Arxiu del blog

dilluns, 18 de novembre del 2013

PSC-PSOE Van vèncer però no convèncer.

La referència a la cançó d'un famós cantant brasiler que deia "Vull tenir un milió d'amics", ja de per si, posave els límits en qualsevol tipus d'aventura política. Si alguna cosa no és possible en la gestió del poder real és el portar-se bé amb tothom.

Els nostres partits polítics, en general, tots juguen amb l'ambigüitat d'esgarrapar un grapat de vots del gran filó que suposa la nostra classe mitjana. Hem estat testimonis d'autèntics equilibris polítics que, més d'hora o més tard, han acabat realment malament.

Aquest diumenge hem pogut veure com el PSC celebrava d'urgència un Consell Nacional Extraordinari, per aplicar les directrius, que fa just una setmana, li donaven al Pere Navarro, tant el Rubalcaba com la presidenta andalusa Susana Díaz, en la "Conferència Política" del PSOE.

Allà vam poder veure un Pere Navarro ovacionat per tota la plana major del PSOE, fins i tot amb ulls emocionats s'aixecava per rebre el seu bany de multituds. Aquesta abraçada fraternal del PSOE al PSC, ja es va entendre com el "abraçada de l'ós". És aquella demostració artificial de fraternitat del PSOE, que acabarà per ofegar electoralment el PSC.

En aquest Consell Nacional el PSC va acordar donar suport únicament a una consulta que compti amb el beneplàcit de l'Estat espanyol. Sabent la posició de l'actual govern del Partit Popular, és com dir obertament que el PSC no voldrà donar la veu al poble català. En aquest sentit els socialistes catalans s'alineen implícitament amb les tesis del Partit Popular de Catalunya i Ciutadans. Partits al vell estil lerrouxista, basats en un populisme desmesurat.

Ara els socialistes catalans (a instàncies del PSOE) intenten vendre'ns una tercera via, provocant un canvi en la constitució espanyola per reestructurar un Estat federal. Llàstima que s'han oblidat que el Partit Popular no vol ni sentir-ne parlar de cap canvi a la constitució. I sense el suport dels populars els socialistes estan lligats de peus i mans, per tant el que ens intentava vendre el Pere Navarro no és més que fum, fum, fum.

Catalunya ha perdut un aliat molt important a l'hora de defensar els nostres signes identitaris, un aliat que venia de la confluència de diferents tendències progressistes entroncades amb el catalanisme d'esquerres. L'ideari del PSC ha estat segrestat pel corrent espanyolista, ancorat al cinturó industrial de Barcelona i que ha comptat històricament amb el suport dels anomenats "nous catalans".

Ara falta saber si aquest 83% de suport que va tenir l'actual direcció del PSC, ho podrà materialitzar en vots en les pròximes eleccions catalanes. Veurem si tota aquesta classe mitjana que es va mobilitzar donant suport al PSC de Pasqual Maragall, aconseguint els majors resultats obtinguts a Catalunya pels socialistes. Veurem si el Pere Navarro és capaç d'il•lusionar fora dels feus del cinturó roig de Barcelona i obtenir uns resultats que li permetin confirmar les noves derivades dels socialistes catalans.

També serà interessant observar com el PSOE gestionarà l'actual pes electoral que el PSC té a Catalunya. Difícilment el PSOE pot aspirar a guanyar unes eleccions a Espanya, si no obté un gran resultat a Catalunya. Per tant, se li ha girat feina al Pere Navarro, al tenir de transformar les ovacions que li van donar a Madrid, en vots socialistes a Catalunya.

Sobretot, si tenim en compte que en les dues últimes celebracions de la diada nacional de Catalunya, la societat civil va sortir al carrer de forma aclaparadora, mobilitzant més d'un milió i mig de ciutadans i ciutadanes que van clamar, d'una manera nítida i transparent, INDEPENDÈNCIA. Tota aquesta mobilització no va ser mèrit de cap partit polític, va ser l'èxit d'entitats arrelades a la societat civil que passant per sobre de l'actual estructura de partits, van saber transmetre un missatge il•lusionador.

