Arxiu del blog

dissabte, 20 de setembre del 2008

Les noies i els nois de la dreta s'avorreixen i munten Ciutadans!


Vull ensenyar-vos un vídeo que he vist al bloc de Jordi Pujadas, anomenat “La Cullerada”, per cert us recomano que hi feu un volt.

He de confessar que després d'haver vist el vídeo, m'he quedat molt més tranquil, ja que alguna cosa per la que he lluitat durant tota la meva vida comença a fer-se realitat.

Duc ja molts anys treballant per a aconseguir que les persones amb discapacitat puguem participar, d'una forma normalitzada, en les activitats de la vida diària amb la resta de la societat.

Doncs bé, en aquest vídeo podem veure com la submissió i el funcionament com corderets també afecta a persones amb discapacitat. Els Coixos cada vegada ens semblem més a la resta de la societat.



Sembla ser que els fills de Papà s'avorreixen solemnement i necessiten experimentar noves sensacions creant un partit alternatiu a la dreta ja existent com és "Ciutadans partit per la ciutadania". Com era d'esperar, aquest partit només té dos punts identitàris:

- L’aniquilació de la llengua espanyola a Catalunya. Que com sabeu tots, si no fos per la gran immigració que hem rebut d'Amèrica Llatina, avui ja ningú coneixeria ni una paraula de la llengua de Cervantes. Amb la qual cosa aquest tema és d'importància vital per a la seva Espanya.

- L'altre gran tema és el perill que suposa el nacionalisme. Ja coneixeu com són aquests nacionalistes que no reconeixen: ni els toros, ni les sevillanes, ni la paella, com elements d'identitat nacional. Això sí, no ens adonem que aquests elements d'identitat són propis d'altre tipus de nacionalistes.

En canvi a aquest partit no li he vist, ni en el seu ideari ni en el seu programa electoral, una sola referència a mesures econòmiques per a lluitar contra la crisi que tenim damunt.

Tampoc he pogut trobar cap proposta en temes de política social, probablement sigui per que ells no tinguin problemes d'aquesta índole, i l'única referència que tenen cap a lo social siguin les activitats del Club privat al que pertanyen.

Personalment penso com Francesc Pi I Margall, que dea que "Les conviccions polítiques són com la virginitat: una vegada perdudes, no tornen a recobrar-se".

dijous, 18 de setembre del 2008

Aquest hivern ens congelaran fins la cartera.


Vull confessar-vos que m'he quedat congelat quan he llegit aquesta notícia als diaris locals de les terres de Lleida. La notícia deia així:

L'Ajuntament de Lleida congelarà els sous de l'alcalde i de tots els regidors durant el 2009.

Fa tot just 10 dies que la "Cabra de la Legió", perdó vull dir José Bono, ja ocupava portades de diaris difonent la humilitat i la solidaritat de la classe política amb els més desfavorits, anunciant que en els pressupostos del congrés per al 2009 es congelarien els sous del president i de tots els diputats.



El màxim representant del Congrés creu que davant l'actual situació econòmica, els diputats, que representen als ciutadans, han de ser "exemplars" a l'hora de decidir els seus sous i el pressupost amb el que contarà la Cambra baixa durant el pròxim exercici.

I és clar, en una cop de sang de demagògia difícil de superar, tots els grups parlamentaris donen suport la proposta del president del Congrés, de congelar els salaris dels diputats donada l'actual situació econòmica, per als Pressupostos Generals de l'Estat de 2009.

Per això, ja s'han mostrat d'acord a congelar el sou de diputats i senadors, de manera que si les Taules del Congrés i el Senat acorden no pujar les seves retribucions ni tan sols l'increment de l'IPC, seguiran percebent la mateixa assignació mínima de 3.126 euros al mes. Per tant, ho passaran molt malament aquest hivern amb sous ridículs com aquest.

La veritat és que on hi hagi una bona prestació econòmica de la Llei de Dependència, que treguin aquesta mariconada de sous mínims que cobren els miserables diputats.

