Arxiu del blog

diumenge, 15 de maig del 2011

Quan a la gespa es juga alguna cosa més que un partit de futbol.


Són molts els símbols nacionals que apareixen durant la celebració d'un partit de futbol, ??convergint molts i variats interessos, entre ells un interès polític.

Crec que l'esport, com qualsevol altra manifestació de l'esperit humà, com l'art o la literatura, no és aliè als assumptes públics, i no ha de ser-ho. Seguidors i esportistes poden, des de la seva condició de tals, prendre partit, individualment o en grup, en les decisions que ens afecten a tots. D'aquesta manera, l'esport en general i el futbol en particular, poden servir com a via per a l'expressió d'idees, i com a mode de canalitzar reivindicacions polítiques o socials.

Recentment hem pogut viure una marató de clàssics entre el Barça i el Reial Madrid en què es posava en joc, més que un títol de Lliga, una Copa del Rei o una final de la Champions. Els dos equips simbolitzen cultures diferents dins de països diametralment oposats.

D'una banda tenim el nacionalisme espanyol, representat pel Reial Madrid, com a equip amb una llarga tradició futbolística que en moltes etapes de la seva història la va posar al servei del poder polític del moment. Tots recordem aquelles sis copes d'Europa guanyades en blanc i negre, i que un dictador com Franco, amb les mans tacades de sang, beneïa les glòries d'un Club que gaudia de tots els favors dels estaments esportius, polítics i judicials.

La simbologia d'aquest club es basa en la presència de la bandera espanyola en la pròpia samarreta i en les grades del seu feu, és a dir a l'estadi Santiago Bernabéu. Aquesta manifestació d'espanyolisme té la seva justificació en que el Reial Madrid simbolitzava els triomfs en les batalles esportives internacionals entre els anys 50 i els anys 70, que no podien celebrar-se mitjançant la selecció nacional d'Espanya.

D'altra banda tenim el Barça que llueix la senyera a la samarreta com a símbol d'identitat nacional i oneja en el seu estadi una multitud de banderes independentistes, que superen en molt a les blaugranes que representen els colors del club. El Camp Nou es va consagrar durant la dictadura de Franco com un temple per a la llibertat d'expressió, on el públic podia expressar-se en català, lluir la senyera i manifestar públicament contra la dictadura.

Per tant, aquest quàdruple enfrontament entre Barca i Madrid ha posat sobre la taula tota l'artilleria extra esportiva que, tant des de Madrid com des de Barcelona, ??s'ha volgut utilitzar com un cop d'autoritat política i cultural.

Si tenim en compte únicament i exclusivament a l'àmbit esportiu, el resultat dels cinc enfrontaments entre el Barça i el Madrid d'aquesta temporada, ens mostren un resultat de 9 gols a favor del Barça contra només 3 del Reial Madrid.

El nacionalisme espanyol ha perdut en l'àmbit esportiu i el testimoni més fidedigne l'han donat els mitjans de comunicació internacionals, que han apostat decididament pel joc del Barça. D'altra banda, el nacionalisme català ha donat mostres de maduresa en no respondre a les provocacions de la Central Lechera madrilenya i celebrar els èxits aconseguits amb seny i moderació.