Arxiu del blog

dijous, 7 de febrer del 2008

No és qüestió de llengües, és l'actitud d'un nacionalisme espanyol ranci i miop.

La història arrenca quan el candidat del Partit Socialista Andalús (Manuel Chaves), inclou en el seu programa electoral, per a les eleccions autonòmiques del 9 de març, la promoció del català, el basc i el gallec amb l'objectiu de facilitar a aquells andalusos que ho requereixin la seva mobilitat laboral.

Entenc que en qualsevol país modern, no seria necessari haver de justificar una mesura com aquesta amb la necessitat de facilitar la mobilitat laboral. El sol fet que un país pugui disposar d'una riquesa cultural com Espanya, amb tres llengües en el seu territori (unes més vives que unes altres), hauria de ser suficient com per a justificar que es promogués el seu estudi i coneixement en tot l’estat. Llavors, potser se'ns coneixeria a Europa per una mica més que els toros, la pandereta, l'all o la truita de patates.

Segons el compromís electoral del PSOE andalús és només promoure el foment del català, basc i gallec en les escoles oficials d'idiomes amb l'objectiu de facilitar a aquells andalusos que ho requereixin més recursos personals per a competir en el mercat laboral. Sense tenir en compte que el català, l'euskara i el gallec són llengües oficials, i reconegudes per la pròpia Constitució. Per tant sembla lògic que les administracions garantissin aquest aprenentatge per a qui ho reclamés.

Per altra banda, els portaveus d'aquesta Espanya dels toros, la pandereta, l'all o la truita de patates, creuen que la mesura no té cap sentit, ja que la prioritat ha de ser conèixer el castellà que és la segona llengua del món i també l'anglès que és la primera. Pel que fa referència a l'aprenentatge del castellà, hem sembla que està suficientment garantit per la legislació actual i pel sistema educatiu del nostre país, sent la llengua vehicular del 80% de la població espanyola i del 100% de la població immigrant. I referent a l'aprenentatge de l'anglès estic totalment d'acord, encara que una cosa no exclou l'altra.

Però el fons de tot aquest nerviosisme, no és altre que els representants de l'Espanya dels toros, la pandereta, l'all o la truita de patates, veuen que amb aquesta promesa, Chaves, que també és president del PSOE, ofereix a Zapatero un nou argument per a fer-li el joc als nacionalistes d'aquestes comunitats, que seran necessaris per a l'estabilitat de la legislatura per a qualsevol dels dos partits que finalment governi, neutralitzant, a més, la possibilitat que la mesura tingui un cost electoral per a Rodríguez Zapatero. Però alhora, els socialistes andalusos soscaven la imatge del PP, al que es presenta com ranci representant del nacionalisme espanyol. Bes com són aquests socialistes andalusos.

En definitiva, que el que hauria de ser una proposta intel·ligent de cohesió de les diferents llengües i sensibilitats culturals de l'estat espanyol, amb tota probabilitat no passarà de ser una mera estratègia electoral de cara a la galeria. És una autèntica llàstima.

Entenc que com no podrem canviar aquesta visió miop de la riquesa lingüística i cultural d'Espanya, el millor serà que ens dotem de la paciència i de la saviesa necessària per a seguir patin-la.

Lo Bep.

dimecres, 6 de febrer del 2008

Les notícies als mitjans de comunicació; res no es el que sembla.

Una de les assignatures que hauria de formar part del procés d’aprenentatge dels alumnes de secundària, hauria de ser el saber analitzar les notícies que els mitjans de comunicació posen al nostre abast, interpretant les claus que condicionen l’enfocament de la notícia. Estic totalment convençut que un entrenament adequat d’aquesta capacitat, augmentaria el nivell de llibertat de pensament de la nostra societat.

A l’hora d’interpretar una notícia, hi ha diferents factors que incideixen en el posicionament dels mitjans de comunicació. La propietat dels mateixos, per exemple, condiciona de manera definitiva la seva línia editorial, tant si la propietat és pública o com si és privada. Aquest fenomen s’accentua en la premsa escrita, però també és extensible a la ràdio, a la televisió i en menor mesura a Internet.

És evident que qui posa els calers per a crear un mitjà de comunicació, te un interès directe i uns objectius que pretén aconseguir amb aquesta inversió.

