Arxiu del blog

dissabte, 31 de desembre del 2011

Amb el canvi d'any la foscor del túnel continua.


Aquesta és la situació en què ens trobem a hores d’ara. Acabem un any en què la ciutadania ha dictat sentència i ha apartat del govern a l'esquerra. La situació de Catalunya és igual de difícil que la de la resta d'Espanya, però si tenim alguna petita avantatge és que ja portem un any de restriccions pressupostàries.

L'Artur Mas s'ha fet un fart cridar als quatre vents, el forat econòmic que va deixar el tripartit, la ciutadania ha cregut en el seu missatge i li ha donat confiança tant que en les eleccions municipals (arrasant en les principals ciutats excepte Lleida), com en les eleccions generals guanyant per primera vegada en la història als socialistes catalans.

Ara ens queda un dubte, que és el de poder veure el nivell d'agressivitat en els plantejaments econòmics que havia de presentar-nos el Partit Popular, per al proper any Mariano. Doncs bé, al Partit Popular s'han estrenat amb una puntada al cub a la socialdemocràcia. Instaurant impostos escandinaus per una classe mitjana urbana, a la qual s’xtorsiona com a principal motor per sortir de la crisi. Però això si, cal transmetre un missatge positiu, el Partit Popular ha fet un gest de complicitat als jubilats, pensionistes, els aturats als quals se'ls acaba el subsidi i els perceptors del subsidi agrari. També ha demostrat un especial interès per a les rendes sense nòmina a l'hora de tributar, però han omès qualsevol referència a augmentar els impostos a les grans fortunes.

Doncs bé, aquestes mateixes grans fortunes són les que han anat campant al llarg de la transició democràtica al nostre país, sense que cap govern ni del Partit Socialista ni del Partit Popular els hagin gosat tocar, amb tota certesa a causa de la necessitat de finançament dels propis partits polítics. Fins als propis tècnics tributaris catalans, advoquen per un impost de grans fortunes en comptes del "obsolet" de Patrimoni, sobre el qual consideren que no s'ha recuperat de forma correcta. Només s'ha rentat la cara a una decisió presa en calent i que les evidències de l'economia mundial s'han encarregat de posar al seu lloc. En qualsevol cas, l'impost sobre les grans fortunes que prepara l'Executiu català no anul·laria el de patrimoni que ha d'aprovar al Congrés dels Diputats, de manera que el Govern mantindria la recaptació dels dos perquè l'estatal afecta tots els ciutadans i el de grans fortunes als que acumulen grans guanys i les mantenen passives.

L'únic que és clar és que l'estratègia econòmica del Partit Popular va enfocada a infringir la màxima pressió fiscal a les classes mitjanes, a través de l'aplicació desmesurada de l'impost sobre el Rendiment de les Persones Físiques (IRPF), que s'establirà en el 52% en bona part d'Espanya. Gravamen màxim del 56% a Catalunya (si tenim en compte el plus autonòmic). L'Espanya de Mariano Rajoy paga com Holanda, la Catalunya d'Artur Mas, com Suècia. Només ens supera Dinamarca amb el 59% segons les dades publicades per l'oficina europea d'estadística (Eurostat).

Haurem de veure si el Rajoy és capaç de treure l'economia espanyola del pou en què està ficada. En principi les eines les té, doncs amb la folgada majoria absoluta que disposa, pot dirigir les estratègies econòmiques que li vingui de gust per acontentar les institucions europees i a aquests ens abstractes anomenats "mercats".

L'únic dubte que em planteja és si podrà tirar endavant tot aquest pastura sense comptar amb Catalunya, que és la principal generadora del PIB espanyol (18,47%, segons dades de l'INE), i duríssim banc de proves del "inici de l'inici" al què es referia la jove vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaría.

dissabte, 17 de desembre del 2011

El Senat: un centre de dia de polítics caducats?


Si un dia ens agafa un rampell i sortim al carrer per preguntar a la ciutadania una cosa tan simple com: per què serveix el Senat? Probablement ens adonarem de seguida, que la majoria dels interrogats no sabrà definir quina és la funció del Senat i molt menys quina és la seva utilitat.

Sense ànim de donar lliçons a ningú, vull exposar que el Senat sorgeix al segle XIX com a contrapès conservador a la cambra baixa o Assemblea. A les assemblees els diputats eren considerats els representants del poble encara que, en realitat, només eren triats pels que tenien dret de sufragi, és a dir, un reduït sector que, en gaudir d'un determinat grau de riquesa (propietaris agrícoles, empresaris, professionals liberals i funcionaris), pagava impostos. Els senadors, per contra, eren designats pel rei entre una selecta minoria d'aristòcrates, alt clergat, gran burgesia i elits polítiques i funcionarials. L'Assemblea representava a les classes mitjanes, el Senat a les classes altes. Evidentment amb l'aparició del sufragi universal en ple segle XX, comencem a qüestionar-nos quina és la utilitat del Senat en un sistema com l'actual.

Fins i tot el sistema d'elecció per al Senat a Espanya, està fora de l'qualsevol lògica democràtica. En contra del que podria semblar, en fer-se a través de llistes obertes, ens portaria a suposar que estem davant del més democràtic del sistema d'elecció de candidats. Però això no és així, ja que els electors només triem directament mitjançant el nostre vot a quatre cinquenes parts de l'hemicicle i l'altra cinquena part restant la trien directament els parlaments autonòmics, segons els seus interessos partidistes per col·locar a persones del seu interès.

Pel que fa a funcions de la Cambra, aquestes amb prou feines n’hi ha, ja que les funcions del Senat estan subordinades totalment al protagonisme del Congrés. Prova d'això és que el Senat pot esmenar lleis que aprova el Congrés, però un cop esmenada la llei està torna a la Cambra baixa on podrà reformar-se un altre cop i aprovar-la definitivament. Amb la qual cosa la funció del Senat queda totalment diluïda.

La possibilitat de prescindir d’una càmera com el Senat està totalment oberta. De fet països com Noruega, Suècia o Dinamarca no tenen Senat. Altres països com Alemanya té una càmera amb 100 senadors i una potència mundial com els Estats Units tenen un senador per cada estat. A Espanya tenim un Senat amb 260 afortunats i afortunades que viuen del Xollo i que ens costen 350 milions d'euros cada any.

Aquest malbaratament econòmic va tenir el seu colofó ??fa escassament uns dies quan el president sortint del Senat (Javier Rojo) va presentar una col · lecció de 34 quadres de presidents i expresidents de l'estat i les càmeres, que van costar la insignificança de 417.000 € (gairebé 70 milions de les antigues pessetes).

Amb la qual cosa estem davant d'una càmera que només serveix per col·locar a polítics descatalogats. Es tracta de donar una poltrona a polítics que han servit al seu partit i que, o bé han perdut unes eleccions i estan en retirada o han perdut la confiança del seu partit i els retiren a aquest gran cementiri d'elefants. La prova més evident la tenim en que en el pròxim mandat, figuraran com a senadors cinc ex presidents autonòmics com: Joan Lerma, Marcelino Iglesias, Francesc Antich, Vicente Álvarez Areces i el nostre Molt Honorable José Montilla. El qual a més de percebre el sou de senador tindrà els beneficis de ser expresident de la Generalitat amb despatx, guardaespatlles i cotxe oficial.

Un altre dels insignes polítics catalans que gaudirà d'un retir daurat és l’eco socialista Joan Saura, que després de figurar durant quatre anys com a Conseller d'Interior de la Generalitat, va sortir de la conselleria amb la motxilla de cinc bombers morts a l'incendi d'Horta de Sant Joan i múltiples ficades de pota amb els Mossos d'Esquadra.

És per això que m'identifico amb la descripció que va fer Quim Monzó del Senat, en la què afirma "El Senat no serveixen més que per exercir de centre de dia de polítics caducats" i igual que ell penso que és una indecència que amb la que està caient es mantingui un organisme com aquest.

dijous, 15 de desembre del 2011

Noblesa obliga.


No sé si estem tan avançats com creiem, quan en ple segle XXI som capaços d'atorgar privilegis i prebendes a determinats individus, pel sol fet d'haver nascut en una determinada família. Almenys aquesta és la qüestió que s’em planteja després de comprovar lo fàcil que és fer negocis des de la Casa Reial.

De fet, la Corona és una institució que el poble va aprovar per referèndum poc després d'haver mort Franco. Amb tot el que suposava sortir d'una dictadura de 40 anys, amb uns poders públics controlats per l'exèrcit i una Església Catòlica que beneïa al règim dictatorial en totes les seves vessants.

Aquesta va ser la forma de restaurar la monarquia a Espanya. Preguntant a l'agent si volien a Joan Carles de Borbó com a Rei d'Espanya o en cas contrari, com a alternativa només existia el caos, que hagués estat l'excusa perfecta per a què, un exèrcit disposat a no perdre cap dels seus privilegis, proposés un altre dictador per continuar vivint del xollo uns altres 40 anys més.

Aquest és el panorama amb què la monarquia es va reinstaurar a Espanya. Teníem un rei que no convencia a ningú, fins que ens ho van fer entrar amb calçador, en fer-se l'heroi la nit del 23 de febrer de 1981. Aquest va ser el bateig internacional de Joan Carles de Borbó, que el va ajudar a dissipar alguns dels dubtes que generava en l'àmbit internacional.

