Deu anys oferint oportunitats a treballadors i empresaris.

Fa justament 10 anys que l'Associació ASPID va posar en marxa el primer Servei d'Integració Laboral per a persones amb discapacitat de la província de Lleida. En aquells moments ens enfrontàvem a diferents factors que coincidien en l'exclusió del mercat laboral de les persones amb discapacitat: d'una banda teníem a un col•lectiu de persones que estaven excloses social i laboralment, i per un altre teníem a un col•lectiu d'empresaris plens de prejudicis que vivien d'esquena a aquesta realitat social.

La formació de les persones amb discapacitat i la informació del teixit empresarial eren dos grans reptes que havíem d'abordar de forma paral•lela. Havíem de buscar un punt de trobada, en què empresaris i treballadors amb discapacitat, poguessin coincidir per superar els seus tabús i trobar oportunitats de col•laboració mútues.

Des del primer moment sabíem que aquesta actuació en la intermediació laboral, havia de fer-se des d'uns paràmetres de qualitat establerts internacionalment. Per aquest motiu el Servei d'Integració Laboral d'ASPID va ser el primer de l'estat espanyol en obtenir el Certificat de Qualitat ISO: 9001.

Des del primer moment érem conscients que l'ocupació del nostre col.lectiu, tenia una gran dificultat que alhora suposava un gran repte. Vivim en una província en la qual la població viu dispersa en 11 comarques, amb unes infraestructures de transport adaptat molt deficients, que dificulten la mobilitat i per tant les oportunitats per a les persones amb discapacitat que viuen a les comarques. És justament per això que des de l'any 2005 vam iniciar un programa de desplegament del Servei d'Integració Laboral als diferents territoris lleidatans, que actualment ens permet atendre a usuaris i empresaris en comarques com: el Segrià, l’Alt Urgell, el Pla d'Urgell, l’Urgell, la Segarra, la Noguera i el Solsonès . Perquè sempre hem cregut que les oportunitats han de ser les mateixes per a tots els usuaris i empresaris de la província.

Per tant, el desplegament d'aquest projecte d'integració laboral, ens ha permès atendre i 1448 persones durant aquests anys. De les quals 762 han fet algun tipus de formació ocupacional i 775 han pogut trobar una feina, fet que suposa un 53% d'èxit en el nostre servei. D'altra banda, hem pogut atendre 815 ofertes de treball que han fet les empreses amb les que hem contactat.

Sóc plenament conscient que la celebració d'aquest 10è aniversari del Serveis d'Integració Laboral, coincideix amb una de les crisis, econòmiques i d'ocupació, més fortes que ha patit el nostre país. Segons les dades publicades pel Ministeri de Treball i Immigració, Catalunya acumula a finals d'agost un total de 584.649 desocupats. Doncs bé, no és difícil d'imaginar-se la dificultat que suposa per a les persones amb discapacitat, el poder aspirar a trobar una feina que li permeti poder desenvolupar el seu propi projecte de vida.

Personalment crec que és en aquests moments complicats quan hem de parlar de país. És ara quan les administracions que gestionen recursos dirigits al foment de l'ocupació, han de posar tot el seu esforç en que els col•lectius en risc d'exclusió social puguem tenir alguna oportunitat de tirar endavant. La Generalitat té competències per desenvolupar tant les polítiques actives com les passives per facilitar l'accés al treball. Sense oblidar que també gestiona les competències de la inspecció del treball, en les quals ha de comprovar que el teixit empresarial compleix amb la normativa vigent.

El nostre únic i gran objectiu és acompanyar a usuaris i empresaris en el procés d'establir uns procediments i estratègies polítiques, per a la integració laboral de les persones amb discapacitat a l'empresa ordinària, des d'uns objectius realistes i possibles. Que permetin complir les aspiracions i objectius d'ambdues parts.

Els aristòcrates de la classe obrera.

Són una secta, tenen trets en el seu funcionament que els defineix com a éssers superiors. Sota la forma d'un sindicat, es refugien una sèrie de déus de l'aire en el que podríem anomenar un Club privat. Aquest club no és altre que el dels controladors aeris, que continuen funcionant com un vestigi del franquisme i per defensar el seu monopoli s’acostumen a embolicar en la bandera espanyola.

