Arxiu del blog

divendres, 2 de març del 2012

La clau i el duro.

És una realitat inqüestionable el canvi de mentalitat que estem experimentant la ciutadania catalana, pel que fa a la necessitat d'abraçar postures més independentistes, en referència a la relació amb Espanya. En aquest sentit, vull recordar una vella expressió que era el fet de "Donar la clau i el duro", que expressen molt clarament la confiança que els pares atorgaven el seu fill o filla adolescent, després de donar mostres de seny i responsabilitat. Com a reconeixement a aquests valors, se li atorgava el privilegi de poder disposar de les claus de casa, per poder entrar quan els pares ja se n'havien anat al llit. Així com també de disposar d'algun caleró per auto administrar-se econòmicament durant el període de relacións socials fora de casa. Aquesta situació denotava un nivell de maduresa que capacitava al jove per poder emprendre pel seu compte, els primers passos a la vida. Doncs bé, aquesta és una situació que estem vivint els catalans, per saber qui té la millor solució per millorar la nostra relació econòmica amb el regne d'Espanya. En definitiva les propostes es debaten en saber si ha d'haver una única caixa i si aquest fos el cas, saber si per a aquesta caixa ha d'haver una o dues claus. D'una banda ens trobem que el primer secretari del PSC, Pere Navarro, ha presentat la nova proposta de finançament autonòmic dels socialistes, que vol ser una alternativa a la iniciativa del Govern de CiU sobre l'anomenat pacte fiscal. En síntesi, el PSC proposa la creació d'un consorci tributari entre la Generalitat i l'Estat en què les dues administracions decideixin conjuntament com es distribueixen els recursos financers que aporten els ciutadans de Catalunya amb els seus impostos. Els socialistes catalans proposen que el sistema de dues claus, permetria incrementar l'autonomia financera de la Generalitat i optimitzar millor els recursos desplegant el model actual. D'altra banda, tant CiU com ERC i ICV, proposen un sistema nou de gestió dels recursos recaptats a Catalunya, en què l'única clau de la caixa la tingui la Generalitat, que assumiria la recaptació, gestió i liquidació de tots els impostos que es recapten al principat. A partir d'aquí, la Generalitat negociaria amb el Govern central la seva aportació a la caixa estatal. Aquest últim plantejament és equivalent al dels concerts econòmics basc i navarrès, amb la qual cosa no estem descobrint la sopa d'all. Simplement es tracta d'utilitzar un sistema igual als que s'utilitzen a Euskadi i Navarra, que faria que l'aportació que Catalunya fa als fons de cohesió estatals, fossin molt més equilibrats i justos pel que fa a la realitat econòmica actual, si tenim en compte que Catalunya ocupa la tercera posició entre les autonomies que són contribuents netes a la caixa central (les que més paguen) i baixa fins al vuitè lloc en la posterior redistribució o de recursos que entren a Catalunya. Crec que tots hauríem de ser conscients de la gravetat de la situació econòmica i social en què estem immersos. L'asfíxia financera de la Generalitat, accentuada per una crisi que redueix al mínim els ingressos tributaris, no només dificulta el compliment dels objectius de dèficit o el manteniment de l'Estat del Benestar: també frena les polítiques d'estímul a l'activitat econòmica que sovint reclama el PSC com a alternativa a les retallades. En definitiva crec que els catalans ja hem demostrat sobradament, la nostra capacitat d'utilitzar el seny i la co responsabilitat en benefici d'un projecte comú d'estat. Més no se'ns pot exigir i ara és el moment en què totes les forces polítiques catalanes han de prioritzar l'interès de Catalunya, abans que els seus vincles amb els partits d'àmbit espanyol. Hi ha moments en què no es pot nedar i guardar la roba. Cal escollir i en funció de l'elecció que facin els partits, es mostraran davant la societat sense màscara i a cara descoberta.

dimarts, 28 de febrer del 2012

Els amics de Garzón.

