Arxiu del blog

dilluns, 24 de març del 2008

Més veus que col·laboren a esclarir el gra de la palla en el tema de la dependència.

Vull donar a conèixer un article publicat per la Conxita Tarruella, al diari SEGRE del dilluns 24 de març de 2008.

Estic d'acord en el fons dels temes que planteja, la Conxita és una bona coneixedora de les necessitats que té el col·lectiu de les persones amb discapacitat física.

Encara que l'article té matisos electorals i de clara estratègia política, planteja veritats de l'alçada d'un campanar.

Amb més polítics com ella, que fossin militants de la causa de la discapacitat, amb tota probabilitat la llei hagués evolucionat d’una altra forma.

Lo Bep.

"La llei de la dependència: un mal inici".

L’aprovació de la llei estatal de la dependència, que tantes expectatives va aixecar entre els ciutadans al vendre’s com la panacea fent creure que posaria fi als problemes de les persones dependents i les seves famílies, ha resultat ser una enganyifa.

Des d’un principi, CiU, que sempre ha defensat la necessitat de regular un sistema de protecció a la dependència i de promoció a l’autonomia personal, es va oposar a aquesta llei perquè representa, en primer lloc, una flagrant invasió de les competències atès que Catalunya ja disposa de competències exclusives en matèria de política social. En un segon ordre, inclou un model de finançament insuficient que discrimina les comunitats amb un major cost de la vida i dels serveis socials, com és el cas de Catalunya, a l’establir un sistema de copagament únic per a tot l’Estat.

Amb aquest sistema seran les persones dependents catalanes i les seves famílies les més perjudicades, ja que, per unes mateixes necessitats, en algunes zones de l’Estat hi haurà persones que no pagaran res i, en canvi, a Catalunya, hauran d’aportar molts més diners de la seva butxaca.

En tercer lloc, aquesta llei impedeix la configuració d’un model estrictament català de protecció a la dependència adaptat a les necessitats de les famílies catalanes; i, per últim, fixa uns drets per als ciutadans sense destinar-hi els recursos econòmics escaients.

El model establert a la llei és insuficient, atès que l’Estat no hi atorga els recursos suficients i obliga les comunitats a afegir-hi recursos addicionals, i aquests ben sovint sortiran de la reducció d’altres polítiques socials.

Tanmateix, malgrat la invasió competencial i tot i fixar un model de finançament que no cobreix les necessitats de la gent i que discrimina Catalunya, la llei de la dependència compta amb la complicitat del Govern tripartit juntament amb el PP.

Al complir-se un any de la seva entrada en vigor, les advertències que CiU havia fet al llarg del procés de tramitació i aprovació de la llei comencen a corroborar-se per part d’un nombre de ciutadans i entitats cada cop més gran que expressen en veu alta la seva inquietud perquè la llei de dependència s’està aplicant de manera molt lenta i amb recursos insuficients que no es tradueixen ni en majors prestacions ni en majors serveis per a les persones afectades i els seus familiars. Elblanc de les crítiques, però, se l’enduu la mala gestió de la Generalitat a l’hora de fer el desplegament d’aquesta norma i, sobretot, la lentitud amb què s’està aplicant. En aquest sentit, a final de 2007 només 74 persones –cap de Lleida– de les 5.000 que se n’havien de beneficiar, segons la consellera d’Acció Social, havien començat a rebre els ajuts. La lentitud no només té lloc en la tramitació per cobrar els ajuts –algunes persones fins i tot han mort abans d’arribar a cobrar-les– sinó que també es reflecteix en el procés de valoració per la falta d’equips humans per resoldre les sol·licituds.

També s’incompleixen els terminis per a la determinació del Programa Individual d’Atenció (PIA), pel qual es fixen els serveis i prestacions per a la persona interessada d’acord amb el grau i el nivell de dependència determinats pels equips d’atenció social primària dels ajuntaments i dels consells comarcals. Aquests equips no han estat suficientment reforçats ni formats per fer aquesta tasca i, a més, la pressió que s’exerceix sobre els professionals (i la falta d’aquests) estan a punt d’aconseguir col·lapsar els serveis socials. Així les coses, i malgrat que aquest Pla Individual d’Atenció hauria d’acordar-se entre la persona dependent, la seva família i els equips d’atenció social, a la pràctica, la conselleria d’Acció Social està donant directrius de promoure la prestació de vetllador no professional, per mancade places residencials.

Pel que fa al finançament, s’han reduït les aportacions màximes i, dels anunciats 1.014 euros inicials, s’ha passat a 780 euros sense donar explicacions. A més, hi ha persones grans dependents que rebran molt poques millores atès que a la insuficiència de finançament i a les pressions de la Generalitat per acceptar la prestació de vetllador no professional s’hi afegeix el sistema d’incompatibilitats que ha fixat la Generalitat, la qual cosa suposa que les millores de la llei siguin del tot insuficients i en alguns casos, fins i tot, s’hi pugui arribar a perdre.

