de reunió i manifestació. Aquesta llei s'ha convertit en una resposta directa i desproporcionada a les diverses formes de protesta civil pacífica que van sorgir després del 15-M, com les que hem vist en els últims anys en resposta als saquejos institucionals dels que hem estat testimonis.

Per tant, podem afirmar que la llibertat de premsa a Espanya està en estat crític. La prova més fefaent d'això la trobem en que en l'últim any hi ha hagut un canvi de timó forçat, en grups de comunicació tan influents com "El Mundo", "El País" o "La Vanguardia" que han acomiadat als seus directors per no encaixar amb les directrius del grup editorial. Evidenciant d'una manera clara que a Espanya la llibertat d'expressió està tocada per la pressió que exerceixen els propietaris d'aquests mitjans, així com el Govern, per acomiadar periodistes i reporters que no entren al joc que ells imposen.

Així doncs, hem de defensar amb totes les nostres forces aquesta llibertat que tanta sang i tantes llàgrimes ha costat. Parafrasejant Inmanuel Kant "la llibertat és aquella facultat que augmenta la utilitat de totes les altres facultats".