A canvi de tot això, la Casa Reial han tingut una sèrie de privilegis vitalicis que s'amaguen darrere de negocis foscos que estan sempre protegits pels propis serveis d'intel·ligència del país (si és que se'ls pot anomenar d'intel·ligència), i l'establishment polític espanyol més nacionalista.

Ens volen fer creure que tots els Borbons viuen dels 8 milions i escaig d'euros que l'estat paga anualment per mantenir els capritxos de tota la família. Mai ningú s'atreveix a publicar cap notícia sobre quines són les fonts d'ingressos de la família Borbó - Grècia. Hem assumit d'una forma natural que aquesta gent viu d'aquests 8 milions d'euros.

Ara resulta que aquest duc que jugava a hambol, ha tingut massa fam i ha estat poc discret a l'hora de muntar el seu xiringuito. Doncs tots tranquils! Aquí no passa res! Apartem al Urdangarín de la família reial i així fem un tallafocs per evitar que la resta del Clan es socarrimi i puguin continuar vivint a tot ritme. I així quedarà la situació. Veurem com les responsabilitats sobre tots aquests diner públic desviat a butxaques privades, acabaran en la persona del Urdangarín.

Jo sóc plenament conscient que el cost que suposa la Casa Reial a l'estat, seria el mateix o més en el cas que tinguéssim un president de la República espanyola. L'única diferència és que tindria l'oportunitat de poder votar-lo al final de cada període legislatiu. Com a ciutadà i contribuent em sentiria molt més reconfortat al poder votar per canviar-lo en el cas que no complís les expectatives que hagués generat.

Estem preparats perquè ens acostem cap a un començament de legislatura que serà duríssima amb les retallades en les prestacions de l'Estat del Benestar. I mentrestant perquè estiguem distrets, ens aniran traient (de forma controlada) diferents capítols del cas del Duc de Palma i els seus "inversions de futur".

diumenge, 27 de novembre del 2011

Tisorada organitzada en la ressaca electoral.


El fet d'anunciar retallades en les prestacions socials que garanteixin el bon funcionament de l'estat del benestar per al dia següent d'un procés electoral, no és res de nou ni original. La moda la va inaugurar el Partit Popular després de les últimes eleccions autonòmiques, continuant ara a Catalunya i probablement continuarà amb la presentació de les primeres mesures del govern de Mariano Rajoy.

L'argument electoral que s'esgrimeix, sempre és el mateix: es justifica a partir del triomf a les urnes per legitimar als governants a prendre decisions que fins ara eren impensables. Personalment crec que aquest és un greu error de plantejament, que està perfectament planificat, perquè la potestat per legitimar a prendre decisions tan dràstiques, només les pot donar una majoria parlamentària.

En les passades Eleccions Generals, Convergència i Unió va obtenir una victòria històrica a Catalunya, però no va obtenir una majoria absoluta que justifiqués que els ciutadans i ciutadanes del nostre país, els hi atorguessin el dret a establir retallades als drets socials.

En qualsevol manual de gestió econòmica, s'especifica de manera clara que la forma d'equilibrar un dèficit, és reducció de la despesa i l’augment dels ingressos. Però aquesta no és la línia que està portant a terme el govern d'Artur Mas. D'una banda s'han imposat retallades en àmbits, tan estratègics per a la cohesió social, com l'educació o la salut. D'altra banda es van eliminar impostos com el de transmissions patrimonials. Aquest tipus d'incoherències passaran factura política a mitjà termini, perquè els ciutadans no entenem aquest doble raser de mesura. A mi em sembla que si s'exigeixen sacrificis a la població, aquests han de ser equitatius entre totes les classes socials aportant de manera proporcional a la capacitat econòmica de cada ciutadà.

Cal que els ciutadans tinguem la sensació que la càrrega de la crisi es reparteix entre tots, ja que la gestió d’aquesta crisi serà una tasca especialment difícil. Sobretot perquè no tenim consciència d'on és el final del túnel, generant inseguretat entre la població en veure dia rere dia com es succeeixen les retallades, pressionen els mercats, com l'atur augmenta fins a límits insuportables i només sabem que no sabem res.

Però per incert que sembli l'escenari en què ens movem, crec que hi ha determinades línies vermelles que el govern de Convergència i Unió no pot creuar per no posar en perill la cohesió social. La primera d'elles és la de l'accés a la salut, la segona l'accés a l'educació i la tercera la identitat nacional. És precisament aquesta última la que es posarà en risc amb les retallades anunciades en la comissió de control al Parlament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Un anunci que ha aixecat polseguera de la gran majoria de mitjans de comunicació del nostre país. Inclosa la directora de Televisió de Catalunya Mònica Terribas que va dir molt clarament que "el model cap al que s'encamina la televisió pública del nostre país no coincideix amb el meu".

És clar que aquesta decisió presa pel govern va en línia dels ajustos econòmics que ja fa mesos que anuncia i executa, dins del pla d'austeritat al qual està sotmetent a tots els sectors de l'administració catalana. Però el que realment preocupa és com quedarà el paper significatiu que han tingut la ràdio i la televisió pública de Catalunya en la normalització lingüística. Tant TV3 com Catalunya Ràdio han estat el nucli de la creació mediàtica de la llengua catalana des de la seva creació, lluitant contra ambients extremadament hostils i amb una programació global tant televisiva com radiofònica excessivament castellanitzada. Probablement sigui necessari que també hi hagi retallades a la corporació, però s’haurà de prioritzar el criteri d'utilitat pública i el d'eina de normalització i cohesió social.

Per tant, demanaria al president Mas que tingui molta cura amb les polítiques de neteja que normalment s'exerceixen en els mitjans de comunicació públic. Deixem que aquests mitjans públics, que són l'aparador on s'ha de manifestar la pluralitat política i d'opinió del nostre país, continuen desenvolupant aquesta funció social.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Quan els electors converteixen el PSC en el PSB.


Abans que el Partit dels Socialistes de Catalunya iniciï el seu famós Congrés, per debatre quin ha de ser el llibre de ruta que ha de desenvolupar en el futur panorama polític de Catalunya, l'electorat català ja l'ha transformat en el Partit Socialista de Barcelona PSB.

És clar que després del desastre a les municipals, el calendari se li ha quedat curt al José Montilla. Era evident que afrontar unes eleccions generals sense haver fet els deures interns del partit, es presentava com una autèntica temeritat a la vista de l'escenari polític amb el qual ens trobàvem.

La crisi pot servir com a excusa per argumentar de portes cap a fora aquesta derrota tan espectacular. Però el cert és que per entendre les claus que han portat al Partit Socialista de Catalunya al pou on està ara, s'han de buscar en la manca de renovació de persones i d'idees, en el desgast d'un govern tripartit en què havia de fer de germà gran, en la submissió (moltes vegades sense necessitat) al socialisme més espanyolista i en el control de l'aparell del partit que ha fet el nucli dur del Baix Llobregat.

Sembla evident que personatges com José Montilla, Celestino Corbacho, José Zaragoza, Carme Chacón, Manuela de Madre, Pere Navarro, Miquel Iceta com més destacats, han estat els grans controladors del vot d'esquerres de l'àrea metropolitana de Barcelona. Doncs bé, aquest nucli dur va començar a estovar-se fa un any amb la derrota de Montilla en les eleccions autonòmiques. La pèrdua del control de l'electorat ha continuat d'una forma galopant fins perdre l’emblemàtica ciutat de Barcelona el mes de maig passat, en les municipals. L'hemorràgia electoral ha continuat fins arribar al cataclisme en les eleccions generals del 20-N.

Al meu entendre crec que el missatge està molt clar. Els electors socialistes s'han quedat al sofà de casa, veient passar els cadàvers polítics del nucli dur del Baix Llobregat. I els que han volgut intervenir han prestat el seu vot a Iniciativa per Catalunya o fins i tot a Convergència i Unió.

El PSC haurà d'afrontar un Congrés en què haurà de convèncer l'electorat català d'esquerres, que demana a crits un gir cap a un socialisme de casa. El Cinturó Roig de Barcelona també s'ha catalanitzat per què paga els seus impostos aquí i rep les prestacions també aquí. Amb la qual cosa aquests votants també volen redreçar la balança fiscal amb l'estat espanyol.

Els socialistes catalans tindran l'oportunitat de redefinir el seu projecte polític per al futur més proper, ja que si tot va bé les pròximes eleccions seran d'aquí a tres anys, entonant un "mea culpa" i oferint als votants de l'esquerra catalana un partit compromès amb les persones i amb Catalunya.

En aquest sentit, l'alcalde de Lleida Àngel Ros s'ha postulat com un dels candidats a conduir el partit cap a terrenys menys pantanosos i més propers al ciutadà del carrer. Però el grup del Baix Llobregat ja li ha trobat un antídot amb l'alcalde de Terrassa Pere Navarro. Personalment tinc molta confiança que l'Àngel Ros sabrà treballar bé als dissidents de la doctrina del Baix Llobregat. Només així aconseguirà que l'actual Partit Socialista de Barcelona torni a ser el Partit Socialista de Catalunya.

Una aposta decidida i valenta per què els lleidatans puguem demostrar més enllà de la Panadella, que també podem aportar el nostre criteri i redreçar naus amb rumbs incerts.

dissabte, 19 de novembre del 2011

El terrorisme pot determinar una altra vegada el resultat electoral.


