Arxiu del blog

dissabte, 13 de novembre del 2010

La discapacitat al Parlament de Catalunya.



Normalment quan arriben processos electorals, ja siguin Espanya o a Catalunya, les entitats de persones amb discapacitat solen patir el que s'anomena la "paràlisi electoral". Això és que a tots els departaments de la Generalitat ens trobem que, entre els tècnics, ningú vol prendre decisions respecte a les activitats que es poden comprometre per a l'any següent. Aquesta situació es deu al fet que no hi ha uns pressupostos 2011 aprovats, i conseqüentment el que es fa és prorrogar els pressupostos de l'any en curs per a l'any entrant.

Aquestes maniobres l'única cosa que fan és frenar activitats que estaven funcionant, retardar els pagaments que es deuen a les entitats del tercer sector i en la majoria d'ocasions carregar-se de paciència per què els nous consellers i directors generals, aterrin en els seus departaments i es posin al dia del que han de gestionar.

Precisament per això, odiem aquests períodes electorals que ralentitzen i frenen les activitats diàries. Però aquest any les persones amb discapacitat, probablement puguem celebrar l'entrada de la primera persona usuària de cadira de rodes al Parlament de Catalunya.

Això no és res de l'altre món, perquè al Congrés dels Diputats de Madrid ja ens porten un avantatge de vuit anys en aquest aspecte, per què el diputat del Partit Popular Paco Vañó, va entrar a les llistes d'aquest partit i la seva sola presència com a diputat a ajudat a normalitzar la imatge de les persones amb discapacitat en les activitats de la vida diària. En el seu moment el Congrés dels Diputats va haver d'afrontar tot un seguit de reformes estructurals per a l'eliminació de les barreres arquitectòniques que impedien la lliure deambulació per a les persones amb mobilitat reduïda.

Catalunya no hem tingut mai un diputat que es desplaci en cadira de rodes. Aquí que sempre ens hem cregut que som la punta de l'iceberg pel que fa a integració dels col·lectius més desfavorits.

Els últims sis mesos, he tingut la possibilitat de reunir-me amb tres dels caps de llista dels partits que tenen representació parlamentària actualment. He pogut reunir amb José Montilla (Cap de llista del PSC), Artur Mas (Cap de llista de CiU) i Alicia Sánchez Camacho (Cap de llista del PPC). A tots els he suggerit que incorporin persones amb discapacitat en les seves llistes per a demostrar la pluralitat del seu partit i l'heterogeneïtat de la nostra societat. Doncs res, de tres suggeriments només un partit ha incorporat un diputat en un lloc amb altes probabilitats de sortir elegit. El diputat en qüestió és el bagenc David Bonvehí, que ocuparà el lloc 23 de la llista per Barcelona de Convergència i Unió.

És curiós veure que els partits que estan menys a l'esquerra políticament, són els que més han apostat per normalitzar les seves llistes electorals i no em serveix l'excusa que els partits conservadors són més populistes i demagogs. Aquí tots tenien l'oportunitat de fer-ho, però només hi haurà un diputat en cadira de rodes al Parlament de Catalunya, el convergent David Bonvehí.

És moment de felicitar a CiU i desitjar que l'exemple s’encomani a les altres forces polítiques, per fer del Parlament de Catalunya, el reflex més fidel possible del que és la societat civil catalana.

dimecres, 10 de novembre del 2010

El terrorisme d'estat també existeix.


La veritat és que tots teníem la certesa que l'estat pot utilitzar estratègies polítiques totalment al marge de la llei. Aquesta realitat que molts es negaven a creure, s'ha manifestat amb tota la transparència del món, en les declaracions que l'expresident del govern espanyol Felipe González, va fer recentment en una entrevista al diari El País.

En aquesta entrevista, Felipe González es despatxa a gust amb una afirmació com "Vaig haver de decidir si volava la cúpula d'ETA. Vaig dir que no. I no sé si vaig fer lo correcte". Aquesta acceptació del lideratge en la decisió sobre la lluita armada amb la banda terrorista, aquesta falta greu que si el sistema judicial espanyol fos com ha de ser, avui el Felipe González hauria d'estar declarant davant d'un jutge per aclarir la seva vinculació amb el terrorisme d'estat generat pels GAL.

Felipe González sempre ha estat considerat com un baluard del socialisme espanyol. Per dir-ho d'alguna manera, seria com el Sant Cristo gros que se’l treu en públic quan les coses van mal dades. Perquè continua tenint aquest encant i aquesta capacitat de seducció que hipnotitza les masses.

Ara com ara, ja ningú recorda que el Felipe González va sortir del govern després de 12 anys, assetjat per múltiples escàndols polítics protagonitzats per col·laboradors, alguns tan propers com el germà d'Alfonso Guerra.