No tenen cap problema en utilitzar a la nació contra el poble, ja que es consideren els autèntics guardians del regne. Cap govern de la democràcia ha pogut amb ells, tenen un poder estratègic tan gran que fins ara els ha fet immunes a les pressions governamentals. De fet, alguns governs ni tan sols ho han intentat per por o per complicitat. Avui mateix el cap de l'oposició Mariano Rajoy, utilitzava el conflicte com a arma llancívola contra el govern. Si aquest home aspira a governar algun dia Espanya, ha d'entendre que ha de començar a actuar amb sentit d'estat i no en clau electoral. Si ell comparteix alguns dels posicionaments que defensen els controladors, que ho digui ara.

Aquests aristòcrates del proletariat n’han fet un gra massa. Han estat actuant durant 35 anys després de la mort del seu gran protector amb la convicció de qui es creu impune, però ara han anat massa lluny i han ofert al Govern de Zapatero la gran oportunitat de posar fi a una situació de privilegi que es manté no només a costa dels altres, sinó en perjudici de l'interès general, que inclou a les persones, les empreses i fins i tot el prestigi del país.

No podem permetre que continuï imperant la capacitat d'extorsió i de xantatge que tenen aquells que tenen les claus que ningú més té, perquè amb aquest poder han posat en escac a la població moltes vegades, aquí i en altres llocs del món, de manera sorprenent i salvatge, van tancar l'espai aeri d'aquest país, van assetjar un país i tot i així van apel·lar a la humilitat de la seva situació per posar en quarantena a milers de persones, tan humils o molt més que ells, que pretenien viatjar per descansar o simplement per complir els seus desitjos d'anar d'un costat a un altre d'aquest país o del món.

L'actuació que han tingut ha estat un setge miserable que han fet des de la capacitat de poder que els hem donat els ciutadans. I nosaltres, com a ciutadans, representats pel nostre Govern, estem perfectament legitimats ara per perseguir en dret i esborrar aquest poder perquè sigui la societat i els seus representants els que s'arbitrin com limitar aquests excessos que ara han tingut com a conseqüència aquesta vergonyosa actuació, que ha colpejat d'una forma molt dura al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero on més mal podia fer-li, en la confiança internacional en la seva capacitat per controlar l'aplicació del dur ajustament que li reclamen els mercats, i en el pitjor moment, quan necessitava aprofitar el preciós temps que li va brindar el BCE el passat dijous en comprar a gran escala bons d'Irlanda i Portugal per tranquil·litzar els mercats.

Això no pot tornar a succeir i ara és el moment de posar a cadascú al seu lloc, per tant és responsabilitat del govern i de l'oposició establir unes bases clares per a la relació entre els interessos de tots els ciutadans.

Els sindicats espanyols han fet el paper de la trista figura.

Si sempre he considerat que al nostre país tenim una classe política mediocre tirant a dolenta, els sindicats fan gala d'aquest nivell i confirmen la tendència de mediocritat dels nostres polítics.

Hem estat dos anys esperant que els interlocutors socials es posessin d'acord per afrontar una reforma laboral, que tant l'economia espanyola, com l'europea estaven demanant a crits desesperadament.

Hem vist un govern indecís i temorós a l'hora d'afrontar reptes difícils, però sobretot hem vist uns sindicats que s'han convertit en una comparsa del govern, fent de "palmeros" de la mà que els dóna de menjar.

És evident que la relació existent entre el govern de la nació i els sindicats és com a mínim pornogràfica. És molt clar que el govern (independentment del partit que el dirigeixi) té un especial interès en mimar als dos sindicats majoritaris.

En la meva opinió, la relació del PSOE amb UGT inhabilita aquest sindicat com a interlocutor en la defensa dels interessos dels treballadors. No es pot anar a la processó i tocar les campanes. Aquesta excessiva politització del moviment sindical posa en dubte la seva capacitat per representar els interessos dels treballadors. Com a molt podrà representar els interessos dels seus afiliats.

Tampoc és gens favorable el paper de CCOO. Una organització que la seva principal bandera és una hipotètica neutralitat, en referència a la vinculació de la seva màxima rival (UGT) amb el PSOE. És evident que Comissions Obreres es mou millor amb governs del Partit Popular, que els permet mostrar-se més bel·ligerants en les seves reivindicacions i així tenir més satisfetes a les seves bases.

Per tant, no comparteixo, de cap manera, que la resta de ciutadans haguem de finançar les grans estructures que tenen els sindicats majoritaris a Espanya. Estic totalment en contra que els sindicats visquin dels diners públics. Entenc que per garantir una independència real de l'acció política del dia a dia, els sindicats haurien de mantenir-se de les quotes dels seus afiliats. D'altra manera, el que s'està fent és fomentar un servilisme de el moviment sindical majoritari en funció dels designis del govern de torn. Si a l'Església se la va obligar a ser autosuficient. Per què els sindicats segueixen obtenint diners de l'Estat?

