Arxiu del blog

dissabte, 15 de maig del 2010

Retalls en polítiques socials: la visió més covarda de la crisi.



Estem davant d'un entorn socioeconòmic emmarcat en un context de crisi, que està posant en evidència la realitat del nostre sistema productiu, basat en el totxo, l'especulació i l'economia submergida. Això ens ha portat a tenir una taxa d'atur de més del 20% de la població espanyola, que ens situa en un escenari difícil per mantenir la pau i la cohesió social. Encara que aquestes dades són més alarmants, quan observem que gairebé dues terceres parts dels demandants d'ocupació amb discapacitat (62,3%) estan a l'atur, amb una perspectiva molt més difícil i dura per tornar a incorporar-se al mercat laboral.

Per tant, el panorama no ens dóna esperances per ser optimistes en un futur a mitjà termini i sóc el primer que creu fermament en la implicació de tots per tirar endavant. I si és necessari abordar reduccions en alguns àmbits de les polítiques socials, caldrà parlar-ne i analitzar-ho amb serenitat i predisposició a l'acord. Però per això, hagués estat necessari que el govern tingués l'autoritat suficient, per cridar l'atenció als autèntics culpables d'aquesta situació i juntament amb ells la resta de la societat haguéssim entès algunes mesures restrictives.

Els generadors de l'actual situació de crisi, han jugat bé les seves cartes i han aconseguit que el govern no s'hagi atrevit a exigir-lo hi seves responsabilitats.

D'una banda, la banca ha rebut injeccions de capital de l'estat, per poder posar pedaços als excessos realitzats en les èpoques de les vaques grasses. Amenaçant amb tancar l'aixeta dels crèdits i així poder bloquejar una possible recuperació, com a xantatge per cobrir les seves vergonyes.

D'altra banda, els especuladors durant els anys de bonança han fet caixa i han posat el seu botí amagat sota de la rajola. Probablement esperant millors temps per tornar a fer el mateix.

Finalment, les grans fortunes d'aquest país actuen com si "això de la crisi" no anés amb ells. Potser és perquè probablement un govern del Partit Popular, no els hauria tractat millor que l'actual govern de Zapatero.

Doncs tant la banca, com els especuladors, com les grans fortunes n’estan sortint nets com una patena de la crisi. Ningú se n’ha recordat d'incloure'ls en el grup d'ajust solidari.

Crec que el Zapatero s'ha equivocat contractant al seu assessor d'estratègia política. Probablement li han infiltrat a algun militant del Partit Popular, perquè sinó no s'entén aquestes poques llums, per començar la retallada del dèficit pels teixits més febles i deixant impol·luts als autèntics responsables del drama.

Suposo que al escollir a les persones amb discapacitat com els primers (juntament amb els funcionaris) per anar al capdavant d’aquesta guerra, és per què després ens volen donar la medalla de "Isabel la Catòlica" com autèntics salvadors de la pàtria.

Davant plantejaments com aquests, puc assegurar-vos que com a persona amb discapacitat, em sento com la "cabra de la legión" que la posen davant com a estendard.

dijous, 13 de maig del 2010

La crisi ens està menjant vius i els sindicats tocant els violins.


Tenim uns sindicats que no ens els mereixem i que cadascú interpreti aquesta afirmació com més li convingui. Perquè el paper que han de desenvolupar els sindicats en aquest escenari de crisi i d'una destrucció d'ocupació contínua, ens mostra la pitjor versió del que haurien de ser les organitzacions defensores dels treballadors.

Davant el continu degoteig d'acomiadaments i expedients de regulació d'ocupació en les empreses, diverses veus han acusat a les centrals sindicals de mantenir-se en silenci, o de connivència amb la patronal i el Govern. Estic convençut que si el Partit Popular estigués ara al govern, a hores d'ara els sindicats ja haurien organitzat tres vagues generals com a mínim.

Els sindicats s'han mimetitzat amb la política del Zapatero d'amagar el cap sota l'ala, ja que hem estat avançant des de fa dos anys amb una taxa d'atur que per ara ja passa del 20%. I aquí tothom callat.

Els tres interlocutors han estat fent el ridícul, posant unes escenografies de cara a la galeria que no se les creu ningú. D'una banda:

La patronal demanant a crits una reforma laboral que ajudi a flexibilitzar el mercat actual i amb un president que ha demostrat la seva ineptitud per a gestionar les seves empreses.

Els sindicats mostrant intransigents en les negociacions per facilitar un punt de trobada que desencalli l'esmentada reforma, en sentir-se recolzats pel govern al qual han garantit una pau laboral pactada durant tota la legislatura. I mirant cap a l'horitzó per no veure el desbordament de les xifres de l'atur.

El govern negant la crisi en una demostració de cinisme sense límits. Explicant una realitat que només veia el propi Zapatero, però que cap dels mortals érem capaços de veure el que ell visualitzava. Potser aquesta generació va abusar massa de la marihuana i ara estan pagant les conseqüències.

Però l'autèntica realitat és que els sindicats s'enfronten a la primera crisi greu de l'ocupació en quinze anys i han de posar en marxa noves estratègies per a temps adversos. És a dir, adaptar-se a viure en les circumstàncies que el destí ens ofereixi.

