Arxiu del blog

diumenge, 16 de novembre de 2008

La Llei de Dependència s'ha convertit en la presa de pèl més gran en el que portem del nou segle.


Els governs del Partit Popular, liderats per José Mª Aznar, no van tenir pebrots suficients per a desenvolupar i engegar una Llei que donés respostes a les necessitats de les persones amb discapacitat en matèria de Dependència. Era el que li venia recriminant el partit socialista enfront de la inexcusable realitat que moltes persones i famílies senceres estaven vivint de forma penosa i costosa en les seves pròpies carns i a la que no podien plantar cara d'una forma estructurada després dels canvis socials esdevinguts, l'augment de l'esperança de vida i la transformació del paper de la dona en la societat, van ser potser les causes més importants que van motivar al partit socialista a posar-se les piles i facilitar la creació d'aquesta llei.

Una Llei que en principi es pretenia universal com la resta de lleis universals, sanitat, pensions, educació, com element conformador del quart pilar de l'estat del benestar i dirigit als col·lectius més desfavorits, tercera edat i persones amb discapacitat, per ser aquests sectors els que com a ciutadans més necessitaven el reconeixement dels seus drets com a universals, però que per molt que ens la pintin de color rosa, no s'acosta ni de lluny als plantejaments inicials.

Aquesta llei en principi pretenia evitar precisament la dependència tant dels beneficiaris com de les famílies afectades a través de mecanismes de prestació de serveis o de mesures preventives, semblava voler-se presentar com una llei que pretenia separar el blat de la palla, per a afrontar millor la problemàtica social que afecta a moltes famílies al nostre país i que per contra s'ha convertit en un totum revolutum a hores d'ara gairebé impossible de desxifrar.

Primer va ser l'estudi i la creació del Llibre Blanc de la Dependència (lo de blanc devia ésser per l'ingenu dels seus plantejaments). Un estudi de la realitat social i econòmica a la que haurien d'enfrontar-se des de la pertinença de recursos i infraestructures disponibles i la projecció de necessitats futures.

Després va ser la seva tramitació parlamentària a través de comissions de treball i participació dels col·lectius socials directa o indirectament implicats, deixant-nos fer una teràpia de grup que segons sembla després no ha servit de res.

Posteriorment apareixeria de la mà del Govern i a través del Ministeri de Treball i Assumptes Socials l'elaboració d'aquest primer esborrany de projecte de Llei, per a la seva posterior tramitació parlamentària fins a la seva aprovació com Llei.

Després de gairebé dos anys de la seva entrada en vigor hem vist córrer rius de tinta a través de mitjans de comunicació escrits. Alguns, com pot ser sense anar-me massa lluny, el meu propi cas, després de molts intents i esforços duts a terme, hem passat de l'esperança a la frustració.

Personalment penso que la classe política en general ens ha pres per babaus, a l'intentar vendre'ns una situació que des del principi no tenien el compromís polític de materialitzar. Senzillament els uns (els del govern) han anat venent fum d'una forma conscient i deliberada, i els altres (els de l'oposició) ens han utilitzat únicament com arma per a desgastar al govern sense propostes reals per a desenvolupar.

Al meu entendre, ni el Govern central ni la Generalitat han complert correctament els seus deures. A les persones amb discapacitat ens està començant a pujar la mosca al nas. O com diuen en el meu poble, se'ns estan inflant els collons i estem farts de que la discapacitat sigui un pilota de ping-ping que vagi passant d’un camp a l’altre.

Per a nosaltres està Llei constituïa una oportunitat per a avançar en els drets socials plens de les capes de la societat amb majors necessitats de suport. Però en canvi és avui tristament font de disputes, d'enfrontaments, de frustració i de desesperació.

Hem de d’anar a votar massivament a les pròximes eleccions i fotre a tots aquests polítics contra la paret, encara que sigui votant en blanc.

2 comentaris:

Tondo Rotondo ha dit...

Aquesta llei en principi sembla bona, però després sembla que es fum, fum, fum.

Començo a estar fart de tant de marqueting publicitari. Com això de l'Obama, no si ara encara resultarà que tothom anava amb ell de marxa a l'època d'adolescent... :-)

SALUT

Lo Bep ha dit...

Es que de lleis bones n'hi ha un futimé al nostre país.

El problema és que tot és fa de cara a la galeria i després es convrteix en el que deies tu. Fum, fum, fum.