Doncs veient com els seus senyories s'omplen la boca de l'esforç que van a fer per a solidaritzar-se amb els més desvalguts de la nostra societat, i constatant que els pobres regidors de l'Ajuntament de Lleida, que ja cobren sous del nivell de la PIRMI, també volen congelar-se els seus emoluents. No em queda més remei que començar a posar la meva bitlletera al congelador.

Veient aquests exemples de sacrifici i abnegació dels nostres, mai prou benvolguts, polítics ens estan donant. És de suposar que els sacrificis que vindran d'ara endavant, i m'oloro que seran molts, els haurem de fer els que habitualment ens toca aguantar el xàfec.

La veritat és que tanta demagògia em produeix gasos i de tant en tant se m'escapa algun pet anàrquic i anti sistema.

dilluns, 15 de setembre del 2008

Va fer de la provocació el seu mitjà de vida.


Al llarg de la seva vida ha intentat mantenir-se a la cresta de l'ona a qualsevol preu. Per això, ja va apuntar el seu primer gran problema amb les autoritats, el 2 de desembre de 1977. Per la seva obra teatral “La Torna” empresonat i sotmès a un consell de guerra per un presumpte delicte d'injúries a l'exèrcit. Posteriorment va protagonitzar una espectacular fugida de la presó i posterior fugida a França. Encara que aquest fet heroic i que va acaparar portades als mitjans de comunicació, va suposar la pèrdua de llibertat condicional a altres membres de la seva companyia, que no eren tan estrelles com ell.

La seva ideologia política ha evolucionat tant, que ha abastat tots els colors de l’Arc de Sant Martí. A la seva joventut va estar proper a posicions catalanistes i, en general, a l'esquerra antifranquista catalana, de la qual va ser una icona cultural, però el seu moment àlgid va ser el consell de guerra que va sofrir al 1977. Restaurada la Generalitat de Catalunya, i després de Operació Ubú que parodiava a Jordi Pujol i que el va enfrontar amb el nacionalisme governant, es va aproximar al PSC, en aquells dies a l'oposició, encara que segons confessa en les seves memòries més per buscar refugi davant els boicots del nacionalisme que per convicció.

Al llarg de la seva llarga trajectòria ha realitzat crítiques furibundes al poder com mitjà de provocació, fos del color que fos: a Jordi Pujol, a Franco, a alguns bisbes i a ERC, el que li va suposar el seu enfrontament a sectors aparentment dispars, com la ultradreta espanyola, l’independentisme català (de dretes i d'esquerres) i sectors del catolicisme.

A mesura que la nostra societat madurava políticament, cada vegada se li feia més difícil trobar un objectiu al que disparar. Quan la societat catalana es mostrava pública i majoritàriament antitaurina, Boadella havia d'ocupar portades de diaris explicant el seu amor a les curses de toros.

Finalment es va presentar com un dels membres fundadors de Ciutadans de Catalunya, plataforma política creada en 2005. Jo penso que ho va fer per que era una forma gratuïta de tornar a sortir per la tele.



Aquest personatge, va rebre en l'any 2007 el Premi Espasa d'Assaig per la seva obra "Adeu Catalunya. Cròniques d'amor i de guerra". Però cal dir que el jurat d'aquest guardó estava presidit per un altre Petit Príncep vingut a menys com és Fernando Savater. Us sona allò de Juan Palomo "Yo me lo guiso, yo me lo como".

L’histriònic de Boadella presumeix que a la resta d'Espanya "omple" els teatres des de fa anys, però que no passa el mateix a Catalunya, on la societat catalana no va a veure les seves obres. Entenc que és d'una lògica aixafadora, Boadella. Les seves obres que les vegin aquells que riuen les seves gràcies. La vida és així.

Però ja hi ha qui paga les seves bufonades per a mantenir-lo, ja que l’Esperanza Aguirre l'ha fitxat perquè es faci càrrec de la direcció del teatre Canal d'Isabel II, nova seu de les arts escèniques de la capital. Justa recompensa al Bufó de la Cort.