En la meva opinió els sindicats haurien de ser independents i autosuficients, per poder viure de les quotes que paguin els seus afiliats i no finançar-se, amb partida pròpia, dels pressupostos generals de l'Estat amb diners dels nostres impostos. Així s'evitaria que els "teòrics" defensors dels treballadors, haguessin de claudicar sistemàticament als desitjos del govern de torn. Com podem veure, l'actual sistema de finançament sindical, l'únic que fa és cedir al xantatge d'aquestes organitzacions per garantir una pau social.

Com comprendreu, amb un 20% d'atur per a la població general, un 70% per a les persones amb discapacitat, i amb el paper que hi ha jugat els sindicats fins ara, fa que no em senti representat, com a treballador, per aquest tipus d'organitzacions .

Amb les retallades aprovades ahir al Congrés dels diputats, Zapatero ha deixat amb el cul a l'aire a totes aquests "defensors dels treballadors". Però, en la meva opinió les organitzacions sindicals a Espanya només defensen als treballadors que tenen una feina i paguen la quota sindical. En canvi per als sindicats, els treballadors que han hagut d'anar a l'atur, només els serveixen com a carnassa per a gestionar fons de formació ocupacional i, d'aquesta manera, finançar-se més a costelles dels aturats.

Per als sindicats, les persones amb discapacitat no existim i no formem part de les seves polítiques prioritàries d'actuació. No som una població diana en les seves estratègies de polítiques socials. Perquè potser és el que dèiem al principi: "Es que tenim uns sindicats que no ens els mereixem".

dilluns, 10 de maig del 2010

La monarquia espanyola i el turisme sanitari.


El debat al voltant de l'existència del turisme sanitari ja fa temps que està obert al nostre país. El turisme mèdic és una realitat existent, i les seves conseqüències negatives han estat denunciades per grans aiatol·làs de la política espanyola, que han advertit sobre el "turisme sanitari" de persones que des d'altres països es desplacen a Espanya per operar-se a la sanitat pública espanyola.

El turisme sanitari a Espanya no només està enfocat a balnearis, clíniques privades o cirurgies incloses en paquets de viatge, sinó que també hi ha l'altra vessant d'aquest turisme dirigida a la sanitat pública. Aquest últim té unes conseqüències econòmiques negatives que posen en perill la viabilitat del nostre sistema sanitari.

Fa tot just 48 hores, ens hem assabentat que el monarca espanyol ha vingut a operar-se a Barcelona, concretament a l'Hospital Clínic (hospital de titularitat estatal encara que estigui a la xarxa sanitària catalana). Davant d'aquest despropòsit se'm plantegen una sèrie de dubtes:

Qui cony pagarà aquesta operació? Per què hi ha una directiva de la Unió Europea, que estableix que els europeus no necessiten autorització prèvia del seu país d'origen per recórrer al turisme sanitari i tenen dret que se'ls reemborsi el cost del tractament a la tornada. Però en el cas dels tractaments hospitalaris i altament especialitzats, sí que es permetrà als estats membres introduir un sistema d'autorització prèvia per als seus ciutadans.

Quin era el torn del Rei a la llista d'espera? Recentment han aparegut informacions de la Conselleria de Salut, que indicaven que en el pitjor dels casos la llista d'espera per algun tipus d'operacions no superava els tres mesos. Llavors: Qui li va treure el tcket del torn al monarca?

Quina és la imatge que hem de tenir de la sanitat madrilenya? Crec que la Esperanza Aguirre ha de plantejar-se el ridícul en què l'ha deixat la Casa Reial, al desconfiar del seu sistema sanitari i que el rei hagi referit posar-se en mans d'aquests separatistes catalans.

Per què i tu no pots anar a un hospital madrileny per a què t’operi el metge que i tu triïs? La resposta que m'ha donat la meva companya és "perquè jo no soc la reina", al que jo li he respost "jo sí et considero la meva reina i no considero el meu rei a aquest que surt als segells".

Realment crec que quan tenim un problema de salut és lícit que intentem buscar la millor solució allà on sigui. El que no considero just és que les normes de la sanitat pública no s'apliquin de la mateixa manera a tots els ciutadans que la mantenen. Si el rei d'Espanya pot venir a Barcelona a operar-se a un hospital públic, a càrrec dels pressupostos generals del Govern de la Generalitat, també haurien de ser possible escollir els especialistes i les unitats que un voldria de qualsevol lloc d'Espanya i en un temps rècord ser tractat i intervingut.

Vull recordar que el Rei d'Espanya és el primer funcionari de l'Estat espanyol que ha d'estar treballant al nostre servei (per això la Casa Reial ja cobra més de 8 milions d'euros l'any).

És per això que crec que hem de cuidar els detalls en la relació entre la ciutadania i la política. Fa lleig que es faci aquesta ostentació de poder, al tenir la possibilitat d'accedir a tots els mitjans sanitaris per atendre una persona, encara que pogués tenir un problema greu i en canvi no es posin els mateixos mitjans per atendre a un altre ciutadà en les mateixes condicions .