El franquisme a dia d'avui.

Catalunya és el territori de l'Estat espanyol on el franquisme va actuar amb més força contra els drets individuals i col·lectius de la població. És on el govern franquista va imposar una espanyolització en tots els àmbits de la vida oficial i quotidiana, el que va implicar una sistemàtica persecució contra la llengua catalana amb l'única finalitat de fer-la desaparèixer.

La dictadura franquista es fonamentava en l'exaltació personal del dictador en un exacerbat nacionaliste espanyol, de matriu castellana. En aquest sentit, volia esborrar qualsevol altre tipus de manifestació cultural i lingüística que no fos la seva oficial. Aquesta uniformització encaixava en la seva visió política, reduccionista i excloent, de la "unitat d'Espanya".
 

Aquesta estratègia desenvolupada al llarg de tot el període de la dictadura i part de la transició, és la que s'ha proposat utilizar el Partit Popular per espanyolitzar Catalunya. Recuperar l'estratègia del vell dictador per reduir a la mínima expressió la capacitat identititària del poble català.
 

Tot i aquest intent d'aniquilació cultural i política de Catalunya, el franquisme s'ha mantingut viu durant tot el procés de l'anomenada "transició democràtica", a través d'una extrema dreta camuflada i que ha controlat el rumb del Partit Popular fins al dia de avui.
 

La transició es va dissenyar com un procés d'amnèsia col·lectiva per aconseguir una població submisa sense ganes de revenja. Els polítics que van negociar tot aquest procés van cometre el greu error de sotmetres als designis de l'exèrcit espanyol i acceptar "l'oblit" com a sortida cap a una suposada democràcia. Oblidar suposa deixar ferides obertes i tancar capítols de la història en fals. Les víctimes del bàndol franquista ja havien estat honrades pel dictador i els seus sequaços al llarg dels 40 anys de dictadura, ocultant l'existència del genocidi comès en el bàndol republicà.
 

La vigència del franquisme en el dia d'avui està plenament activa. No oblidem que el 2008 Baltasar Garzón, el que va ser jutge de l'Audiència Nacional, va intentar tirar endavant una investigació sobre les víctimes del franquisme, però el Tribunal Suprem es va encarregar de tancar el cas jutjant-lo i condemnant-lo per prevaricació.
 

Aquest és el tarannà de l'Estat espanyol, que es nega a condemnar les atrocitats del franquisme i fins i tot han intentat un revisionisme històric per imposar la seva veritat.

 

La CUP no té CAP!

Tant de bo només fos un joc de paraules, però malauradament s'està convertint en una afirmació consistent. Després de 55 dies que celebréssim unes eleccions, que tots els que ens considerem sobiranistes dèiem, que eren transcendentals per al futur del nostre país, estem davant d'una situació de desgast personal i polític que ens està portant cap a la frustració que tant han pregonat des de les files unionistes del PP i del PSOE.

Al meu poble hi ha un refrany que diu "qui amb canalla es gita, pixat s'aixeca". Això és el que està succeint amb el coqueteig que la CUP està fent en aquest inici de legislatura.

Estic plenament convençut que una situació com aquesta no té un únic culpable. És clar que la CUP té una responsabilitat que li està costant assumir. Però també hi ha altres interlocutors que es recolzen en l'actitud capritxosa dels Cupaires per pescar en aigües regirades.

El pacte de sang que va signar la candidatura de “Junts pel si”, per garantir la presidència del Artur Mas en aquest inici del procés de desconnexió, està suposant un llast massa pesat per sortir a la superfície en les aigües turbulentes de l'inici del procés. No podem deixar de banda el 1.600.000 persones que vam donar el nostre suport a un projecte transversal i de país. Molts dels quals no sentien cap afinitat cap l’Artur Mas, però van creure que calia anteposar els interessos del país als interessos individuals.

Personalment crec que cal deixar actuar a la justícia i si les persones pròximes a Mas estan tacades per actuacions il·legals, que assumeixin la seva responsabilitat penal i política. Però de moment les clavegueres de l'Estat espanyol encara no han pogut involucrar el President en funcions en cap presumpte delicte.

També vull fer una reflexió sobre el procés que està portant Esquerra Republicana. Tinc la sensació que tot aquest guió havia estat escrit per una ment privilegiada com la de l'Oriol Junqueres, que preveient que els cupaires farien de poli dolent, ell es reservava per a si mateix el paper del poli bo. Per visualitzar aquesta situació de manipulador de marionetes, només cal veure el lloc on s'ha ubicat l'escó del propi Oriol Junqueres al Parlament. Està a l'extrem esquerre fora dels primers plans de les càmeres que enfoquen l'Artur Mas i als líders de l'oposició.

Per tant entenc que Esquerra Republicana està fent un fals paper de soci "col·laborador", al qual li està encantant la estratègia d'assetjament i enderroc que la CUP està fent sobre el mateix Mas. No oblidem que el mateix Margallo ja va enaltir les habilitats estratègiques del Junqueres acusant-lo de titellaire major de tot aquest teatre de guinyol.

D'altra banda tenim als protagonistes de tot aquest xou. La CUP s'amaga en la seva identitat de moviments assembleari per poder donar batzegades a dreta i esquerra cada vegada que li doni la gana. Ells saben que abans de fer el president del Govern, tenen sobre si tots els focus dels mitjans de comunicació catalans i espanyols. Donant-los una oportunitat inigualable de fer-se un autobombo de propaganda que els permeti multiplicar els 338.000 vots que van aconseguir en el seu màxim moment d'eufòria electoral. Ells saben que mai tindran una força prou gran al Parlament com per poder aplicar el seu programa polític, per tant veuen en l'Artur Mas la taula de salvació que els permet exercir aquest protagonisme polític.

Així doncs, considero que el nivell de cessions que “Junts pel si” pot fer als Cupaires ja està esgotat. Donar més del que s'ha donat fins ara implicaria que molts dels votants que hem apostat per la candidatura liderada pel Raül Romeva, ens sentiríem traïts en l'aposta del projecte de país que vam escollir.

Probablement sigui una opció perjudicial per a tots els que ens considerem independentistes, però necessària per posar ordre als abusos de 10 diputats que només representen a 338.000 persones.