Arxiu del blog

dilluns, 21 de novembre del 2011

Quan els electors converteixen el PSC en el PSB.


Abans que el Partit dels Socialistes de Catalunya iniciï el seu famós Congrés, per debatre quin ha de ser el llibre de ruta que ha de desenvolupar en el futur panorama polític de Catalunya, l'electorat català ja l'ha transformat en el Partit Socialista de Barcelona PSB.

És clar que després del desastre a les municipals, el calendari se li ha quedat curt al José Montilla. Era evident que afrontar unes eleccions generals sense haver fet els deures interns del partit, es presentava com una autèntica temeritat a la vista de l'escenari polític amb el qual ens trobàvem.

La crisi pot servir com a excusa per argumentar de portes cap a fora aquesta derrota tan espectacular. Però el cert és que per entendre les claus que han portat al Partit Socialista de Catalunya al pou on està ara, s'han de buscar en la manca de renovació de persones i d'idees, en el desgast d'un govern tripartit en què havia de fer de germà gran, en la submissió (moltes vegades sense necessitat) al socialisme més espanyolista i en el control de l'aparell del partit que ha fet el nucli dur del Baix Llobregat.

Sembla evident que personatges com José Montilla, Celestino Corbacho, José Zaragoza, Carme Chacón, Manuela de Madre, Pere Navarro, Miquel Iceta com més destacats, han estat els grans controladors del vot d'esquerres de l'àrea metropolitana de Barcelona. Doncs bé, aquest nucli dur va començar a estovar-se fa un any amb la derrota de Montilla en les eleccions autonòmiques. La pèrdua del control de l'electorat ha continuat d'una forma galopant fins perdre l’emblemàtica ciutat de Barcelona el mes de maig passat, en les municipals. L'hemorràgia electoral ha continuat fins arribar al cataclisme en les eleccions generals del 20-N.

Al meu entendre crec que el missatge està molt clar. Els electors socialistes s'han quedat al sofà de casa, veient passar els cadàvers polítics del nucli dur del Baix Llobregat. I els que han volgut intervenir han prestat el seu vot a Iniciativa per Catalunya o fins i tot a Convergència i Unió.

El PSC haurà d'afrontar un Congrés en què haurà de convèncer l'electorat català d'esquerres, que demana a crits un gir cap a un socialisme de casa. El Cinturó Roig de Barcelona també s'ha catalanitzat per què paga els seus impostos aquí i rep les prestacions també aquí. Amb la qual cosa aquests votants també volen redreçar la balança fiscal amb l'estat espanyol.

Els socialistes catalans tindran l'oportunitat de redefinir el seu projecte polític per al futur més proper, ja que si tot va bé les pròximes eleccions seran d'aquí a tres anys, entonant un "mea culpa" i oferint als votants de l'esquerra catalana un partit compromès amb les persones i amb Catalunya.

En aquest sentit, l'alcalde de Lleida Àngel Ros s'ha postulat com un dels candidats a conduir el partit cap a terrenys menys pantanosos i més propers al ciutadà del carrer. Però el grup del Baix Llobregat ja li ha trobat un antídot amb l'alcalde de Terrassa Pere Navarro. Personalment tinc molta confiança que l'Àngel Ros sabrà treballar bé als dissidents de la doctrina del Baix Llobregat. Només així aconseguirà que l'actual Partit Socialista de Barcelona torni a ser el Partit Socialista de Catalunya.

Una aposta decidida i valenta per què els lleidatans puguem demostrar més enllà de la Panadella, que també podem aportar el nostre criteri i redreçar naus amb rumbs incerts.