Al penúltim dia de la campanya electoral de les eleccions generals del 14 de març de 2004, es van perpetrar tres atacs terroristes a Madrid. 192 persones van ser assassinades i 1.430 van resultar ferides. Tres dies abans de les eleccions, el Partit Popular (PP) de l'Aznar estava a 5 punts percentuals per davant en les enquestes, i el seu successor Mariano Rajoy, semblava un fàcil guanyador per continuar el govern del PP. El resultat del conflicte de l'atemptat terrorista va ser que, d'estar aquests 5 punts percentuals per sobre en les enquestes el dimecres, el PP va perdre amb un 36% davant el 43% el diumenge, un desplaçament total de 12 punts percentual. És clar que l'atemptat terrorista va condicionar, d'una manera determinant, tant la política nacional com la internacional del nostre país.

Sembla que la història torna a repetir-se, ja que en l'últim dia de campanya de les Eleccions Generals de 2011, un altre grup terrorista anomenat "Els Mercats", han tornat a pressionar als més de 35 milions d'electors espanyols, per condicionar el seu vot del diumenge dia 20 novembre de 2011. La seva acció ha estat molt senzilla, pressionant per augmentar la prima de risc espanyola elevant-la a més de 500 punts sobre l'índex de referència alemany, arribant a les xifres en les que Grècia i Itàlia van ser intervingudes per la Unió Europea.

La gran allau de vot que recol·lectarà el Partit Popular, segons tots els sondejos publicats, podria desmobilitzar al seu propi electorat i això suposaria un elevat risc de punxar el dia de les eleccions. Llavors s'ha cregut necessari reforçar la proximitat a l'abisme econòmic, per recordar a l'electorat que "Els Mercats" vigilen amb lupa els passos que Espanya ha de donar.

La primera prova de la força d'aquest grup terrorista la vam tenir el passat mes de setembre, quan van aconseguir d'una forma mai vista fins ara, que es modifiqués la Constitució espanyola d'una forma ultra ràpida, establint un consens entre socialistes i populars. La Constitució espanyola era considerada com el gran pilar que suportava tot l'estat de dret després de la transició.

Sempre s'havien tancat les portes a qualsevol modificació, per la por de les derives independentistes basques i catalanes. Els dos partits majoritaris a Espanya tradicionalment havien mostrat un consens a l'hora de protegir la carta magna de qualsevol atac secessionista. Per tant, això demostra l'alt nivell de poder que aquests terroristes anomenats "Els Mercats" tenen a l'hora de teixir les seves estratègies i forçar els polítics a obeir.

El secret no és altre que el de generar un estat de pànic econòmic, que aconsegueixi prestar un vot (tradicionalment d'esquerres) a la dreta per exercir la seva opció de govern. Amb aquest escenari, el Partit Popular accedirà al govern sense haver fet el més mínim esforç, ni haver ofert cap mesura contra l'actual crisi en què estem submergits. Senzillament s'ha esperat al portal de casa a veure passar el cadàver del seu enemic.

Rajoy sap que no podrà lluitar per controlar la prima de risc, senzillament perquè no depèn d'ell i ja va demostrar que amb una sola trucada de l'Angela Merkel, és suficient per ajupir el cap i ajuntar les mans.

Jo només espero que demà imperi el "sentit comú" entre l'electorat. Aquest sentit comú que al llarg de la història, hem delegat a l'oracle de Delfos, al Concili de Trent, al FMI i a les agències de qualificació i fins hi tot a emprenedors com el "Paco el Pocero".

El Partit Popular no enganya i per no fer-ho callen com a putes el que faran a partir del dilluns dia 21. És clar que retallaran més inversió serà a l’ensenyament i a les polítiques socials, és el més fàcil. Permetran l'augment del gran símbol nacional d'Espanya, que és el frau fiscal (així ho han fet tradicionalment). I als catalans ens posaran al nostre lloc, si tenim en compte que el gran filó electoral dels populars sempre ha estat el terrorisme d'ETA i la immersió lingüística de Catalunya. Doncs bé, el filó electoral d'ETA s'ha acabat amb la qual cosa el seu èxit a la resta d'Espanya només pot ser el desmantellament de l'autogovern de Catalunya.

Davant de tot aquest panorama només puc exclamar: "Que el Rajoy ens agafi confessats!".

dissabte, 12 de novembre del 2011

Una campanya electoral que ens allunya de la política.


Aquest any el 20-N no només celebrarem la desaparició d'un dels dictadors més roïns de la història, sinó que també celebrarem unes eleccions generals que marcaran el futur més immediat del nostre país.

A primera vista ens trobem dos grans temes que per si sols argumentarien tota la campanya electoral, com són la galopant crisi que estem patint a les nostres pròpies economies domèstiques i el final del terrorisme d'ETA. Doncs bé, ni un tema ni l’altre han estat capaços d'inspirar als nostres polítics per fer plantejaments creïbles i realistes. Ningú ha fet un plantejament de campanya centrat en el que la gent del carrer està exigint. Senzillament es dediquen a repetir una vegada i una altra unes lletanies, plenes d'ambigüitats i obvietats, que creuen que per repetir-les acabaran sent realitats.

El missatge que ens transmeten els polítics durant aquesta campanya és un missatge buit i sense vida, portant-nos cap a un avorrit i repetitiu bucle argumental massa conegut. Encara que aquest avorriment potser no és casual, ja que si diguessin el que realment farien per sortir d'aquest pou si arribessin a guanyar les eleccions, no els votaria ningú. Sembla clar que la mediocritat, els retrets i el to gris dels seus discursos no infonen cap optimisme ni esperança en el futur més proper.

Els ciutadans exigeixen a crits un canvi de paradigma. Aquesta crisi ha posat en evidència el fracàs del nostre sistema polític (que no democràtic). Hem construït una partitocràcia que viu d'esquena a les necessitats de la ciutadania, centrant-se únicament i exclusivament en les estratègies per conquistar la seva pròpia quota de poder.

Aquesta partitocràcia s'exerceix des d'un ferri control de la vida política, exercida des de la cúpula dels propis partits polítics. Des d'allà es prenen decisions totalment verticals de dalt a baix, excloent a les bases que generalment són les que posicionen o consoliden a un programa polític. Una visió curta, on es privilegia als incondicionals o als amics (per mediocres que siguin), per sobre de la militància compromesa que s’acostuma a abonar a aquest malestar ciutadà. Aquesta miopia política només podem adjudicar la a la pròpia direcció, que no té la visió de que un partit es posiciona a partir de la seva congruència i coherència entre les seves paraules o ideologia i els seus fets.

Està clar que el nostre sistema polític fa aigües i ens tanca el paraigua. El mur que envolta l'imperi de lo conegut presenta bretxes. Tremola l'economia i tremolen les certeses amb què hem estat seduïts. El prestigi dels polítics, si el van tenir alguna vegada, ha desaparegut.

Encara que estava tot dissenyat des de feia anys, i ens anaven avisant d'això, les proteccions del sistema cauen ara davant l'estupor i la indignació de les persones. No obstant això, és aquesta una oportunitat única per gestar un nou món a extramurs d'un sistema que encara trigarà a caure a trossos. Tenim l'opció de indignar, o madurar fent-nos propietaris d'una visió del món que clama al cel que hauria de ser la nostra i no, com fins ara, delegada en el sistema de castes de partits polítics i sindicats.

La veritat és que no saben com treure'ns del pou en què estem ficats, només els interessa saber de què viuran els propers quatre anys. Tot i això, no han aconseguit desanimar-me i jo sí que aniré a votar, tot i sabent que probablement l'opció que doni suport acabarà defraudant-me.

dimarts, 1 de novembre del 2011

Necessitats socials i polítiques d’aparador.


La lluita diària per a aconseguir l'equiparació en la igualtat d'oportunitats de les persones amb discapacitat, no sempre aconsegueix els seus objectius. El nostre col•lectiu ja està avesat a que se'ns reconeguin grans drets, en lleis que haurien de ser exemplars, però no es posa el mateix esforç a materialitzar els drets legalment reconeguts.

Podem entendre que les pujades d'adrenalina dels processos electorals, moltes vegades fa que ens precipitem en la generació d'expectatives. Això no seria tan dolent si no afectés als col•lectius més vulnerables del nostre teixit social.

Sembla ser que l'actual panorama econòmic mundial, pot posar en qüestió les polítiques d'intervenció social dels diferents governs. Davant aquesta situació estic convençut que una de les claus per a la recuperació, passa per incorporar els valors ètics a les activitats econòmiques i justament això inclou la potenciació de l'economia social per a reduir una possible fractura social. Sobretot tenint en compte que les polítiques socials i les polítiques econòmiques es retroalimenten les unes a les altres. Amb la qual cosa hem de prestar especial interès al potenciar el màxim suport a les persones i a les organitzacions que treballen amb els col•lectius més desfavorits, precisament en temps de crisis, és quan és més necessària que mai.

No hem d’oblidar que Catalunya ha estat un país molt ric en iniciatives socials i amb una història plena d'experiències innovadores. Ja des dels anys 60 hi ha hagut un ressorgiment de noves formes associatives que han fet incrementar el pes de les organitzacions en l'atenció a les noves necessitats de la nostra societat.

Una societat que s'està acostumant amb massa facilitat a insensibilitzar-se amb l'incompliment de les lleis. I aquests incompliments són, si cal, més durs i dolorosos quan es tracta de normatives que han de desenvolupar deures i drets socials. El que ens fa pensar sovint si aquestes lleis només han estat lleis d'aparador.