Tot hi això, en el cas dels mitjans de comunicació de titularitat pública, es crea un doble fenomen pervers: primer es perd la independència i per tant la credibilitat i en segon lloc l’ajuda pública es converteix en un acte deslleial envers la competència.

Per una altra banda, apareixen fenòmens de globalització i noves tecnologies que fomenten el procés de concentració de mitjans i en aquest sentit, sembla plenament justificat el posicionament empresarial i estratègic dels grans grups com: l'ens Públic RTVE, el Grup Recoletos amb el diari El Mundo o l’imperi del Grup Prisa.

Qualsevol empresa de comunicació, pel sol fet de ser empresa ha de perseguir una rendibilitat econòmica que li permeti subsistir. Per a analitzar quins són els factors que poden condiciona la seva línia editorial o de quin peu coixeja cada mitjà de comunicació, només hem de veure quins són les seves fonts d’ingressos.

Si els ingressos provenen de la publicitat institucional que les diferents administracions contracten (sobretot en èpoques pròximes a dates electorals), podem tenir la prova palpable que aquest mitjà de comunicació estarà condicionat a l’hora de publicar la informació que faci referència al seu anunciant. Amb la qual cosa es fa palès que com a ciutadans hem de saber triar el gra de la palla, i extreure les nostres pròpies conclusions del que llegim entre línies de la notícia feta pública.

L’ésser rendible i financerament independent hauria de ser la millor garantia d’independència mediàtica, però per a això els mitjans de comunicació caldria que visquessin dels diners que cobren als seus clients (lectors, ràdio oïdores, Telespectadors, etc.). Llavors certament, el mitjà de comunicació no se sentiria condicionat a matisar la notícia segons el prisma que l’interessi. Però mentre els ingressos majoritaris vinguin de la publicitat, el mitjà de comunicació es veurà obligat a sotmetre’s al seu client, ja siguin institucions públiques o privades.

En qualsevol cas, el problema sempre serà que els mitjans de comunicació trituren i converteixin en una papilla uniforme la realitat, la ficció, lo fonamental, lo secundari, el divertiment i la reflexió. Tot plegat és per a pensar-hi.

Lo Bep.

dimarts, 5 de febrer del 2008

Article que ha escrit el vicepresident de l'Associació MIFAS de Girona.

Vull presentar-vos un article que ha escrit el vicepresident de l'Associació MIFAS de Girona.

Crec que descriu d'una forma clara i amb la seva particular ironia, la difícil situació que travessa el sector de la discapacitat a Espanya. L'anàlisi que ell fa del pes i la importància de la discapacitat per a la classe política és sagnant i molt real.

Aquest article va ser publicat en el Diari de Girona el dia 5 de febrer de 2008.
Lo Bep.

Sense esquer.

En el moment de redactar aquest article, el Govern central ha dissolt el parlament i ha convocat eleccions per al proper 9 de març. La legislatura s'ha acabat amb diverses normatives que presumptament han millorat la qualitat de vida de les persones amb disminució, però també existeix un cert recel sobre l'aplicació i la posada en marxa de totes aquestes novetats.La llei de la Dependència és difícil d'entendre, i tot just ara mateix arriben resolucions que no convencen gens ni mica.

Sembla que durant l'any 2008 entraran les persones que tinguin grau II, però ens hem quedat una mica astorats en veure que arribar al grau III ha estat, és, molt difícil. La llei és nova i per tant podem entendre que existeixi una certa confusió. La llei és de l'estat però la seva posada en marxa és funció de la comunitat autònoma, cosa que també ja són ganes de marejar la perdiu.La reforma de les pensions de la Seguretat Social ha passat molt de puntetes pels diaris i mitjans de comunicació. Ha estat segurament una de les principals qüestions negatives tenint en compte que si fa poc era molt difícil accedir a les prestacions d'invalidesa de la Seguretat Social ara encara serà més complicat. Sembla que hi hauria altres maneres que el sistema d'atenció social no perdés l'equilibri.

La sensació general per part nostra és que el col·lectiu de discapacitats és vulnerable i que una cornada més no vindrà pas d'aquí. A la classe política que vindrà a veure'ns durant les properes setmanes se'ls demanarà que pensin més i millor en nosaltres. No pot ser que existeixi la sensació d'un gran avançament amb això que en diem l'estat del benestar i al darrere de tot plegat només surtin dificultats per a la nostra gent. Fa gràcia per exemple que als joves no se'ls posi cap tipus de problema per accedir a una renda d'emancipació de 210 euros mensuals per pagar el lloguer d'un pis, sempre que no guanyin més de 22.000 euros anuals.