No entraré a valorar la bondat, o no, de l'ex jutge Baltasar Garzón. Primer perquè aquesta percepció és molt subjectiva i depenen molt directament de l'escala de valors que cada un tingui per anar pasturant per la vida. En segon lloc perquè crec que la visió d'Espanya que ell té, no coincideix en la forma com jo concebo un estat plurinacional en una estructura federal. Però, dit això, sí que considero que Baltasar Garzón ha estat el cap de turc per escarmentar a futurs aspirants a "Jutge Estrella". La pantomima jurídica que han organitzat per apartar-lo de la judicatura és pròpia d'un sistema judicial de monarquia bananera. L'objectiu principal era aparta’l de l'exercici de jutge, i per això la dreta espanyola (afectada pel cas Gürtel) i l'extrema dreta (amb el sindicat "Manos Limpias"), han comptat amb la complicitat d'una part important dels membres del Consell General del Poder Judicial. Per aconseguir l'objectiu era necessari poder disposar de diversos casos que penalitzaran al jutge Garzón. Sabent per endavant que només en un dels casos, aconseguirien els suports suficients per l'objectiu final, que era expulsar-lo directament de la carrera judicial. Si haguessin atacat a Baltasar Garzón només per haver ordenat escoltar les converses que alguns encausats del cas Gürtel, havien mantingut amb els seus advocats. Se'ls hauria vist molt el llautó, ja que la ciutadania no hagués entès que es castigui el jutge per intentar evitar el blanqueig d'uns diners, obtingut de forma fraudulenta a través de la xarxa de contactes de diferents membres del Partit Popular. Això no hagués estat un motiu suficient per entendre que es carreguin la carrera d'un jutge que a part de ser vanitós, una mica narcisista i amb vocació de protagonisme, també ha estat un jutge valent i que no li ha tremolat el pols a l'hora de prendre decisions arriscades, encara que els encausats siguin poderosos. Jo em pregunto si és casualitat que els tres processos Garzón hagin coincidit en un espai molt curt de temps, tenint en compte el col•lapse de la justícia i que cada un dels casos es va donar en un temps diferent, a tal punt que un d'ells va prescriure per haver superat el període màxim per realitzar un judici. Doncs si tenim en compte que la Llei orgànica del poder judicial estableix que les vistes s’assenyalessin per l'ordre de la seva conclusió, per tant si s'altera aquest ordre s'han de donar les raons, motius, que justifiquen la seva alteració. En aquest cas no consta que s'hagi informat sobre les raons per les quals s'ha seguit un ordre diferent del referit en la llei, sorprèn la concurrència de tres procediments diferents, per fets diferents, respecte de decisions judicials adoptades en temps diferents pel jutge. Casualitat o no la veritat és que l'opinió publica rep aquestes coincidències amb recel, pensant sobretot que alguna cosa fa olor de podrit en el Consell Generat del poder judicial en convocar les vistes en l'ordre que els ha interessat, per donar suport a l'estratègia que tenien teixida per aconseguir el seu objectiu. És sospitosa la cadència dels judicis i la interpretació del dret d'uns magistrats que condemnen en el primer procés a Garzón el just per acabar amb la seva carrera judicial, oblidant l'altre jutge que va seguir fent el mateix, absolen en el segon per prescripció però tirant-li a sobre totes les escombraries que poden i es permeten en l'absolució final seguir mantenint que no és possible anar contra els crims d'humanitat en el cas de la guerra civil perquè el 1936 la legislació sobre el tema no estava feta, com si ho hagués estat en el procés de Nuremberg. Hi havia jutges progressistes en aquest tercer cas, i pel que sembla troben raonable que els crims contra la humanitat del franquisme quedin, no només impunes, sinó blindats de cara al futur. En fi, el trist episodi ha servit també perquè altres progressistes, ara de la ploma, matxaquin a Garzón a toro passat.

diumenge, 26 de febrer del 2012

El Duc dels nyaps està ben assessorat.

Estem assistint a un rentat d'imatge del Duc d’Urdangarín, que amb una maniobra orquestrada des del Palau de la Zarzuela. Per a preparar la primera declarció, cal infuir sobre la opinió pública i ja s'està duent a terme per part d'alguns mitjans de comunicació, una campanya de beatificació, intentant vendre una imatge del gendre del Rei molt més pueril i plena d'innocència, encara que això suposi fer-lo quedar com el tonto del cul. Almenys aquesta és la sensació que em va quedar, quan el passat divendres 24 febrer, al programa Els Matins de TV3, vaig tenir l'ocasió de poder veure a una sèrie d'individus que podríem qualificar de "cortesans", és a dir amics personals del gendre del Rei d'Espanya, com el Valero Rivera (el seu exentrenador al Barcelona) o una persona que va treballar durant un any a l'Institut Noos i que havia tingut al Duc com a cap. Tots dos parlaven meravelles d'un personatge en qüestió, tant com a persona, com amic o com a cap. D'altra banda fa escassament uns dies, es va publicar en tots els mitjans de comunicació d'àmbit nacional, una carta signada pels pares i els germans del esmentat Duc, on tots enaltien la bondat d'aquest personatge fins al punt de presentar-lo com un nen que fa la primera comunió, òssia com el tonto del cul incapaç de matar una mosca. Per a mi està molt clar que tot aquest interès per vestir de blanc al gendre del Rei, forma part d'una estratègia de defensa, en la qual es pretén mostrar al personatge com un immadur incapaç de fer res de mala fe en el món dels negocis . Per poder presentar-ho així, és també necessària la segona part de l'estratègia que és escampar la merda a tort ia dret, per carregar tota la responsabilitat al seu soci Diego Torres, en primer lloc i després a tots els polítics del Partit Popular, que estaven tan satisfets de fer-se fotografies amb el gendre de sa majestat. La sensació que tinc és que, un cop més, la justícia espanyola tornarà a posar-se en ridícul davant l'opinió pública internacional. Una justícia extremadament polititzada i controlada per la dreta espanyola, incapaç de reaccionar davant del món jurídic internacional i demostrar que les sentències que emet, tenen una base jurídica sòlida comparable a qualsevol sistema jurídic europeu. Recordeu que ja el Tribunal Constitucional va fer el ridícul en el seu moment, retallant l'Estatut de Catalunya. Van ser tan ineptes jurídicament, que van decidir carregar-se aquest document amb cinc membres del tribunal amb el càrrec caducat des de feia alguns anys. Persones que el seu càrrec s'havia extingit per finalitzar el període per al qual estava triat i en canvi van continuar exercint el seu mandat. Tot el món jurídic molt internacional va poder veure de la manera com s'imparteix la justícia a Espanya. Fa escasses setmanes vam poder veure com l'expresident de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, era declarat innocent de suborn passiu, en rebre uns regals d'una trama de corrupció que involucra directament al Partit Popular. El tercer capítol d’aquesta història serà veure com li donen una petita bronca al Duc, perquè no faci més entremaliadures d'ara endavant. Però sobretot hem de veure com a la filla del Rei d'Espanya, no se la s'involucrarà per a res. Encara que el seu nom estigui com a membre d'algunes de les societats que han fet aquests excessos. Però això sí, ella no sabia res de tot això. Només firmava papers. Crec que el Duc de Palma hauria d'haver après del seu sogre i organitzar la trama d'interessos, que permet mantenir-se a la família reial espanyola, d'una forma molt més discreta i sobretot amb socis molt més sòlids i solvents que els que es va buscar el Duc dels nyaps.