Les persones amb discapacitat volem entendre la política com l'acció de les persones orientada a dirigir la feina de l'Estat en benefici de tota la societat. I és justament en aquest punt, on vull demanar a tots els representants de les institucions públiques, que posin tot el seu esforç a escoltar les autèntiques necessitats dels ciutadans.

Fem lleis que es puguin complir o, si no, fem complir les lleis que hem fet. Perquè com a societat desenvolupada, no ens podem permetre crear un marc jurídic de disseny, però buit de contingut social. La desafecció que viu la ciutadania, en relació als seus representants polítics l’hem de combatre fent plantejaments més possibilistes i sobretot fonamentats en les necessitats de les ciutadanes i els ciutadans del nostre país.

No és moment de fer volar coloms ni de focs artificials. Estem en una situació econòmica i social difícil i que necessita de moltes dosis de realisme per afrontar un futur immediat complicat i incert.

Per tant, demanem que les mesures de xoc i els esforços, es reparteixin de manera equànime en els diferents estrats de la nostra societat. La realitat en què vivim no permet que els plats trencats sempre els tinguem de pagar els mateixos.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

L'Estat del Benestar com a garantia de l'estatus de ciutadania.


Enguany tancarem l'any 2011 amb una gran preocupació, per les retallades en les l’atenció a les polítiques socials per a la normalització de les persones amb discapacitat.

Tot fa pensar que per a l’any 2012 el nostre col·lectiu haurà de fer-se plantejaments que fa bastants anys no es feia, donat que les persones amb discapacitat ens seguim trobant amb realitats que fan molt difícil la nostra inclusió a la societat de manera normalitzada i natural.

És realment imprescindible que la discapacitat tingui un valor polític i formi part de les matèries i debats electorals. No en va, estem parlant de polítiques que afecten a les persones amb discapacitat, que suposen el 10% de la població. Si a aquestes dades hi afegim les seves famílies podríem estar parlant de xifres properes al 40% de la població.

Justament per atendre totes aquestes necessitats, ha estat imprescindible la intervenció de la societat civil organitzada en organitzacions al servei de la normalització social de les persones amb discapacitat. Aquest moviment ha estat i és un dels més antics en la seva creació, ric en el debat de les seves idees i el més representatiu per volum de població afectada. Des de la concepció de la persona amb discapacitat com "malalt", fins a l'actual percepció com a individu amb capacitat d’adquirir deures i drets, hi ha hagut un profund debat sobre el paper que les persones amb discapacitat han d’ocupar en la nostra societat.

Gràcies a l'intens treball realitzat, queden enrere els anys en els que es veia a la persona amb discapacitat com a un subjecte de protecció o tutela, un ciutadà mantingut perpètuament en minoria d'edat. Aquest canvi cultural ha suposat una fita important pel que fa a la presa de consciència com a sector en termes de reconeixement institucional i d'obtenció d’una carta de ciutadania que mai s’havia tingut fins ara.

I justament quan tot semblava encaixar, es posa tot en dubte amb l'aparició de la forta crisi global que ens afecta, amb implicacions econòmiques que fan trontollar la feina feta fins ara amb els sectors més fràgils del nostre teixit social, i és evident que les oportunitats per a plantar cara a aquesta situació de crisi no són les mateixes per a tots els ciutadans. Està afectant sens dubte, a l'ocupació de les persones amb discapacitat d’una manera molt punyent.

Al meu entendre els últims esdeveniments, amb estafes multimilionàries incloses, ens diu que una de les claus per a la recuperació passa per incorporar els valors ètics a les activitats econòmiques i això inclou la potenciació de l'economia social per a reduir, en la mesura de lo possible, la fractura social. Ja que és prou evident que les polítiques socials i les polítiques econòmiques es retroalimenten les unes a les altres. Amb la qual cosa hem de tenir un especial obsessió en potenciar la igualtat d'oportunitats, precisament en temps de crisis, quan és més necessària que mai.

En aqust sentit, Catalunya ha estat un país ric en iniciatives socials i amb una història plena d'experiències associatives innovadores. Hem assistit a partir dels anys 60 a un ressorgiment de noves formes associatives que han anat incrementant el seu pes en l'atenció dels col·lectius més fràgils de la nostra societat.

La nostra història més recent, no es podria escriure sense tenir present el paper que han jugat entitats i associacions en el procés de transformació i millora tant del territori com dels serveis de què ha gaudit la ciutadania. I és precisament en èpoques de crisis quan l'economia social i l'atenció a les persones més vulnerables social i laboralment, són fonamentals per a mantenir l'equitat social i l'Estat del benestar.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Un “indignat” i els polítics d'Alta Velocitat.


La classe política està començant a patir en pròpia pell, el emprenyament creixent de la ciutadania. I és que els anomenats "indignats", ja estan començant a perdre la vergonya i s'atreveixen a abordar als polítics al mig del carrer, quan més indefensos estan de tota la parafernàlia que els protegeix dins de la seva urna de seguretat.

El passat dijous 13 octubre em dirigia a Barcelona a una reunió d'aquestes que "només es poden fer a Barcelona", i a tres quarts de vuit estava esperant a l'andana de l'estació de Lleida, l'AVE que ve de Madrid i que surt de Lleida a les 07:54. Durant aquest temps d'espera estava conversant amb una diputada de Convergència i Unió i un diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya al parlament català. Durant la conversa s'acosta un noi i exhibint unes maneres exquisides, es dirigeix a la diputada de CiU dient-li: Puc fer-te una pregunta indiscreta? I després de l'autorització de la diputada, el noi "indignat" li pregunta: Per que els diputats al Parlament de Catalunya, sempre agafeu l'AVE de les 07:54 i no agafeu el AVANT de les 8:05 que el preu del bitllet és just la meitat? El xaval continua argumentant "la diferència de temps és de només 11 minuts més i en canvi el preu del bitllet és d'un 50% menys. Amb la qual cosa, en un moment de crisi com el d'ara estaria bé poder veure com els polítics us comprometeu amb la retallada de despeses i doneu exemple a la ciutadania". Després de veure aquesta escena, vull abstenir-me de descriure la cara de perduts i descol·locats que tots dos diputats estaven oferint.

Sembla que els nostres polítics els costa de retallar les seves prebendes i privilegis. Tal com hem pogut veure amb el text de la presidenta del Parlament de Catalunya, que va anunciar l'eliminació de la paga extra de Nadal en l'exercici de 2012. Sembla que per a aquest any ja tenien aprovat el pressupost i no era qüestió d'incomplir-lo, perquè després s'enfaden a Madrid.
Sempre he dit que tenim una classe política que no ens la mereixem. Hem creat un sistema de democràcia virtual que jo considero que s'hauria de dir partitocràcia. Ja que els ciutadans i ciutadanes d'aquest país només podem votar unes llistes elaborades pels partits, en les quals els mèrits per formar part d'elles només depenen de l'habilitat que cada membre de la llista tingui per fer-se un lloc dins del seu propi partit. Amb la qual cosa estem alimentant un sistema en què es premia la capacitat de l'individu per mostrar la seva submissió als òrgans de govern del propi partit.

L'única opció que tenim com a electors és la d'atorgar la confiança a les diferents organitzacions polítiques, independentment de les persones que formin part de les seves llistes. Això suposa que els candidats han de guanyar-se la confiança de les cúpules dels partits per estar en les llistes. Després és el màrqueting polític del partit en qüestió, el que farà que el ciutadà li faci confiança.

La nostra versió de la democràcia, és un sistema organitzat i justificat en el lema de "tenir poder per poder tenir", plantejament que justifica un objectiu polític ambiciós i difícil d'assolir. Aquest plantejament maquiavèl·lic es basa en anteposar l'objectiu final, a l'ètica i la moral que han d'integrar per poder-lo obtenir.

Així doncs, veig la política com el vell ofici en què és més fàcil viure del crèdit de les paraules que de donar crèdit a les paraules, en el qual s'aprèn primer de qui no fiar-se i després de qui fiar-se, fins arribar, sovint, a no fiar-se ni de d’un mateix, en el que es prefereix més la complicitat que l'adhesió, en el qual-sovint, per ser primer, cal fer l'última intervenció.

divendres, 7 d’octubre del 2011

Campanya electoral: el circ de la política.


Estem tot just a un mes i mig de les eleccions generals, i els partits polítics comencen a fer els primers moviments de posicionament electoral. Això no és res de nou, cada comici electoral té el mateix ritual de sempre i l'escenografia es repeteix de manera sistemàtica una elecció darrere de l'altra.

Podem arribar a predir, amb força exactitud, per on ens sortiran cada un dels partits amb representació al parlament espanyol. Són tan previsibles que demostren la seva poca imaginació i mediocritat. I dic això perquè tindrem l'oportunitat de veure com grans oradors van a parlar de la crisi que patim i que tants "competents" experts, seguint el principi de la llibertat i la competitivitat, no han sabut evitar, ni tampoc les diverses bombolles -sobre tot les pròpies bombolles mentals- que inflaven i airejaven. Bombolles que, sembla ser, els han permès construir sense que ningú els hi demani responsabilitats, els seus "alliberats" i productius guanys.

