Arxiu del blog

diumenge, 29 de novembre del 2009

Els líders polítics mundials també tenen baixes passions.



Aquesta és la foto que m'ha enviat la Maite Andrés, una instantània recollida en una d'aquestes cimeres internacionals. Realment em confirmen la conclusió a la qual havia arribat que la imatge que ens transmeten els líders polítics, no és altra cosa que l'aplicació del màrqueting en la gestió política.

El que la foto reflexa no és més que una situació concreta que revela la forma que ens comportem les persones (en aquest cas els homes).

En aquest pessebre podem veure com el president de Canadà (Stephen Harper) s'arregla la corbata, conscient que té poques oportunitats d'estar en l'ull de l'huracà mediàtic. En aquest cas aliè als mitjans de comunicació, es prepara per a la posi i alhora xafa amb el peu els papers que se li han caigut a la pobra secretària (1).

Després podem veure a un home segur de si mateix, que es permet dur l'americana mig cordada i ensenyant un tros de corbata per sota (2). Aquest no pot ser altre que el president americà Barack Obama. Es comporta com si la situació no anés amb ell. Potser perquè la seva dona és una tia més alta que ell i que té unes mans que semblen de jugador de pilota basca. Per la qual cosa se'm planteja que si al pobre Barack li passés el mateix que al Clinton, la Michelle Obama li fotria la cara plena de mans al seu marit, amb la qual cosa el tio posa la mirada al capdavant fent-se el llonguis.

Després ja apareixen els presidents llatins, el francès Nicolás Sarkozy i l'italià Silvio Berlusconi. Ambdós tenen la seva mirada posada fixament al cul de la pobra secretària (4) per a observar si des de dalt se li veu el tanga. Ambdós els considero un prototip d'homes masclistes i misogins en més o menys grau. El francès amb més glamur i l'italià més bavós.

Ambdós mandataris són dels que podríem dir de mata baixa, amb el que el francès ha de posar-se unes plataformes tipus Drag Queen (3). Aquest complex és propi d'un petit emperador que s'ha hagut de buscar una parella espectacular per a adornar la seva trista figura.

En canvi l'italià ha optat per passar tantes vegades pel quiròfan com sigui necessari, fins al punt que té la pell de la cara tan estirada i tivant que corre el risc que si riu se li escapi un pet. La seva mirada i el seu somriure lasciu denoten la presència d'un vell verd, dels que conten batalles d'abans de la guerra. Sota els seus peus té un dels papers que recull la secretària (5), probablement amb l'esperança que quan vagi agafar-lo pugui veure-li l'escot.

Al cap i a la fi, en aquest pessebre es reflecteixen les més baixes passions humanes.