Arxiu del blog

diumenge, 12 d’abril del 2009

Un altre nou canvi de rumb per a la gestió de la dependència amb la sensació de donar pals de cec.

Des que l'exministre Jesús Caldera engegués amb gran fanfarria electoral la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència, amb una àmplia majoria parlamentària i que pretenia implantar un quart pilar de l'Estat del Benestar al costat de l'educació, la sanitat i les pensions, les persones amb discapacitat no hem fet altra cosa que anar confirmant el que ja vèiem venir: d'una banda que era una llei geriàtrica i que difícilment milloraria el nostre nivell de dependència, i d'altra banda que el pressupost necessari per a desenvolupar-la era insuficient amb els compromisos assumits pel govern.

En aquella època depeníem del ministeri de Treball i Assumptes Associats, teòricament per que des d'aquest ministeri havia una llarga tradició de bona gestió que podria garantir el ple desenvolupament d'aquesta llei.

Després de les eleccions generals de març de 2008, Zapatero es va carregar al Caldera i va voler fer un experiment, posant les polítiques socials en el Ministeri d'Educació, Política Social i Esport, al comandament de la Mercedes Cabrera. Personalment mai vaig entendre si ens van posar en aquest ministeri per a educar-nos per a que entenguéssim que la dependència no era el que els coixos reivindicàvem, o per que amb el foment de l'esport entre la coixera ens superéssim a nosaltres mateixos i deixéssim de ser depenents d'una puta vegada.

Ara hem anat a petar al Ministeri de Sanitat i Política Social, amb la Trinitat Jiménez com cap de tot l'entramat. Que per cert, ja ha dit que proposarà a les comunitats un compromís per a accelerar l'aplicació de la Llei de Dependència, convocant el Consell Territorial de Dependència amb l'objectiu d'arribar a un compromís amb els governs autonòmics. Tot hi que a aquests anomenats "Governs Autonòmics" cal donar-los de menjar a part, degut en molts casos a una escassa voluntat d'invertir en la gestió de la dependència.

Realment no sé si aquest canvi radical de ministeri és només una cortina de fum per a continuar deixant de costat el compromís d'inversió. Per que la nova ministra ja ha manifestat la seva urgència per l'elaboració d'un manual de bones pràctiques per al desenvolupament d'una política d'autonomia personal que reculli metodologies eficients. I ja se sap que si no vols fer una cosa, primer fes un manual manual de bones pràctiques i així vas guanyant temps.

Tot hi això, la sensació que percebo com a ciutadà és que això és un caos de gestió. No existeixen dades fiables nacionals. Cada comunitat autònoma fa el seu propi recompte i pren en consideració diferents indicadors, de manera que gairebé més de dos anys després de l'entrada en vigor de la norma, només unes quantes persones s'estan beneficiant d'ella, i no se sap quantes estan esperant les ajudes, ni el que temps que ho fan.

No sé si la nova ministra Trinitat Jiménez optarà per impulsar la llei de despenalització de l'eutanàsia primer, per a així poder reduir el volum dels coixos que estem afectats per l'ampliació de pressupostos de la llei de dependència.

La següent estació preveig que serà el Ministeri de Defensa. Per que almenys poguessin pagar les prestacions de dependència enviant als coixos i a les coixes a l’Afganistan o a Bòsnia. Els sous que s'estalviarien dels soldats els podrien fer colar com un atenció a la dependència.