Durant la legislatura he pogut veure com el personatge polític del Zapatero es cremava com un ninot de palla, és a dir que cremava ràpidament i es desintegrava sense deixar ni tan sols les cendres. D'altra banda he vist el personatge polític del Rajoy, com al ximple de la pel.lícula que li toca la loteria de la majoria absoluta sense haver jugat ni un sol bitllet.

D'altra banda, els partits nacionalistes han continuat fent el seu paper, que és el de sempre, és anar a Madrid a negociar "que hi ha de lo meu".

En vista de la situació en què estem, tinc nul·les esperances en que les persones que es proposaran per optar a ocupar el càrrec de diputats al Congrés o el Senat, ens treguin d’aquest fangar on estem ara. Bàsicament perquè seran les mateixes persones que ens hi han portat a aquesta situació.

D'una banda el Rubalcaba se'ns apareixia dient que ell tenia la solució de la crisi. Quan ho vaig sentir vaig pensar que estava escoltant al personatge del "Polònia". Com pot ser que un membre del govern, que ha generat aquesta situació, vingui dient que ell té la solució del problema i no l'ha aplicat fins ara.

D'altra banda tenim al Rajoy que, encara avui, no sé quines són les seves propostes per sortir de la crisi i generar confiança entre la població i el teixit empresarial. Tinc la sensació que l'únic que ha fet és seure a veure com cremava la figura del Zapatero, fins que només han quedat unes poques cendres. Tindrà l'honor de tenir una majoria absoluta sense haver fet absolutament res.

Ara el Partit Popular treu al José María Aznar com aquell legionari descerebrat a qui posa per davant a les batalles per iniciar l'atac final a la Moncloa. Aznar és aquest personatge brusc i incòmode fins i tot per als seus, l'expresident Aznar provoca ciclons al seu pas. Després d'haver abandonat la presidència amb 51 anys, ha esculpit uns bons abdominals, guanyat uns bons diners i ha fet amistats tan fulgurants com poc ortodoxes. Però no està disposat a fer concessions polítiques i ara molt menys que abans. Potser perquè és un falcó i se sent lliure.

Pressento que ens enfrontarem a una campanya electoral excessivament previsible i sobretot amb poques propostes noves que aportar. Només em queda que aferrar-me al missatge de Nadal, que cada any Loteries de l'Estat posa en circulació, que no és altre que "Que la sort ens acompanyi".

dissabte, 24 de setembre del 2011

Els privilegis augmenten la distància entre la ciutadania i la classe política.


Tot just acabada la legislatura, ens preparem per a organitzar un nou plebiscit per erigir a les persones que assumiran els "privilegis" propis de la seva condició de parlamentaris al Congrés i al Senat.

Aquests escollits seran uns privilegiats que gaudiran d'ajudes en la seva jubilació, que no tindran la majoria dels treballadors. El simple fet d'ocupar els seus escons els dóna dret a uns subsidis molt més elevats. Això està reflectit en quatre punts claus del sistema de jubilació:

* Els parlamentaris només necessiten set anys de permanència al seu càrrec, per cobrar la pensió màxima. En el cas de la resta dels mortals, amb 15 anys de cotització, la pensió s'aniria només del 50%.

* Ses Senyories disposen d'un pla de previsió social privat que, gestionat pel BBVA, es nodreix en part del sou dels propis membres de les càmeres, i en part pels Pressupostos de l'Estat, a través de la Mesa del Congrés.

* Aquests representants del poble, perceben unes indemnitzacions molt elevades pel cessament d'activitat. En aquest cas cobren una mensualitat per cada any de permanència a les càmeres (el màxim és de 24 mensualitats a percebre). Si tenim en compte que el salari base d'aquests ingressos és de 3.126 euros mensuals, podem veure clarament que no té res a veure amb la de qualsevol prestació normal per desocupació.

* Els membres d'aquesta casta, comencen a percebre aquests complements en el moment de la jubilació, és a dir, als 65 anys en condicions normals, o als 60 en cas que tinguin 40 anys cotitzats (una altra possibilitat privilegiada a la qual només tenen accés els treballadors regulars a canvi de patir fortes reduccions en la prestació).

I aquí sí que puc confirmar que totes les opcions i colors polítics estan d'acord. Aquí no hi ha diferències entre dretes i esquerres, ni ser espanyolistes o nacionalistes, ni entre progressistes o conservadors, ni en qüestió de gènere entre homes i dones. Tots s'aferren a una posició de consens que els permet viure amb un nivell de vida, que la gran majoria d'ells no es podrien permetre, si no haguessin estat elegits com a parlamentaris.

Com si amb això no n'hi hagués prou, alguns mitjans de comunicació s'han fet ressò de les noves joguines i peces, que rebran Ses Senyories, després de les eleccions del 20 novembre. Segons les informacions filtrades, aquests insignes parlamentaris rebran un telèfon mòbil de gamma alta (BlackBerry o iPhone), un iPad, una targeta taxi amb 3.000 euros per gastar durant un any i bons per poder utilitzar gratuïtament el tren d'alta velocitat o bitllets d'avió.

Sembla que a Ses Senyories se'ls oblida que representaran a un país amb gairebé 5 milions d'aturats i amb importants retallades en els diferents fronts de l'estat del benestar. Retallant pressupostos en l'àmbit de la salut, en l'educació i en les prestacions socials. Hi ha molta gent que ho està passant realment malament i aquesta gent mereix un respecte. No ens mereixem uns polítics que només arribin a un consens per defensar els seus privilegis i tampoc ens mereixem uns polítics que ens prenguin el pèl en les seves declaracions de patrimoni.

Si, ja sé que fent aquest tipus de plantejaments se’m pot acusar de demagògia i que amb el que ens estalviaríem dels privilegis i dels joguets, tampoc cobriríem les necessitats del país. Però l'exemple ha de ser una de les virtuts en què han de emmirallar-se els polítics, més encara quan s'està demanant esforços als ciutadans i ciutadanes del nostre país, per retallar un estat del benestar que sembla que no ens podíem pagar. Per tant, per la mateixa raó tampoc ens podríem pagar els privilegis de la jubilació de Ses Senyories i els capritxos que els esperen. Que comencin d'una punyetera vegada a predicar amb l'exemple.


Ingressos mensuals lliures d'impostos dels diputats.

President 10.730,62 €
Vicepresidents 3.326,73 €
Secretaris 2.773,07 €
Portaveus 3.031,25 €
Portaveus adjunts 2.318,96 €
Presidents de Comissió 1.162,75 €
Vicepresidents de Comissió 1.162,75 €
Secretaris de Comissió 775,17 €

Plus per viure fora de Madrid 1.823,86 €
Plus per viure a Madrid 870,56 €

Aquestes quantitats se sumen al sou base de 3.126,52 € al mes que si tributa.

Font: www.congreso.es

dijous, 22 de setembre del 2011

Deu anys oferint oportunitats a treballadors i empresaris.


Fa justament 10 anys que l'Associació ASPID va posar en marxa el primer Servei d'Integració Laboral per a persones amb discapacitat de la província de Lleida. En aquells moments ens enfrontàvem a diferents factors que coincidien en l'exclusió del mercat laboral de les persones amb discapacitat: d'una banda teníem a un col•lectiu de persones que estaven excloses social i laboralment, i per un altre teníem a un col•lectiu d'empresaris plens de prejudicis que vivien d'esquena a aquesta realitat social.

La formació de les persones amb discapacitat i la informació del teixit empresarial eren dos grans reptes que havíem d'abordar de forma paral•lela. Havíem de buscar un punt de trobada, en què empresaris i treballadors amb discapacitat, poguessin coincidir per superar els seus tabús i trobar oportunitats de col•laboració mútues.

Des del primer moment sabíem que aquesta actuació en la intermediació laboral, havia de fer-se des d'uns paràmetres de qualitat establerts internacionalment. Per aquest motiu el Servei d'Integració Laboral d'ASPID va ser el primer de l'estat espanyol en obtenir el Certificat de Qualitat ISO: 9001.

Des del primer moment érem conscients que l'ocupació del nostre col.lectiu, tenia una gran dificultat que alhora suposava un gran repte. Vivim en una província en la qual la població viu dispersa en 11 comarques, amb unes infraestructures de transport adaptat molt deficients, que dificulten la mobilitat i per tant les oportunitats per a les persones amb discapacitat que viuen a les comarques. És justament per això que des de l'any 2005 vam iniciar un programa de desplegament del Servei d'Integració Laboral als diferents territoris lleidatans, que actualment ens permet atendre a usuaris i empresaris en comarques com: el Segrià, l’Alt Urgell, el Pla d'Urgell, l’Urgell, la Segarra, la Noguera i el Solsonès . Perquè sempre hem cregut que les oportunitats han de ser les mateixes per a tots els usuaris i empresaris de la província.

Per tant, el desplegament d'aquest projecte d'integració laboral, ens ha permès atendre i 1448 persones durant aquests anys. De les quals 762 han fet algun tipus de formació ocupacional i 775 han pogut trobar una feina, fet que suposa un 53% d'èxit en el nostre servei. D'altra banda, hem pogut atendre 815 ofertes de treball que han fet les empreses amb les que hem contactat.

