Arxiu del blog

dissabte, 13 de febrer del 2010

AMBAPARÀ: Gent que hi sent a ritme de rumba.


Vull fer-vos a mans una experiència musical especialment innovadora i integradora. Es tracta del grup musical lleidatà AMPABARÀ.

Aquest grup inicia les seves actuacions a l'octubre de 2006 amb un estil musical basat en la rumba i la salsa, tot això configurat dintre d'un tipus de música amb una forta dosi de ritmes contagiosos especialment indicats per a festes i celebracions.

La rumba lleidatana té en el grup AMPABARÀ un excel·lent exponent de música participativa, multiplicat per la seva original idea de cantar també en llengua de signes, assolint el fet de fer arribar la música a totes les persones que no la poden escoltar.

La seva fórmula musical sorgeix de la idea de complementar la capacitat que les persones sordes tenen per a percebre la música, a través de les vibracions. El complement perfecte perquè aquestes persones puguin comprendre la síntesi de les cançons és, sens dubte, poder interpretar la lletra que els músics canten. La fusió entre la percepció del ritme i la concepció de la lletra, és el més semblant a escoltar música que una persona amb discapacitat auditiva pot tenir.

És per això que incorporar en l'escenari a una persona que interpreta en llengua de signes catalana les lletres, ha acostat un bé cultural com és la música a un col·lectiu que estava privat d'aquest dret. L'intèrpret i l'artista han preparat prèviament les lletres de les cançons, d'aquesta manera les persones sordes reben la intensitat i sentit de les lletres així com les vibracions del to permetent-los percebre el missatge de l'artista.

L'objectiu d'aquesta fórmula musical és normalitzar i donar l'oportunitat a la gent que no hi sent de gaudir de la música en directe. El grup AMBAPARÀ és pioner al nostre país a l'oferir aquest tipus d'espectacle per a persones sordes.

És per tot això, que considero aquesta iniciativa com un magnífic exemple d'una bona pràctica en relació amb la responsabilitat social cap al nostre col·lectiu, que promou, no només una participació activa i normalitzada de les persones sordes en una actuació musical en directe, sinó també la sensibilització de la societat cap a aquest tipus de discapacitat.

diumenge, 7 de febrer del 2010

Les pensions dels polítics són proporcionals a la seva barra.


Sembla ser que l'entorn de crisi econòmica en la qual estem vivint, està començant a fer estralls en la coherència de les decisions dels nostres polítics. Almenys aquesta és la imatge que transmeten quan intenten aportar mesures contra la crisi, com la retallada de les pensions de jubilació augmentant els anys de càlcul per a la base de cotització, o allargant l'edat de jubilació als 67 anys.

Aquest matí estava llegint un article al diari “La Vanguardia”, que feia referència a la forma desigual de com els polítics prenen les seves decisions, a l'hora de prendre mesures per a frenar la despesa pública. Una cosa és el ciutadà del carrer i una altra molt diferent són els ciutadans afortunats que ostenten càrrecs públics a l'hora de veure's afectats per les restriccions dels plebeus.

Sembla ser que la classe política és aliena a la reforma de les pensions públiques que acaba de proposar el Govern. Mentre el PSOE vol retardar l'edat de jubilació als 67 i rebaixar les pensions, els ses senyories gaudeixen del privilegi de poder retirar-se amb la pensió màxima cotitzant tan sols set anys.

Privilegis, aquesta és la paraula que serveix per a definir l'estatus del que gaudeixen ses senyories i càrrecs públics. Així, per exemple, en l'última reforma fiscal que va aprovar el Govern, la major pujada d'impostos de la democràcia, no afecta a tots per igual. I és que fins al 75% dels ingressos reals dels polítics està lliure d'impostos. És a dir, no tributa a Hisenda, gràcies a les engruixades dietes que cobren ses senyories. Sense tenir en compte que els ministres, diputats o secretaris d'Estat, entre altres alts càrrecs institucionals, tenen la possibilitat de compatibilitzar dues i fins a tres tipus de pensions com recompensa al seu treball.

Al meu entendre, no hi hauria haver excepcions dintre dels paràmetres de sostenibilitat, futur i equitat de les pensions. Per tant, no comparteixo les decisions que han pres els diputats del PSOE, PP, CIU i IU, que van defensar el sistema de pensions dels parlamentaris, gràcies al qual tenen garantida la pensió màxima amb set anys d'activitat parlamentària. Per tant, podem dir que tenen assignada una “Pensió Parlamentària”.

Aquesta pensió parlamentària es reserva només als diputats i senadors que hagin format part de les Corts durant almenys set anys i sempre que hagin complert 65 anys i obtingut la jubilació, o hagin obtingut la jubilació anticipada amb almenys 60 anys d'edat i 40 anys de cotització, o bé que hagin obtingut la declaració d'invalidesa permanent. Amb la pocavergonya de voler aspirar a reduir els drets dels governats, guardant-se prou bé de mantenir els drets dels governants.

Per tant, és evident que no tots som iguals i la primera gran diferència entre els ciutadans del carrer i els alts càrrecs públics, la veiem que una pensió pública i una pensió d'un alt càrrec institucional, és que així com el ciutadà mai podrà percebre dos salaris de l'erari públic, el ministre, el senador, diputat, secretari, etc…, podran percebre dos i tres salaris.

És més, tots els contribuents han de tributar pels seus ingressos, però un terç del sou dels diputats o senadors no està subjecte a l’IRPF perquè es considera com indemnització per a despeses del seu càrrec.

Amb tot això des del Govern parlen d'austeritat i de contenció econòmica i és molt significatiu que cap dels ex parlamentaris o ex ministres renunciïn a la seva indemnització per cessament d'activitat i segueixin acumulant i simultanejant pensions i remuneracions amb totes les garanties legals i amb els diners dels contribuents.

I, mentrestant, PP i PSOE negocien per a rebaixar les pensions a tots els contribuents al mateix temps que retarden l'edat de jubilació, augmentant així els anys de cotització necessaris per a recuperar els diners que mes a mes els resta dels seus sous la Seguretat Social. I després diuen que els ciutadans senten una desafecció cap als polítics… Quins collons que tenen!!!