Ara només ens queda veure l'últim capítol d'aquesta comèdia. I és l'actitud que prendran els diputats i diputades del sector catalanista del PSC. Veurem el preu de la seva dignitat i si són capaços de renunciar al confort dels seus càrrecs en l'actual estructura de partit i trencar la disciplina de vot. Jo tinc la sensació que seran més dòcils que uns xais i es limitaran a no fer enfadar els que manen. Realment penso que si continuen al PSC, tenen l'obligació d'acatar les directrius de l'últim Consell Nacional Extraordinari. En cas que vulguin ser autènticament renovadors, que tinguin la valentia de sortir del partit i iniciar un nou projecte.

diumenge, 17 de novembre del 2013

L'ONU avergonyeix Espanya per encobrir els crims feixistes.

El Comitè contra la Desaparició Forçada de l'ONU ha fet públiques les observacions finals sobre les actuacions empreses per Espanya, per perseguir les desaparicions forçades de milers de persones durant el període de la Guerra civil i els anys de la dictadura franquista. El document mostra la seva preocupació perquè el marc normatiu en vigor a Espanya dedicat a per prevenir i sancionar les desaparicions forçades, així com algunes decisions adoptades en aquesta matèria, no estarien en plena conformitat amb les obligacions que la Convenció signada per Espanya, imposa als Estats que l'han ratificat.

Els arguments esgrimits pels advocats de l'Estat espanyols sobre la impossibilitat d'investigar aquestes desaparicions per motiu de la mort dels responsables, la prescripció del delicte i la llei d'amnistia no han convençut la ONU. Aquest Comitè internacional ha instat l'Estat a que vetlli perquè els terminis de prescripció es comptin efectivament a partir del moment en què cessa la desaparició forçada, és a dir, des que la persona apareix amb vida, es troben les seves restes o es restitueix la seva identitat. Així mateix, l'exhorta a que asseguri que totes les desaparicions forçades siguin investigades de manera exhaustiva i imparcial, independentment del temps transcorregut des de l'inici de les mateixes. També insta a l'Estat espanyol a que s'adoptin les mesures necessàries, legislatives o judicials, amb vista a superar els obstacles jurídics d'ordre intern que puguin impedir tals investigacions, en particular la interpretació que s'ha donat a la llei d'amnistia.

Segons va manifestar aquest Comitè en el seu dictamen, una amnistia és una norma pacificadora. Aquesta norma, 30 anys després, no pot constituir un obstacle per a la justícia, i la justícia està necessàriament vinculada a la veritat, i la veritat és filla del temps.

Per tant, Espanya s'ha quedat sense arguments per defensar l'encobriment que ha vingut fent al llarg dels més de 30 anys de la suposada transició democràtica. Han hagut de ser uns altres països, com Argentina, que han posat en qüestió la tan idolatrada transició democràtica espanyola.

D'aquesta manera , tots els actors que van ser responsables de la creació de la perversa Llei d'Amnistia, ara haurien de donar explicacions a la ciutadania. El coagulant de tot aquest encobriment criminal, va ser la corona. El Rei d'Espanya va ser el primer a voler enterrar els vells fantasmes de la Guerra civil i de la dictadura, per això va comptar amb un ampli ventall de partits polítics (PSOE, UCD, Aliança Popular i els nacionalistes del PNB i CiU).

Amnistia Internacional, a qui el Comitè va convidar a Ginebra per opinar sobre el cas espanyol, celebra el dictamen de l'ONU, que dóna suport les seves posicions. Crec que el Comitè ha fet un pas important tant per a Espanya com per a la resta de països ja que reconeix la seva competència per formular recomanacions als estats sobre desaparicions forçades comeses en el passat.