Arxiu del blog

dimecres, 9 de gener del 2013

L'Alta Velocitat com a eina de pressió política.

Finalment hem pogut veure com finalitzava el culebrot de la connexió amb l'Europa tan desitjada, amb l'ample de via europeu per als trens d'alta velocitat. Hem vist l'últim capítol d'un malson que va començar el 1992 amb la inauguració de la primera línia d'alta velocitat Madrid - Sevilla.

Aquesta primera línia d'alta velocitat, va ser l'auguri que a Espanya l'alta velocitat seria una eina de pressió política per afavorir uns territoris, en detriment d'altres. Hem pogut veure al llarg d'aquests 20 anys, com els governs de torn -siguin socialistes o populars- han anat utilitzant la construcció de milers de quilòmetres de línies d'AVE per pagar favors a petits cabdills territorials, que havien estat capaços d'atresorar poder dins del PSOE o del Partit Popular. He tingut l'ocasió de veure com alcaldes de capitals de província, presidents de comunitats autònomes o presidents de diputacions provincials, han anat movent els fils de la política per aconseguir ser afavorits per la loteria de l'AVE.

La primera línia, Madrid - Sevilla, va néixer com a contra partida del Felipe González a les inversions que l'estat espanyol estava fent a Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics. Aquest plantejament podria semblar just si no fos perquè l'execució dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 va ser un exemple de bona gestió. Tant des del punt de vista de la construcció d'infraestructures, com des del punt de vista de l'explotació posterior de les instal•lacions construïdes. Molt diferent de l'Expo 92 de Sevilla.

En canvi, la línia d'alta velocitat entre Madrid i Sevilla va fracassar estrepitosament durant l'Expo 92, per la manca de viatgers que utilitzaven l'alta velocitat. El fracàs va ser tant clamorós que al cap d'uns mesos, RENFE va haver de reduir el preu del desplaçament de l’AVE i equiparar-lo al del Talgo de tota la vida per fomentar que s'omplissin els vagons de clients.

Aquí ja vam tenir un primer exemple del criteri en què es construïa l'estructura de l'alta velocitat a Espanya. En cap cas es va utilitzar criteris d'eficiència econòmica i de connexió internacional i es va construir una línia que únicament utilitzaven els polítics, toreros, “tonadilleras” i personatges de l'alta societat andalusa i castellana.

A l'altiplà castellà no els interessava la comunicació directa amb Europa (un plantejament que coincideix amb el que tenia Franco), només han tingut com a objectiu principal la creació d'una estructura radial que tingui com a inici de tots els desplaçaments a la capital d'Espanya.

Tot aquest cost de creació d'infraestructura ferroviària, té diferents tractes a l'hora de mesurar la implicació de l'estat espanyol. Tenim per exemple l'estació de Madrid Atocha que va ser la que es va crear per acollir la sortida de les línies d'alta velocitat. Aquesta estació en els últims 20 anys ha tingut dues ampliacions i l'última d'elles per un valor de més de 300 milions d'euros. Aquesta estació té 17 línies d'arribada de trens, de les quals només 9 s'utilitzen de forma periòdica.

 En canvi 20 anys després arribem a la frontera francesa amb tot un seguit d'incompliments en inversions en estacions catalanes. La línia que uneix Madrid i la frontera francesa, té totes les seves estacions acabades excepte les estacions en territori català.

La primera de totes és l'estació de Lleida Pirineus que després de 10 anys d'haver-se inaugurat, s'ha quedat a mig acabar al no finalitzar el Pla de l'Estació que preveia encobriment per la zona del barri de Balafia. La segona que trobem és l'estació de Camp de Tarragona, que es troba a 15 km de la capital i amb un ventall de servei deficient i car per al desplaçament. Seguint el recorregut arribem a l'estació de Barcelona Sants, en la qual no s'han invertit ni un sol euro en la seva remodelació i adaptació a les necessitats de l'alta velocitat. Sortint de Barcelona ens trobem amb el fantasma de l'estació de la Sagrera que encara a data d'avui està per construir. I per acabar el recorregut arribem a Girona per veure que allà tampoc s'ha construït l'estació promesa.

I davant de tot això, la pregunta que jo em faig és: I s’estranyen que vulguem independitzar-nos?