La gent amb discapacitat física que vol demanar una ajuda al Departament d'Acció Social i Ciutadania ho té molt complicat, i si es guanya mínimament la vida, l'accés a determinades prestacions és merament ciència- ficció. Algunes d'aquestes ajudes són indispensables per viure una mica millor, o per tenir accés a determinats tractaments. (fisioteràpia, eliminació de barrreres, ajudes al transport, ajudes tècniques, etc..) Al final, segurament no en sabem, no en sabem prou de fer-nos valer. No som cap esquer electoral que faci un mínim de gràcia i per això perdem oportunitats que altres tenen i que nosaltres mai no aconseguirem.

Les ajudes a joves són només un exemple, però també n'hi hauria d'altres. Els governs finalment -tots- utilitzen els recursos públics per fer polítiques socials que siguin favorables al seus interessos. Ja s'entén que s'han de dedicar diners a la discapacitat, però no hi tenen gaire afició amb la nostra gent. No és rendible dedicar diners a aquells grups de gent que tenen poc interès i menys encara quan en termes generals són poc cridaners.

Resumint, hauríem de fer-nos mirar bé una mica qui som i què fem. I lògicament a qui tenim al capdavant de les grans confederacions nacionals. Una gent que hauria de fer valer el pes real del gremi, i fer saber que precisament per ser com som, tenim moltes més necessitats que d'altres. Que molts d'altres que se'ls ajuda perquè són un esquer electoral, i nosaltres no ho som. Amb algunes coses tenim mala sort, i ara ja fa massa temps que dura.

Quim Bonaventura.
Vicepresident de MIFAS.

dilluns, 4 de febrer del 2008

La realitat i la coherencia son les bases de qualsevol projecte de vida individual.

La vida de cada persona ha de tenir un nord, un itinerari, un argument. No pot ser una simple successió fragmentaria de dies sense direcció i sense sentit.

Cada persona ha d'esforçar-se en conèixer-se a si mateixa i a buscar sentit a la seva vida proposant-se projectes i metes a les quals se sent cridat i que omplin de contingut la seva existència.

A partir de certa edat, tot això ha de ser ja una cosa bastant definida, de manera que en cada moment un pugui saber, amb un mínim de certesa, si el que fa o es proposa fer l’aparta o no d’aquestes metes.

Perquè la vida tingui sentit i mereixi la pena ser viscuda, cal reflexionar amb freqüència, de manera que anem eliminant de nosaltres els detalls de contradicció o d'incoherència que anem detectant, que són obstacles que ens apartaran del nostre camí, d'aquest itinerari que ens hem traçat.

És un tema difícil, però tan difícil com important. De vegades la vida sembla tan agitada que no ens dóna temps a pensar què volem realment, o per què, o com podem aconseguir-ho.

Som cadascun de nosaltres els més interessats a esbrinar quin és el grau de complicitat amb tot el que no es autèntic que pugui haver en la nostra vida. Si un aprecia en si mateix una certa inconstancia vital, com si caminés per la vida distret de si mateix, sense acabar de prendre les regnes de la seva existència, potser pels problemes que pogués suposar exigir-se coherència i autenticitat, sembla clar que està en joc el seu encert en el viure i, com a conseqüència, una bona part de la felicitat de qui l’envolta.

És veritat que les coses no són sempre senzilles, i que a vegades resulta realment difícil mantenir-se fidel al propi projecte, doncs sorgeixen dificultats serioses, i hia ocasions en que el descoratjament es fa present amb tota la seva força. Però cal mantenir la confiança en un mateix. No podem oblidar que hi ha eleccions que són fonamentals a la nostra vida, i que la dispersió, la frivolitat, la renúncia a allò que vam veure amb claredat que havíem de fer, tot això, acaba afectant al pròpia persona, despersonalitzant-la.

La societat sol actuar com una espècie de conspiració contra la personalitat de cadascun dels seus membres. D'aquesta forma aconsegueix desnaturalitzar-los i homogeneïtzar els seus plantejaments vitals. O sigui, que ens atreu al ramat i anul·la a l'individu.

Per a suavitzar aquesta menjada de coco que m'ha sortit avui, us ho acompanyo amb un video d'humor sobre la realitat i la coherència.

Lo Bep.