I no només això, s no que el paper que han tingut en les negociacions ha estat vergonyós. No han sabut estar a l'altura de les necessitats del país i no s'han atrevit a explicar a les seves bases, la necessitat d'una reforma laboral que no atemorisca les inversions estrangeres a Espanya. Després del rotund fracàs de la vaga de funcionaris, no s'han atrevit a organitzar una vaga general pel seu compte i veient que l'opinió pública és més madura que ells, s'han vist obligats a convocar la vaga general el mateix dia que ho feien les organitzacions europees per al dia 29 setembre. En l'únic lloc on tindran èxit en la seva vaga general, serà a la ciutat de Lleida. Per què precisament aquest dia se celebra la Festa Major de San Miquel. Realment una manera poc elegant de salvar els mobles i sobretot de dissimular la seva poca capacitat de convocatòria respecte dels sindicats europeus.

Durant aquests dos anys de diàleg social, les úniques grans aportacions que he sentit de les dues centrals sindicals majoritàries, han estat: "Li demanem al govern" i "Exigim als empresaris". Collons!!! A part de "demanar" i "exigir" que cony aporteu al pacte social. Potser el problema estigui en que els sindicats estan controlats per funcionaris i treballadors privilegiats que són els que marquen la seva política del dia a dia, i que per tant tenen una visió de la crisi molt diferent de la dels Kurrants del carrer.

Per tot això, el sindicalisme actual a Espanya sobreviu gràcies al fet que aquesta societat es nodreix de convencionalismes de cara a la galeria i no de conviccions de cara a les necessitats socials. Els sindicats segueixen ancorats al discurs que encenia les masses del segle XIX i actualment només representen els treballadors en actiu, però no estan defensant els aturats. Probablement sigui perquè aquests no paguen el seu impost revolucionari i no voten en les eleccions sindicals.

Davant d'aquest panorama, definiria el sindicalisme com "l'art d'obtenir els diners de l'estat i el vot dels treballadors, amb el pretext de protegir-los als uns dels altres".

La crisi ens està menjant vius i els sindicats tocant els violins.

Tenim uns sindicats que no ens els mereixem i que cadascú interpreti aquesta afirmació com més li convingui. Perquè el paper que han de desenvolupar els sindicats en aquest escenari de crisi i d'una destrucció d'ocupació contínua, ens mostra la pitjor versió del que haurien de ser les organitzacions defensores dels treballadors.

Davant el continu degoteig d'acomiadaments i expedients de regulació d'ocupació en les empreses, diverses veus han acusat a les centrals sindicals de mantenir-se en silenci, o de connivència amb la patronal i el Govern. Estic convençut que si el Partit Popular estigués ara al govern, a hores d'ara els sindicats ja haurien organitzat tres vagues generals com a mínim.

Els sindicats s'han mimetitzat amb la política del Zapatero d'amagar el cap sota l'ala, ja que hem estat avançant des de fa dos anys amb una taxa d'atur que per ara ja passa del 20%. I aquí tothom callat.

Els tres interlocutors han estat fent el ridícul, posant unes escenografies de cara a la galeria que no se les creu ningú. D'una banda:

La patronal demanant a crits una reforma laboral que ajudi a flexibilitzar el mercat actual i amb un president que ha demostrat la seva ineptitud per a gestionar les seves empreses.

Els sindicats mostrant intransigents en les negociacions per facilitar un punt de trobada que desencalli l'esmentada reforma, en sentir-se recolzats pel govern al qual han garantit una pau laboral pactada durant tota la legislatura. I mirant cap a l'horitzó per no veure el desbordament de les xifres de l'atur.

El govern negant la crisi en una demostració de cinisme sense límits. Explicant una realitat que només veia el propi Zapatero, però que cap dels mortals érem capaços de veure el que ell visualitzava. Potser aquesta generació va abusar massa de la marihuana i ara estan pagant les conseqüències.

Però l'autèntica realitat és que els sindicats s'enfronten a la primera crisi greu de l'ocupació en quinze anys i han de posar en marxa noves estratègies per a temps adversos. És a dir, adaptar-se a viure en les circumstàncies que el destí ens ofereixi.

En la meva opinió els sindicats haurien de ser independents i autosuficients, per poder viure de les quotes que paguin els seus afiliats i no finançar-se, amb partida pròpia, dels pressupostos generals de l'Estat amb diners dels nostres impostos. Així s'evitaria que els "teòrics" defensors dels treballadors, haguessin de claudicar sistemàticament als desitjos del govern de torn. Com podem veure, l'actual sistema de finançament sindical, l'únic que fa és cedir al xantatge d'aquestes organitzacions per garantir una pau social.