Per tot plegat, CiU s’afegeix a les veus crítiques dels ciutadans que titllen la llei estatal de la dependència d’insuficient i inoperant per envair les competències de Catalunya i per no comptar amb el finançament adequat. A més, fem responsable el Govern de la Generalitat de la mala gestió en el desplegament de la llei i de la mala planificació de les necessitats, que han comportat en la ciutadania de Catalunya una frustració de les expectatives que s’havien generat. Per tant, CiU denuncia el fracàs de les polítiques socials endegades pel Govern de Zapatero i que es fa palès amb la llei de la dependència.

Conxita Tarruella.

diumenge, 23 de març del 2008

Religió i política, dues cares de la mateixa moneda (el poder).

"Doneu al Cèsar el que és del Cèsar..." (Mateu 22:15-21), com que no sóc molt bo en la interpretació de la Bíblia, sempre vaig creure que aquest 22:15 era l’hora que aquest Mateu va pronunciar la seva sentència.

Estat i Església, política i religió, poder i esperit són coses diferents, és cert, però acostumen a anar juntes. Els monarques eren en la seva època la màxima autoritat religiosa i política. La legitimitat del seu poder terrenal derivava del poder espiritual de Déu (només davant Ell donaven comptes). I amb aquest mateix poder van prohibir la lectura de determinats llibres, van fer callar a Galileu per dir que la Terra era rodona, van dissenyar les més enginyoses tortures durant la Inquisició Espanyola i varen massacrar a les civilitzacions d'Amèrica en nom de l’evangelització.

Històricament, l’església (em refereixo sobretot a la catòlica) ha estat una poderosíssima força conservadora, la millor aliada del poder polític en el manteniment de l’ordre establert, cal recordar l’època franquista.

Tant la religió com la política la mouen sentiments profunds que poden propiciar si hi ha manipulació, i normalment n’hi ha, abundant demagògia. Últimament es discuteix molt sobre laïcisme i les relacions Església Estat, abocant-se amenaces en televisions i ràdios que no ajuden a clarificar res.

De fet podem veure que des de l’aprovació de la Constitució de 1978 està vigent en el nostre país, un règim de semi confessionalitat en les relacions Estat espanyol Església Catòlica regulat pels acords signats al 1979. Aquesta semi confessionalitat va interessar a gairebé tots i va formar part dels acords de la Transició. Que ni el PSOE ni el PP, però tampoc els nacionalistes majoritaris, malgrat tot el soroll mediàtic, contemplen en el seu programa electoral la revisió d’aquests acords, un assumpte que tampoc sembla interessar a la Conferència Episcopal. Sobren, per tant, les amenaces i els laments de les últimes setmanes i falten explicacions i transparència perquè els ciutadans sapiguem a que atenir-nos.

Si ens dediquéssim a investigar el paper de les principals religions monoteistes que avui dia existeixen, com: el cristianisme, l'islamisme i el judaisme en determinats contextos polítics. Veuríem molt clarament que una quantitat important dels conflictes bèl·lics de l’actualitat tenen un component ètic o religiós. Les lluites ideològiques semblen ser part del passat.

Amb aquest panorama, sembla que cada dia més clar que cal canviar mentalitats i lleis veient amb optimisme aquest nou escenari. Canviar idees suposa reconèixer que la religió catòlica pateix al nostre país una crisi, tot hi les manifestacions multitudinàries al carrer; moltes persones segueixen buscant sentit en la religió (espiritualitat), però estan poc inclinades a comprometre’s excessivament, també en l'aspecte econòmic, amb les institucions on potser se senten poc representades i escoltades.

Semblaria que el més just és que cada comunitat religiosa es mantingués amb el finançament de propis seguidors. Tot això sense perjudici de les subvencions que puguin rebre les nombroses associacions religioses que realitzen una important tasca social o les activitats de naturalesa o origen religiós d’interès cultural general, cap organització o activitat religiosa hauria de ser finançada per l'Estat.

A més penso que cal superar tant el règim de semi confessionalitat vigent a Espanya com rebutjar el règim de multi confessionalitat que es tracta d’implantar des de posicions suposadament progressistes. La llibertat només pot estar plenament garantida si hi ha una separació estricta entre l'Estat i les diferents confessions religioses.

Per tant, veiem que en ple segle 21, la relació entre la política i la religió no ha degut de canviar tant, quan l’home més poderós del món és també catòlic (em refereixo al Bush, no al Ratzinger).

Lo Bep.