No descobriré la sopa d'all quan dic
que Espanya ha estat i és un país acomplexat. Històricament la política
espanyola s'ha mogut a cop d'enyorança dels temps de conquesta. Espanya ja fa
molts anys que va perdre el sentit del ridícul i actua sistemàticament
envestint, com el bou al primer cop de capa vermella que el provoca. La seva
reacció sempre és impulsiva i gens raonada.
L'encaix de Catalunya a Espanya va
començar sent un “assumpte intern”, en què molts països amb democràcies
consolidades s'escudaven. Per passar a ser titular en els principals mitjans de
comunicació de tot el món.
La detenció del president de la
Generalitat a Alemanya va obrir els informatius dels mitjans de comunicació,
fent bullir la xarxes socials d'Europa i Amèrica. Evidentment per assolir aquest
protagonisme mediàtic es necessita una gran estratègia de treball. O és que
algú pensa que aquest boom mediàtic és fruit de la casualitat?
L'equip del president Puigmont ha
traçat una estratègia mil·limètrica per aconseguir una internacionalització del
conflicte sense precedents. Aquest equip tenia molt clar que Alemanya era la
pedra angular per posar llum a la podridura de la democràcia espanyol. Hem
passat de les declaracions que era un "assumpte intern", a peticions
de Nacions Unides defensant els drets de Puigmont, Sánchez i Turull per poder
ser investits presidents de la Generalitat, o sentències del Tribunal de Drets
Humans d'Estrasburg dient que cremar la foto del petit Borbó forma part de la
llibertat d'expressió.
El president Puigmont i els exiliats han
posat en evidència la mediocritat del sistema democràtic espanyol i les seves
pròpies pors: com la por a la responsabilitat, por al canvi i, el que és més
greu, por al futur. Tal com va dir el "Podemita" Pablo Iglesias:
"Catalunya ha despertat a la bèstia, pel seu afany independentista".
Fins qui hauria de representar a les màximes aspiracions progressistes de la
societat espanyola, tenia por de "despertar a la bèstia", segurament
preferia conviure amb la bèstia per adormir al progressisme espanyol tal i com
va fer Santiago Carrillo.
Aquest canvi copernicà no és
casualitat. Els consellers de les Generalitat i els diputats del Parlament,
exiliats en països on la separació de poders és una garantia de llibertat de la
ciutadania, han fet visible les greus deficiències democràtiques de l'Estat
espanyol. Un estat en el qual els ministres del Govern despengen el telèfon per
trucar directament als jutges (igual com feia el dictador Franco). Un país en
el qual els mitjans de comunicació nacionals estan en mans de l'oligarquia empresarial
de l'Ibex 35 (igual com feia el dictador Franco). Un país en el qual el partit
que exerceix el govern corromp les relacions empresarials per enriquir-se (igual
com feia el dictador Franco). Un país en el qual el Ministeri de l'Interior no
té escrúpols en utilitzar les clavegueres de l'Estat per inventar-se proves
contra polítics catalans (igual com feia el dictador Franco). Un país en el
qual les forces i cossos de seguretat de l'Estat espanyol redacten atestats
alterant la realitat del que va passar (exactament igual com feia el dictador
Franco). A Madrid tenen un refrany que diu "blanco y en botella ... Leche".
Amb la qual cosa, quan hi ha tantes semblances amb les estratègies del dictador
Franco, serà perquè estem convivint amb un règim que ha perpetuat el
franquisme.
És evident que a l'estirar la manta
comença a sortir tot la pudor que hi ha als soterranis de l'Estat. Tinc la
sensació que la prioritat de l'Estat espanyol no és la unitat territorial. La
principal preocupació per encoratjar el "a por ellos" contra Catalunya
és la protecció de la monarquia. Estic convençut que si el President Puigmont
en comptes de proclamar la República catalana, proclama un sistema monàrquic
català, el petit Borbó no hagués tingut por que el republicanisme espanyol es
despertés.
Als oligarques espanyols no els senta
bé la República. Prova d'això és que les dues anteriors les van asfixiar tot just
quan naixien. Per a ells és molt millor una monarquia a la qual puguis sucar
fàcilment.