Com comprendreu, amb un 20% d'atur per a la població general, un 70% per a les persones amb discapacitat, i amb el paper que hi ha jugat els sindicats fins ara, fa que no em senti representat, com a treballador, per aquest tipus d'organitzacions .

Amb les retallades aprovades ahir al Congrés dels diputats, Zapatero ha deixat amb el cul a l'aire a totes aquests "defensors dels treballadors". Però, en la meva opinió les organitzacions sindicals a Espanya només defensen als treballadors que tenen una feina i paguen la quota sindical. En canvi per als sindicats, els treballadors que han hagut d'anar a l'atur, només els serveixen com a carnassa per a gestionar fons de formació ocupacional i, d'aquesta manera, finançar-se més a costelles dels aturats.

Per als sindicats, les persones amb discapacitat no existim i no formem part de les seves polítiques prioritàries d'actuació. No som una població diana en les seves estratègies de polítiques socials. Perquè potser és el que dèiem al principi: "Es que tenim uns sindicats que no ens els mereixem".

Hem tingut una celebració de l'u de maig amb més pena que glòria.

Era d'esperar que, donades les circumstàncies socioeconòmiques en què vivim, aquest dia de reivindicació obrera i sindical fos especialment dur i participatiu.

Estem amb una taxa d'atur altíssima, i amb unes previsions de creació d'ocupació complicades si tenim en compte el nostre teixit industrial. I els sindicats no han estat capaços de mobilitzar la gent en un dia com el d'ahir.

Tinc la convicció que si aquesta mateixa crisi s'hagués donat amb el Partit Popular al govern, les manifestacions haguessin estat amb una participació històrica. Davant la qual cosa hem plantejo el paper que tenen actualment els sindicats majoritaris al nostre país.

En la meva opinió l'actual crisi econòmica probablement hagi tingut els seus orígens en les especulacions econòmiques de la gran banca, però em nego a creure que sigui l'única raó per la que actualment estem en aquesta situació. Probablement alguna cosa tindrà que veure la debilitat de la nostra indústria per la manca de productivitat i competitivitat de les nostres empreses. Per redreçar l'actual situació en la direcció correcta, i per donar resposta a les persones que estan patint les conseqüències, cal prendre les decisions adequades en cada moment i que probablement moltes d'elles no seran populars.

Han de ser mesures basades en decisions preses només després d'una diagnosi consensuada i realista, i amb unes perspectives d'intervenció a llarg termini.

Cada vegada està més clar que no podem avançar si no som capaços de definir un marc de relació laboral realista. Centrat en temes clau per a la nostra societat i la nostra economia com:

Considerar la formació professional com una eina estratègica per a la millora de les condicions de vida dels treballadors, basat en la creació d'un sistema que permeti la qualificació i el reconeixement de les competències professionals.

Defensar la incorporació al món laboral de tots els sectors socials i, amb especial cura, d'aquells que tenen més dificultats, potenciant l'economia solidària i la inserció social per la via del treball. Considerant aquestes polítiques com una autèntica inversió per a la reducció de la despesa pública.

Potenciar un lideratge empresarial ètic centrat en l'obtenció de beneficis, tangibles i intangibles, incorporant els principis de la responsabilitat social com a eix vertebrador de l'estratègia de gestió empresarial.

Flexibilitzar el mercat laboral, buscant l'equilibri entre les demandes de l'empresariat i l'estabilitat en el lloc de treball.

Aquests propòsits poden sonar a paraules buides. No per què no tinguin contingut, sinó per què hem banalitzat tant el paper que tots tenim en sortir d'aquesta crisi, que ara no coneixem altra estratègia que la de buscar la culpa al veí de davant, sense preguntar-nos què podem fer nosaltres.

Per tant, crec que és imprescindible establir un nou model de creixement econòmic i social sostenible, posant a la persona com a eix principal del sistema, per permetre garantir unes condicions de vida dignes. Però no hem d'oblidar que per aconseguir l'èxit és necessària la implicació de tots: treballadors i empresaris, organitzacions empresarials i sindicals, de la resta de la societat civil liderats per una administració sensible a les necessitats i decidida en l'execució de les seves polítiques.

La mort de quatre bombers ha de posar límits a la demagògia política.

L'ofici de bomber és el que escolliria el 90% dels nens de 5 a 12 anys, per causes molt diverses com: l'heroisme dels protagonistes, l'espectacularitat de les actuacions, la càrrega humanitària de les seves accions o el poder fer sonar la sirena enmig del carrer.