Sóc plenament conscient que la celebració d'aquest 10è aniversari del Serveis d'Integració Laboral, coincideix amb una de les crisis, econòmiques i d'ocupació, més fortes que ha patit el nostre país. Segons les dades publicades pel Ministeri de Treball i Immigració, Catalunya acumula a finals d'agost un total de 584.649 desocupats. Doncs bé, no és difícil d'imaginar-se la dificultat que suposa per a les persones amb discapacitat, el poder aspirar a trobar una feina que li permeti poder desenvolupar el seu propi projecte de vida.

Personalment crec que és en aquests moments complicats quan hem de parlar de país. És ara quan les administracions que gestionen recursos dirigits al foment de l'ocupació, han de posar tot el seu esforç en que els col•lectius en risc d'exclusió social puguem tenir alguna oportunitat de tirar endavant. La Generalitat té competències per desenvolupar tant les polítiques actives com les passives per facilitar l'accés al treball. Sense oblidar que també gestiona les competències de la inspecció del treball, en les quals ha de comprovar que el teixit empresarial compleix amb la normativa vigent.

El nostre únic i gran objectiu és acompanyar a usuaris i empresaris en el procés d'establir uns procediments i estratègies polítiques, per a la integració laboral de les persones amb discapacitat a l'empresa ordinària, des d'uns objectius realistes i possibles. Que permetin complir les aspiracions i objectius d'ambdues parts.

dissabte, 10 de setembre del 2011

Manifest d'ASPID per a la Diada de 2011.


Un any més ens trobem per reflexionar sobre les amenaces i les oportunitats que ve patint el nostre país. Enguany la celebració de la Dia de Nacional coincideix en un moment difícil per a tots els catalans i catalanes, especialment per als col•lectius més desfavorits, amb importants retallades en àmbits que posen en qüestió l'estat del benestar.

A tot Europa, s'està aprofitant aquesta conjuntura de crisi per redissenyar un nou marc de relació social, que beneficiï a unes minories benestants, en contra d'una gran majoria a la qual situen al límit de la fractura social.

Hem pogut veure com n’és de fàcil modificar la Constitució Espanyola, quan es posa al servei d'un estat jacobí. Deixant de banda el consens polític i social que ens va permetre sortir d'una dictadura d'una forma més o menys reeixida. Constatant com el poder Executiu i el Legislatiu s'han fos en una sola massa, que ha segrestat la voluntat sobirana de tots els ciutadans i ciutadanes d'aquest país.

I finalment hem contemplat com el poder judicial, representat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha posat la Cirereta al intentant destruir el model d'immersió lingüística a Catalunya, reconegut i avalat per la pròpia Unió Europea i el propi Tribunal Constitucional.

Per tant, aquest 11 de setembre volem proclamar la urgència que Catalunya necessita més que mai la unitat política, social i institucional necessària per defensar els nostres drets. Per això des d’ASPID volem exigir aquests cinc punts bàsics:

Primer .- El català és la llengua pròpia del nostre país. I com a tal, ha de ser la llengua vehicular d'integració i cohesió social, dins el model d'immersió lingüística que hem desenvolupat en les últimes dècades.

Segon .- Una reestructuració del sistema financer, que tingui com a finalitat el facilitar el finançament al teixit empresarial, tot respectant el model català de Caixa d'Estalvi.

Tercer .- La defensa d'un Estat del Benestar, que garanteixi el desenvolupament d'unes polítiques socials inclusives, per evitar que s'eixampli més la bretxa de la fractura social.

Cuart .- Els catalans hem de recaptar els nostres propis impostos i decidir les polítiques de país que volem fer amb ells. Així doncs, proclamem prou tutelatges i prou de sagnies solidàries sense límit.

Cinquè .- Una major comunió entre la classe política i la ciutadania. Superant el malestar actual a causa de la desconnexió política respecte de les necessitats de les persones. Exigim als polítics que surtin dels despatxos i trepitgin més el carrer.

És per tot això, que des de l'Associació ASPID volem defensar el model d’una Catalunya justa i pròspera, que sigui un referent per als diferents pobles d'Europa.

dissabte, 3 de setembre del 2011

El segrest de la democràcia participativa.


Aquest país va saber cicatritzar les ferides de dècades de sagnants hostilitats, superant també reconversions salvatges que van condemnar a l'atur a milions de treballadors. Amb això vull dir que els ciutadans i ciutadanes d'aquest país ja hem donat sobrades mostres de la nostra capacitat de sacrifici en nom del bé general.

En aquest moment estem malvivint en una crisi en què som els únics que la paguem, sense haver tingut cap responsabilitat en el fet de generar-la. Les ciutadanes i ciutadans hem estat les autèntiques víctimes dels que s'han lucrat, sense la més mínima ètica ciutadana. Per tant, ja la nostra societat ha demostrat un alt grau de maduresa política, en massa ocasions, com per no tenir en compte la seva opinió. Que segons la mateixa Constitució és de la qual flueix el poder suprem de l'Estat.

Doncs bé, hem pogut veure com en la sessió plenària del dia 2 de setembre de 2011, dos grans bandes de delinqüents i anomenades Partit Popular i Partit Socialista Obrer Espanyol, han segrestat la capacitat dels ciutadans i ciutadanes d'Espanya, per poder decidir si volen incloure un article en la constitució limitar el sostre d'endeutament de les administracions públiques.

El Zapatero s'ha equivocat una vegada més, preferint els copets a l'esquena i els elogis falsos dels seus col·legues europeus, que el suport dels qui el van nomenar President i que són els que tenen l'única veu legítima segons la pròpia Constitució que modificaran. Finalment hem pogut veure quin és l'autèntic "talante" del Zapatero, ha estat el de traïció als seus propis conciutadans negant-los la capacitat d'opinar sobre la modificació de la principal llei del nostre sistema legislatiu.

Després del que hem vist, torno a ratificar em en la meva opinió que Rajoy i Zapatero són dues versions d'una mateixa pel·lícula, en què els protagonistes canten a cor un mateix missatge. Cap dels dos ha sabut entendre el missatge que els "indignats" van transmetre en les seves concentracions i reivindicacions públiques en els últims mesos.

Com a ciutadans ens hem hagut d'empassar molts gripaus, sense queixar-nos, assumint la nostra responsabilitat col·lectiva per afrontar l'actual conjuntura econòmica. Però no renunciem ni denunciarem a poder-nos expressar políticament per decidir sobre el nostre futur. Sabem perfectament que són temps de renúncies socials i de privacions en l'estat del benestar, però exigirem ser escoltats pels que ara es tapen les orelles per cometre el crim més gran de la nostra època democràtica. Només una colla de delinqüents poden segrestar el fonament constituent de qualsevol democràcia participativa, com és el debat polític i l'opinió del poble.

Des del restabliment de la suposada democràcia, al nostre país les decisions més importants les prenen les direccions dels partits polítics i les traslladen al Parlament a través de la disciplina de vot i del als seus diputats. Per tant, el poder legislatiu no porta a terme, en la pràctica, cap de les funcions que té encomanades: ni controla el Govern, ni fa les lleis, ni exerceix la representació dels ciutadans. Les lleis les fa en realitat l'Executiu i ordena als seus diputats votar a favor. Si el partit del Govern no té la majoria, l'Executiu sol comprar a altres partits minoritaris els vots que li falten. Aquest és el nostre sistema "suposadament" democràtic.

Al meu entendre, el nom que li aniria millor al funcionament del sistema polític actual a Espanya, seria el de partitocràcia. Ja que en realitat es tracta d'una estructura política en què són les direccions dels partits (i no els ciutadans) les que decideixen qui seran els representants i les que exerceixen un control estricte sobre els membres del Parlament, de manera que aquests no poden tenir ni criteri ni decisió pròpia.

Per tant, exigeixo que no em donin classes de democràcia cap dels actuals diputats del Partit Popular i del Partit Socialista, que aprovaran la modificació de la Constitució sense sotmetre-la a un referèndum públic. Ja mai tindran ni autoritat moral ni ètica per representar-me com a ciutadà.

dissabte, 27 d’agost del 2011

Tenim una Constitució de ferro colat o de mantega?


Oficialment a la Unió Europea hi ha només tres estats que han estat intervinguts econòmicament, per sufragar el deute públic que tenien acumulat. Estem parlant de Grècia, Irlanda i Portugal. Això només és l'aparador públic, ja les economies que dicten les normes a la Unió Europea no han tingut altre remei que admetre, en canvi hi ha altres economies com la italiana o, més concretament, l'espanyola, que oficialment són economies lliures, però que de facto es mouen al so de la música que dicten Alemanya i França.

D'una banda, Alemanya ha actuat durant tota la crisi assumint que la fi de l'euro ho empitjoraria tot encara més, per això aquest estiu ha posat en marxa mesures per a transmetre confiança en la moneda comuna europea, amb la compra de deute públic italià i espanyol per part del Banc Central Europeu i la creació del fons de rescat comú.

Però això només són mesures de maquillatge estètic i el que és realment decisiu és la contenció del dèficit públic dels països malgastadors, al capdavant dels quals hi ha el "Regne d'Espanya".

Per tant no és d'estranyar que la senyora Merkel aixequés el telèfon i just després de llegit la cartilla al Zapatero, es posés en contacte amb el Rajoy per donar-los-hi les ordres del que havien de fer immediatament abans de finalitzar aquesta legislatura. Així doncs, la reforma constitucional pactada a corre-cuita per Rajoy i Zapatero aquests dies busca donar a Alemanya i als mercats la garantia que l'aval no serà utilitzat per endeutar més. La credibilitat dels polítics espanyols, a tres mesos de les eleccions, és tan miserable que no n'hi ha prou amb una llei. El cost del desprestigi espanyol és reformar la Constitució, i sense perdre ni un sol minut.