Ningú recorda que va ser el gran valedor i defensor a ultrança del Joaquín Almunia, en la lluita de la comèdia que es va inventar el PSOE per fer unes eleccions primàries. En aquesta lluita hi havia dos candidats com l’Almunia, que tenia tot el suport dels barons del PSOE amb el Felipe al capdavant, i el Josep Borrell que tenia el suport de les bases del partit, però que era perillós no només per ser català, sinó també per tenir criteri propi i ser més difícil de manipular que l’Almunia.

Ara se'ns presenta un Felipe González amb una indumentària casual-retro, que podem justificar com que l'expresident es mou en una dimensió de la realitat des de la que fa i diu el que li dóna la gana, com si les coses no li concernissin, o, per contra, li concernissin tant que no pogués perdre el temps en floritures. Podríem dir que el González està de tornada de tot i es pot permetre el luxe de fer aquest tipus d'afirmacions.

No sé què pensaran els seus companys de partit als que deixa amb el cul a l'aire al sortir per la tangent d'aquesta manera, i tampoc sé si dins del PSOE seguirà tenint als barons controlats. De moment aquí no ha passat res. El Felipe es pot permetre el luxe d'insinuar públicament que ell era Mister X, de la trama dels GAL, i cap jutge i cap fiscal es molestarà a aplicar aquest famós estat de dret amb què sempre s'omplen la boca.

Cada vegada coincideixo més amb l'exalcalde de Jerez de la Frontera, el comunista Pedro Pacheco, que la "Justícia és una conya". Per dir això el van ficar a la presó. Arriba España!

diumenge, 7 de novembre del 2010

Religió versus laïcitat.



Hem pogut constatar durant la visita del Papa Benet XVI a Barcelona, amb motiu de la consagració del temple de la Sagrada Família, que continua oberta la pugna per definir un model d'estat més o menys confessional. Llançant acusacions i insinuacions d'excessiva laïcitat, que l'únic que aconsegueixen és generar més crispació social afegida a la que genera la situació econòmica que estem travessant.

El reconeixement de la laïcitat de l'Estat i de la política s'ha convertit en un dels debats artificials que sempre neixen en èpoques difícils. Però aquest reconeixement és avui una cosa evident i està en el cor de la identitat d'Europa. Ni el judaisme, ni de bon tros l'islam, poden afirmar aquesta veritat de manera tan contundent.

No és aquesta l'ocasió de ficar-me a les entranyes de les diferents polèmiques que han tornat a sorgir en la vida pública espanyola quan els bisbes es pronuncien sobre alguna qüestió propera a la vida política. Són dos discursos diferents. Dues lògiques diferents: la que parla en nom de Déu i la que entra en l'argument racional. Al meu entendre, les dues poden pronunciar-se sobre qüestions polítiques, però deixant ben clars els límits de cadascuna.

Per això, crec fermament que qualsevol religió ha de definir i distingir molt clarament, l'àmbit públic de l'àmbit privat en el qual es relaciona. Per tant, entenc que l'estat ha de facilitar la plena llibertat d'organització de qualsevol religió dins de l'àmbit privat respectant la pròpia idiosincràsia de la fe que es practica, que tindria com a únics límits l'aplicació de la legislació vigent en protecció i defensa dels drets de les persones.

D'altra banda es fa del tot necessari definir l'àmbit d'actuació en l'aspecte públic. És precisament en aquest àmbit on l'estat ha de retenir totes les competències que garanteixin el ple desenvolupament d'una societat plural i democràtica. I aquesta defensa s'ha de fer d'una manera clara i sense complexos per part de les persones i sobretot els partits polítics que ens representen en l'arc parlamentari. Com a país hem de fugir de pressions que no garanteixin la plena llibertat d'actuació dels nostres ciutadans. De la mateixa manera que tots unim les nostres forces per defensar la dignitat de la dona a l'hora de imposar el vel islàmic, perquè considerem que menyscaba els drets fonamentals de les dones, tampoc podem cedir a la imposició d'altres religions que no permetin a altres ciutadans i ciutadanes poder divorciar-se o sotmetre's a un avortament de forma lliure i voluntària.

En la meva opinió les Esglésies i catedrals s’han d'omplir de fidels per mitjà de la seducció i no per imposició. Llastimosament, he vist molts polítics que van per la vida de progres i que aquests dies intenten amagar sota les pedres, per no haver de pronunciar-se i mullar-se política i socialment. Perquè sembla que ser d'esquerres i anar a missa no està ben vist o és políticament incorrecte. De la mateixa manera de ser de dretes i ser agnòstic sona com a antinatural.

Probablement necessitem madurar molt més com a societat i com a país per entendre que la llibertat de militància política ha de ser la mateixa i amb la mateixa intensitat que la llibertat de creença religiosa. Només fugint d'aquestes trampes aconseguirem cohesionar una societat lliure i respectuosa amb els altres.