Arxiu del blog

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Campanya electoral i finançament dels partits polítics.


Una vegada més vull posar en evidència, la incoherència dels nostres polítics a l'hora d'aplicar els criteris per a la contenció de la despesa pública. És molt fàcil prendre decisions que afecten únicament i exclusivament als ciutadans (que no hem d'oblidar que al cap i a la fi són els qui paguen), i en canvi prendre un tracte diferent a l'hora d'aplicar-se a si mateixos les seves pròpies decisions.

Sense anar més lluny, el president del Govern espanyol, Mister Zapatero, va anunciar el passat mes de maig la reducció del 5% del sou dels funcionaris públics i d'altra banda la congelació de les pensions, com a mesures ineludibles per a la reducció de la despesa pública . Donant a entendre que sense prendre aquestes mesures seria del tot impossible sortir de la crisi en la què estem.

Doncs bé, aquest criteri d'austeritat no s'ha tingut en compte a l'hora de revaloritzar les subvencions que rebran els partits polítics després de les properes eleccions al Parlament català. Per què el Govern català ha aprovat aquest dimarts passat, els dos decrets que posen en marxa les properes eleccions del 28 novembre: d'una banda el decret per a la realització de les eleccions i de l'altra, el decret que regula les subvencions als partits que obtinguin representació parlamentària.

Justament aquest últim decret actualitzarà les quantitats que rebran les forces parlamentàries respecte a les últimes eleccions. Però això sí! Amb l'IPC acumulat a Catalunya des de l'agost de 2006, fins l'agost de 2010. És a dir s'han pujat el pressupost destinat a les subvencions un 9,2%.

Això és d'una baixesa moral indescriptible. Ara vindran a presentar-nos les seves propostes de govern dient-nos lo difícil que està la nostra economia i els sacrificis que hem de fer entre tots per ajudar a remuntar el país. Després es queixen que hi ha una desafecció ciutadana cap als polítics, que l'índex d'abstenció augmenta any rere any o que els partits polítics cada vegada tenen més dificultats per captar talent en les seves formacions.

La veritat és que els ciutadans ja estem fins als collons que ens prenguin el pèl, aquests polítics mediocres que estan convertint la política en un mercadeig indecent d'interessos personals i de lluites de poder per no haver d'aixecar-se mai de les seves cadires.

La veritat és que amb aquest augment de les subvencions han aconseguit posar preu als escons. Concretament un escó val 20.700 €, a raó de 0,76 € per vot i per escó aconseguit i 0,25 € per cada vot. Per tant a la xifra final podem veure que el Govern té previst dedicar a despeses electorals (inclosa una campanya de foment del vot) un total de 28 milions d'euros. Però el més denigrant és que els partits rebran una bestreta del 90% dels resultats que van treure a les últimes eleccions. Per tant, no només els augmenten un 9,2% els diners per gastar-se en les campanyes electorals, sinó que a més els anticipen en un total de 90% perquè no hagin de recórrer als bancs.

Només vull recordar que les entitats del tercer sector que es dediquen a temes socials, reben subvencions de l'administració pública per a dur a terme les seves tasques d'atenció directa. Aquesta subvencions en cap cas s'atorguen a compte. Cada entitat ha d'iniciar els seus treballs disposant de capital propi i si no en té, no li queda més remei que anar a un banc a obrir una pòlissa de crèdit per suportar el cost que representa la prestació d'aquest servei.

El que és impresentable és que a sobre de pujar les subvencions un 9,2%, es fan un avançament del 90% del total del cost per tenir liquiditat i no haver de recórrer als bancs. Això és d'una poca vergonya monumental. Aquí o ens escalfem tots o li fotem puntada a l'estufa.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

La llei de l'embut.


Catalunya ha estat un país ric en iniciatives i amb una llarga història plena d'experiències innovadores. La societat civil hem sabut organitzar-nos per atendre les necessitats bàsiques dels col·lectius més desafavorits i conseqüentment, el Parlament de Catalunya ha estat l'escenari de la proclamació de lleis pioneres, dirigides a garantir que tots els ciutadans i ciutadanes del nostre país puguin desenvolupar-se tant professional com humanament dins de la nostra societat.

Però malauradament la societat en què vivim s'està acostumant amb massa facilitat a insensibilitzar-se amb l'incompliment de les lleis. I aquests incompliments són, si cal, més durs i dolorosos quan es tracta de normatives que han de desenvolupar deures i drets socials. El que ens fa pensar sovint si aquestes lleis només són o han estat lleis d'aparador.

Les persones amb discapacitat ens neguem a concebre la política com un mercadeig d'interessos econòmics i de poder. Volem entendre la política com l'acció de les persones orientada a dirigir la feina de l'Estat en benefici de tota la societat. I és justament en aquest punt, on vull demanar a tots els representants de les institucions públiques, que posin tot el seu esforç a escoltar les autèntiques necessitats dels ciutadans.

Fem lleis que es puguin complir o, si no, fem complir les lleis que hem fet. Perquè com a societat desenvolupada, no ens podem permetre crear un marc jurídic de disseny, però buit de contingut social. La desafecció que viu la ciutadania, en relació als seus representants polítics l’hem de combatre fent plantejaments més possibilistes i sobretot fonamentats en les necessitats de les ciutadanes i els ciutadans del nostre país.

No és moment de fer volar coloms ni de focs artificials. Estem en una situació econòmica i social difícil i que necessita de moltes dosis de realisme per afrontar un futur immediat complicat i incert.

Per tant, demanem que les mesures de xoc i els esforços, es reparteixin de manera equànime en els diferents estrats de la nostra societat. La realitat en què vivim no permet que els plats trencats sempre els tinguem de pagar els mateixos.