Un cop pactat l'acord entre els dos grans partits majoritaris a Espanya (PP i PSOE), de modificar la constitució i establir un límit d'endeutament per llei sense sotmetre a consideració de la ciutadania amb un referèndum, podem veure com la pinça espanyolista del Partit Popular i del PSOE funciona i ens trobarem amb que el programa econòmic d'Izquierda Unida i de bona part del PSOE, passarà a ser inconstitucional. I la prova més fefaent la tenim amb que el candidat socialista Rubalcaba, està intentant diluir aquesta decisió per tal de no quedar-se en pilota picada davant els electors d'esquerres en les pròximes eleccions generals.

És en aquest punt on trobo vergonyosa l'actitud d'aquesta Espanya de pandereta, que utilitza la Constitució espanyola segons els interessos que tingui. Sempre s'han aferrat al text constitucional per defensar el concepte de "nació", tan marejat durant la gestació de l'Estatut de Catalunya i en la sentència posterior dels pallassos del Tribunal Constitucional.

La Constitució, segons ells, era totalment intocable fins al punt que assumien que la successió monàrquica estigués condicionada per una flagrant marginació en qüestió de gènere en ple segle XXI. Sempre s'ha esgrimit l'argument de la perillositat de moure un sol article de la Constitucional, perquè això seria la porta d'entrada de la realitat negada del nostre país. Doncs bé, està Constitució tan fèrria resulta que es transforma en un text de mantega a l'hora de garantir els interessos de l'Espanya profunda. Una Espanya que no genera confiança ni a Europa, ni a la resta del món, i que es veu obligada a deixar-se intervenir pels països que porten les regnes de l'economia i la política europea.

Definitivament, si es modifica la Constitució per establir el límit d'endeutament, s'haurà obert la veda a la qual el text constitucional s'hagi d'adaptar a la nova realitat de la societat espanyola i no valdran cap de les excuses que fins ara s'han utilitzat.


dijous, 18 d’agost del 2011

Quan les polítiques socials generen fractura social.


Just en el moment en què la crisi econòmica comença a deixar-se sentir de manera implacable en les classes socials més desfavorides, és quan hem pogut veure com al Regne Unit, hi han hagut saquejos i excessos de tot tipus. He vist com colles de joves han robat telèfons mòbils i sabatilles esportives per valor de centenars d'euros, han saquejat comerços i han incendiat edificis.

Però en contrapartida a aquests excessos públics, la ciutadania ha vist durant molts anys, un espectacle en què els parlamentaris han robat als contribuents televisors Bang & Olufsen, s’han construït piscines i casetes per al gos amb diners públics passant les justificacions com a despeses de representació política. Posant en evidència una absència total de moralitat en les elits polítiques d'aquest país. És per això que cada dia creixen més les veus crítiques amb banquers i polítics que lluiten amb el seu joc del Monopoly, comprant i venent interessos, aliens totalment a la més mínima ètica econòmica.

La mateixa cultura de l'avarícia i la impunitat que hem vist amb efectes devastadors als carrers de Londres hi es també en els consells d'administració i al Govern. No són només els joves que necessiten una regeneració moral, sinó tot el sistema organitzatiu de la nostra societat.

La dreta dóna la culpa a la immigració, les sentències massa toves i la manca d'autoritat. L'esquerra, a la injustícia social, la pobresa, el racisme, les creixents diferències entre rics i pobres, i l'impacte de les retallades. Però a les cartes dels diaris, a les tertúlies de ràdio o en les tertúlies de cafè, la gent parla dels privilegis dels polítics, de les ajudes públiques a la caixes d'estalvis, del frau en la gestió pública, etc. En resum, la ciutadania cada vegada està més lluny de creure en els poders públics d'un estat en el qual no confien, per la seva falta d’equitat i per unes polítiques socials que generen cada vegada més exclusió i dependència.

Un exemple molt recent, l’hem viscut a Catalunya amb les Rendes Mínimes d'Inserció, o més conegudes com PIRMI, que es vénen concedint a les últimes dècades com ajudes econòmiques per a persones en cas de necessitat extrema. I pel que he vist publicat en els mitjans de comunicació, hi ha persones que porten rebent aquesta prestació durant més de 15 anys i continuen en el mateix pou en què van entrar com a receptors de l'ajuda. Llavors se’m plantegen dues incògnites: o l'Estat no fa prou per ajudar a aquests ciutadans que pugin novament al tren i deixin de tenir la necessitat de percebre aquesta prestació?, O l'Estat no fa el necessari per supervisar que aquests ciutadans continuïn complint els requisits que els van donar el dret a la prestació?

Al meu entendre probablement sigui una barreja de les dues coses, però en qualsevol cas, el que està ocasionant és que totes aquestes persones continuïn sent dependents de cobrar aquest ajut econòmic per sobreviure. L'Estat, amb aquestes polítiques passives, no els està ensenyant a pescar. Es limita a donar-los una sardina molt petita diària perquè continuïn sobrevivint, però en qualsevol cas continuen sent dependents de la sardina petita. Al meu entendre aquestes prestacions econòmiques, haurien de portar aparellades una sèrie de polítiques actives, perquè aquestes persones puguin sortir amb els seus propis mitjans de la situació en la què estan. Que paral·lelament al cobrament de la prestació, els ensenyin a pescar i així poder defensar-se en una societat cada vegada més competitiva, fomentant la cultura de l'esforç i donant-los eines per valer-se per si mateixos.

El que estem fent ara per ells, és tancar-los en el bucle sense fi de la seva pròpia misèria, i en qualsevol cas amb la prestació econòmica el que estem fomentant és augmentar la fractura social que existeix avui a la nostra societat. Necessitem disposar d'unes polítiques socials molt més eficaces, que evitin que persones estiguin tancades en aquestes prestacions durant dècades.

dissabte, 16 de juliol del 2011

La comèdia dels stress tests de la banca.


Hem tingut l'oportunitat d'assistir recentment a l'examen de "selectivitat" que la màxima autoritat Bancària Europea, ha realitzat a 91 bancs del nostre continent per demostrar la seva solvència davant la crisi que estem patint. Aquesta fiscalització de l'activitat bancària europea, suposava per a la banca espanyola l'oportunitat de demostrar que el sistema financer espanyol es troba entre els més solvents d'Europa, amb l'única finalitat de transmetre confiança perquè l'assetjament especulatiu dels mercats, no augmenti el preu que hem de pagar per cobrir les pròpies vergonyes.

La majoria de països europeus han sotmès a l'anàlisi dels estrès tests una mitjana de quatre bancs per país, mentre que Espanya ha hagut de sotmetre'ls a tots per demostrar que el problema del nostre dèficit financer i en conseqüència de la nostra crisi, no és la banca sinó la incapacitat històrica que com a país hem tingut per inventar, produir i vendre.

Molt probablement aquesta maniobra de transparència, que el Banc d'Espanya ha volgut fer per rentar la imatge de la nostra economia davant del món, no produirà efectes a curt termini per què la imatge d'Espanya ha transmès al llarg de la seva història, no canviarà per maquillar ara una imatge massa deteriorada.

És important destacar que de les cinc entitats espanyoles que no han superat les proves de l'estrès tests, hi ha dues caixes d'estalvi catalanes: Unnim Caixa i Catalunya Caixa. Això és el que, al meu entendre, ens ha de fer reflexionar com a país. Quin tipus de control exerceix el govern espanyol i el català sobre la gestió d'aquestes caixes?.

Malauradament estem davant un sistema financer que té un control total sobre el sistema polític, ja sigui a través del finançament dels propis partits polítics o en el pitjor dels casos mitjançant el control individual d'alguns dels nostres representants institucionals.

Aquest rentat de cara que s'ha pretès fer de la nostra economia, posa en evidència la poca cohesió que hi ha a l'economia europea. Els conflictes d'interessos entre els membres de la Unió, reforcen els desequilibris econòmics interns. Europa necessita desprendre’s del poder dels seus governs de forma individual, i dotar les polítiques econòmiques comunitàries, de la capacitat de dissenyar l'economia europea i sobretot de controlar la seva aplicació en cadascun dels estats.

Realment no ens hem cregut l'entelèquia d'una Europa unida. Les institucions comunitàries continuen sent òrgans d'opinió que difícilment poden arribar a condicionar decisions en camps estratègics com el militar o l'economia. Aquesta crisi ens ha evidenciat la situació d'una Europa feble i a la mercè dels mercats especuladors.

dissabte, 2 de juliol del 2011

Ressaca política després dels "indignats".


Aquesta és la sensació que tinc després d'aquests dos mesos de debats i reflexions generades per les reivindicacions manifestades pel col·lectiu de "indignats". Crec que els partits polítics farien bé de prendre notes sobre el que la ciutadania ha expressat, donant suport al moviment sorgit des de les xarxes socials i que sense portaveus ni líders, ha aconseguit generar un debat sobre l'obsolescència del sistema polític al nostre país.

La crisi mundial ha pogut ser el desencadenant que ha cristal·litzat un moviment capaç de qüestionar el nostre sistema de valors i la nova relació entre l'economia, la política i la ciutadania. Els processos de globalització i continentalització qüestionen la realitat del món modern i generen un nou concepte de relació en l’actual sistema mundial, tot i que encara estigui en una fase virtual.

