Arxiu del blog

dissabte, 5 de març del 2016

Catalunya es la pedra a la sabata espanyola.

La màquina de la política espanyola a grinyolat constantment al llarg dels darrers 200 anys. El país veí sempre han considerat la política com una pel·lícula d'indis i vaquers. Els posicionaments polítics sempre han necessitat vencedors i vençuts, ja que difícilment els vencedors podrien sentir-se orgullosos de la seva victòria si no comptessin amb un bàndol derrotat i humiliat als seus peus.
Aquest plantejament ha continuat vigent des de la mort del dictador. El bipartidisme que es va instal·lar des de la suposada "transició", ha derivat en una alternança en el poder entre la dreta franquista "de tota la vida", representada per la banda del Partit Popular i una suposada socialdemocràcia descafeïnada des de la celebració del XIII Congrés del PSOE a l'exili, a Suresnes (França) a l'octubre de 1974. Aquí es va dibuixar un socialisme de disseny que encaixés en la farsa de la transició a un sistema democràtic.
En aquell moment, l'estament militar va marcar les condicions per a dissenyar un sistema que, per sobre de tot, "semblés democràtic". Per a això es necessitava exterminar del panorama polític espanyol, a tots els matisos de l'esquerra que poguessin arribar a ser un factor de desequilibri del sistema dissenyat.
En aquest joc de poder, calia elaborar una Constitució que fos un búnquer infranquejable per defensar l'estratègia del postfranquisme. El control exercit, per l'estament militar, per elaborar la carta magna era tan brutal que un dels anomenats pares d'aquesta Constitució (Jordi Solé Turà) va declarar abans que l'Alzheimer degradés la seva memòria, que la constitució es va forjar en un hotel i amb un telèfon directe a mà per consultar cada un dels articles amb els militars de guardia.
Amb aquests antecedents, es va aconseguir l'efecte desitjat de crear a Espanya un bipartidisme que pogués eliminar del panorama a tots els matisos de l'esquerra. El PSOE dirigit per Felipe González es va encarregar d'adormir les reivindicacions socials, que les esquerres volien reivindicar en plena efervescència del canvi polític.
Per tant, des de la mort de Franco els governs a Espanya s'han alternat entre l'extrema dreta, del Partit Popular, i el centredreta maquillat d'esquerra que representava el PSOE.
Enmig de tot aquest anquilosament polític ha estat sempre he anomenat "problema català". Fa més de 150 anys que els anhels identitaris i de d'autogovern de Catalunya, han estat una pedra a la sabata de la història política d'Espanya. En la constitució de les Corts Republicanes, Ortega i Gasset ja va dir allò de que " el problema catalán no se puede resolver, sólo se puede conllevar".
L'estratègia de Rajoy de recentralitzar les competències del govern català, han tingut el suport del PSOE. Tant el PP com el PSOE han trobat un filó electoral a l'Espanya profunda, que consisteix a atacar per terra, mar i aire (o sigui des del poder econòmic, judicial i polític) qualsevol tret identitari català.
Després de les eleccions del passat 20 de desembre aquest problema català, ha agafat més protagonisme que mai. L'aritmètica parlamentària ha establert un escenari en el qual obliga a negociar qualsevol alternativa de govern. I aquí rau el problema, ja que cap dels dos partits majoritaris té la cintura política necessària per assumir renúncies i negociar.
Així doncs, el referèndum català ha impedit un acord d'esquerres entre PSOE i PODEM. Els poders econòmics de l'Ibex 35 han obligat al PSOE a entendre amb la dreta neoliberal de Ciutadans, frustrant els anhels d'un Pedro Sánchez defenestrat i amb la maleta a punt per a la seva retirada.
Davant d'aquest escenari, l'única solució que intueixo és "un pas al costat" de Mariano Rajoy (desapareixent el panorama polític) i una legislatura governada per la banda del PP dirigida per la Sáenz de Santamaría, amb el suport de Ciutadans i l'abstenció de un PSOE en ple procés de putrefacció.