Ara per ara, ja comença a qüestionar-se l'organització del món en tres nivells espacials: internacional, nacional i local. Així mateix, estan qüestionats i en crisi els components polítics del món modern: l'Estat-nació i el sistema polític nacional, el sistema interestatal internacional i fins i tot a la pròpia Organització de les Nacions Unides. En realitat tots els components de la política, en totes les seves formes organitzatives, es troben qüestionats: actors, pràctiques, doctrines, regles, organitzacions o objectius.

Estem davant d'un procés iniciat de globalització política, que encara no han aconseguit definir amb precisió les seves especificitats, però que en els últims anys ha aconseguit un gran protagonisme en l'opinió pública mundial. Ja no parlem solament de "indignats espanyols", estem començant a definir un nou concepte de ciutadans que es revelen contra dictadures emmascarades de democràcia (com en els últims mesos al nord d'Àfrica), o contra democràcies consolidades que estan organitzades en un sistema polític amb molt poca transparència i massa interessos creuats.

Estem davant d'un nou paradigma de relació de la ciutadania amb l'estat. Els partits polítics s'han d'organitzar en estructures transparents, en les quals els ciutadans, als quals pretenen representar, puguin decidir: les línies d'actuació, les persones que estiguin al capdavant i com es financen aquestes organitzacions.

I és precisament per això, que hem d'exigir que es compleixi l'article 1.2 de la constitució, que diu molt clarament que "la sobirania nacional resideix en el poble". Per tant, al poble se li ha de donar eines polítiques perquè manifesti d'una forma molt més directa la seva opinió. Per poder evitar, d'aquesta manera, el segrest polític que els poders econòmics estan exercint sobre el nostre sistema democràtic.

Hem d'acabar amb la classe política que només es converteix en autèntics "palmeros" dels mercats i de la banca. Convertint-se en còmplices necessaris per als excessos que s'estan cometent amb el pretext d'una crisi, que ha estat generada pels propis poders econòmics, ja sigui a nivell mundial o nacional.

divendres, 24 de juny del 2011

On és l'esquerra catalana?


Aquesta és la pregunta que ens fem molts ciutadans després de veure el gran daltabaix que ha suposat les últimes eleccions municipals, per als partits que van renunciar als seus pilars ideològics per construir una torre de Babel massa fràgil per considerar-la un projecte polític.

L'únic partit que va mantenir una certa coherència amb el seu propi ideari va ser Iniciativa per Catalunya. La qüestió, en qualsevol cas, seria que els seus postulats polítics no són compartits per la gran majoria de la ciutadania i per tant és una opció ideològica minoritària. D'altra banda tampoc hem d'oblidar la seva falta d'experiència política en la gestió, que va ocasionar grans escàndols com l'encobriment dels responsables dels cinc bombers morts a Horta de Sant Joan o el desprestigi del cos policial dels Mossos d'Esquadra.

El segon pilar del tripartit sembla que estava afectat d'una aluminosi identitària. Aquest és el cas d'Esquerra Republicana de Catalunya, que va renunciar als seus postulats independentistes per facilitar la governabilitat amb un projecte d'iniciativa socialista, que tenia massa lligams amb un socialisme espanyol escassament federalista. Tot plegat va obligar els republicans a fer autèntics jocs de malabars per ocultar la seva excessiva dependència d'un socialisme massa espanyolista i despistar, d'aquesta manera, a la seva pròpia parròquia.

Aquesta esquizofrènia republicana ha estat castigada amb un escombrat total de la política municipal del nostre país. Ha arribat el moment en què Esquerra Republicana de Catalunya ha de reinventar-se i connectar directament amb el que el carrer està demanant a crits.

El tercer pilar, i el més important per mida i per experiència de govern, s'ha esquerdat totalment i ha quedat badat en dues parts. És el cas del Partit dels Socialistes Catalans. La propera tardor el PSC ha d'afrontar un Congrés que haurà de posar els fonaments d'un nou socialisme a Catalunya. Definitivament el PSC haurà de deixar de jugar a la puta i a la Ramoneta, haurà de identificar-se com un partit de centreesquerra, però caldrà aclarir i obertament si s'ha d'identificar com un centreesquerra d'inspiració progressista i catalanista o com un centreesquerra amb identitat espanyolista.

Al meu entendre, el PSOE ha donat mostres més que suficients de quina és la prioritat del socialisme espanyol. Els socialistes catalans van ser ignorats durant la preparació de l'estatut, durant el debat en el manipulat Tribunal Constitucional i en aquesta última etapa, són ignorats pel govern central a l'hora de buscar aliances amb Convergència i Unió.

Potser l'experiència del tripartit va ser un experiment antinatura que va afectar greument a la genètica identitària dels partits d’esquerra. Els líders que el van iniciar han desaparegut del mapa polític, tant Montilla, Carod Rovira, Saura, Puigcercós i per malaltia Pasqual Maragall.

La ciutadania s'ha decantat per opcions conservadores i, en plena crisi, ha donat les claus de casa a la dreta perquè intenti redreçar el rumb del país. Ara només em queda per veure si l'esquerra és capaç de redefinir el seu projecte polític escoltant les necessitats de la ciutadania o continuarà fent pallassades.

dimecres, 25 de maig del 2011

L'estètica de les eleccions primàries.


El Partit Socialista Obrer Espanyol torna a ensopegar amb la mateixa pedra una vegada més. Almenys aquesta és la sensació que tinc després de veure com els anomenats "barons" del PSOE pretenen tornar a utilitzar les seves influències, per minimitzar el suposat suport que les bases del partit puguin donar a una candidata que no té la seva confiança.

Sembla ser que Zapatero, ha convocat els líders regionals per a "compartir criteris" abans del Comitè Federal que se celebrarà el proper dissabte. La convocatòria es produeix després de la petició del lehendakari Patxi López d'un congrés per triar un nou líder que substitueixi a Zapatero al capdavant del partit.

Una cosa similar va passar quan Felipe González va voler donar un aire democràtic a la seva successió, convocant unes eleccions primàries en què s'enfrontaven Joaquín Almunia (que comptava amb el suport dels anomenats barons amb Felipe González al capdavant) i el díscol Josep Borrell, que va conquistar a les bases del partit i va guanyar unes primàries estaven dissenyades perquè Felipe González proclamés d'una forma "democràtica" a Joaquín Almunia com a successor.

Doncs res més lluny de la realitat i es va imposar un Borrell pletòric, eloqüent i que va ser capaç de transmetre una energia positiva pel canvi de lideratge que necessitava el PSOE. Va ser llavors quan l'aparell del partit va aplicar l'article 26 i es va passar pel forro la tan grapejada democràcia interna i en el seu Congrés Nacional va consagrar a Joaquín Almunia com a successor natural de González. No cal comentar els resultats que va obtenir Almunia en les següents eleccions generals, fins al punt que van haver de col·locar-lo a Europa per facilitar un canvi intern en el partit.

Doncs bé la situació sembla que tornarà a repetir-se. Els José Bono, Alfonso Guerra, Guillermo Fernández Vara i Jorge Alarte, per citar-ne alguns, prefereixen potenciar un líder com Alfredo Pérez Rubalcaba que simbolitzaria la continuïtat de l'aparell del partit. Rubalcaba difícilment pot representar la renovació quan per edat, més de 60 anys, és molt més gran que la persona a qui substituiria. Però això sí, Rubalcaba té a favor que no és català com la Carme Chacón i a més la seva forma d'entendre Espanya és molt semblant a la que tenen els barons del seu partit i sobretot la cúpula del Partit Popular.

Sembla ser que aquesta imatge que volia transmetre el PSOE de ser els més democràtics entre els demòcrates, està quedant com una mera operació d'estètica. Interessava fer unes primàries que demostressin que el PSOE dipositava en les seves bases la confiança per triar el futur del partit, però això sí, sempre que guanyés el candidat oficial que proposaven els mateixos barons que encarnen la defensa dels "valors socialistes". Amb la qual cosa es posa en evidència que si has de convocar unes primàries que pots perdre, és millor no convocar les i escollir el candidat de portes endins, entre amiguets, i ignorar l'opinió dels militants de base que paguen religiosament les seves quotes.

Per tant, la Carme Chacón han tingut massa llastos en la seva carrera cap a les primàries per substituir Rodríguez Zapatero.

Un primer llast ha estat la seva joventut i això succeeix precisament en un partit que s'autoqualifica de progressista. Hi ha temor a la cúpula del partit per la línia política que Chacón pugui desenvolupar, no sigui que se li acudeixi moure les cadires d'alguns culs que fa molt temps que les ocupen.

Un segon llast ha estat el fet de ser dona precisament en el partit en que de cara a la galeria, més han invertit en imatge per a demostrar que aposten per una autèntica equiparació de drets de gènere. Zapatero va ser el primer president de govern que va fer un govern paritari entre homes i dones, encara que vist desde la distància, ara sembla que va ser una decisió de cosmètica política.

I un tercer llast ha estat el fet que Carme Chacón és catalana. Aquest va ser precisament un dels principals problemes que va tenir el Josep Borrell per a no merèixer la confiança de l'aparell del PSOE en el seu temps. Aquí podem veure que la història es repeteix i que els barons del PSOE prefereixen qualsevol opció abans que un català o una catalana.