Però una vegada superada l'adolescència, ja són menys els quals continuen anhelant formar part d'aquest col·lectiu, hi ha altres preferències professionals que tenen de bon tros menys risc i més diners que guanyar -que al cap i a la fi suposen més prestigi social-, al moment d'afrontar l'etapa de la maduresa.

A partir d'aquest moment apareixen els que escullen l'opció de presentar-se a les oposicions per a formar part del cos de bombers des de diferents vessants. Els uns volen fer realitat els somnis d'infància, uns altres busquen la seguretat de ser funcionari treballant un dia de 24 hores i tres de festa i finalment uns altres volen canalitzar la seva vocació d'ajuda amb pinzellades de risc en les missions a realitzar. Qualsevol que sigui el motiu és vàlid per a ocupar aquesta tasca social tan necessària i que compta amb un ampli reconeixement de la societat.

Recentment vaig llegir en un article que l'ofici de bomber és el més perillós per al cor als Estats Units, segons el qual el 45% de les morts ocorregudes en l'exercici de les seves missions, molt sovint perilloses, es deuen a un accident cardiovascular.

És per tot això que entenc que aquest ofici, com qualsevol altre, està subjecte a poder cometre errors per part dels professionals que l’exerceixen. Fins i tot puc acceptar que alguns d'aquests errors puguin costar la vida a un ciutadà. Però estic convençut que aquest ofici està ple de professionals perfectament formats i capacitats, que saben com afrontar les situacions de risc i amb gran pressió i estrès.

La mort d'aquests quatre professionals de Lleida (Jaime Arpa, David Duaigues, Ramón Espinet i Jordi Moré), que van morir complint amb el seu treball a l'incendi dels Ports, ha de fer-nos sentir solidaris amb el dolor de les seves famílies i dels seus companys de treball.

Aquí no caben ni la demagògia política per a fer llenya de les oportunitats que brinda el destí, ni la falta d'escrúpols per a esgarrapar vots a costa de quatre vides.

Com a ciutadà exigeixo als meus treballadors (que van ser seleccionats en un procés de selecció de personal anomenat eleccions democràtiques), o sigui a la classe política que utilitzi el seny a l'hora d'obrir la boca.

No seré jo qui defensi al Conseller Joan Saura, entre altres coses perquè ja sabeu l'opinió de tinc d'aquest personatge, però avui vull donar-li la credibilitat que es mereix, davant polítics de tercera divisió i sense escrúpols, com l'alcalde d'Horta de Sant Joan, que per a tenir contenta a la seva parròquia ha volgut aprofitar aquesta circumstància.

Lo que no hagi funcionat ja s'encarregarà d'aclarir-ho la justícia o el propi Parlament de Catalunya.

Gracies a tots quatre nois.

Voleu saber quant guanya i quant treballa un diputat al congrés?

Segons l'estudi desenvolupat per IESE i ADECCO, arriben a una conclusió gens nova: Espanya és el país en el que són més llargues les jornades laborals i menor rendiment s'obté per hora treballada.

Fa uns dies vaig descobrir una curiosa pàgina web, que s'encarrega d'establir un rànquing de productivitat i remuneració econòmica, dels Ses Senyories els representants del poble espanyol al Congrés dels Diputats.

Davant aquest panorama, ja era hora que algú es dediqués a auditar el treball realitzat pels nostres representants a la cambra baixa (que diuen que és la més treballadora de les dues). També diuen que quan els partits proposen els seus candidats a senadors, ja els estan preparant la jubilació daurada. Per què serà?

Si doneu una volta per la pàgina web www.discursia.com, observareu quins són els diputats i diputades més treballadors i quins són els més golfos.

En aquest lloc d’Internet podreu trobar també les remuneracions econòmiques que perceben mensualment, dietes i desplaçaments a part (està clar).

La sorpresa me la vaig endur quan vaig veure que la diputada que menys havia treballat a les files del Partit Socialista Obrer Espanyol, era l’estimadíssima Magdalena Álvarez (ara m'explico moltes coses), i amb un salari brut mensual de 4.782,97 €.

Per part de Convergència i Unió, encapçala el rànquing de diputats poc treballadors Mercé Pigem, diputada per Barcelona, que percep un salari brut cada mes de 4.782,97 €.

Per Esquerra Republicana de Catalunya, destaca per la seva escassesa d'activitat parlamentària, o sigui per no fotre brot, el diputat per Tarragona Josep Andreu. Pel seu treball, rep un salari brut mensual de 4.782,97 €.

Felicito als creadors d’aquesta pàgina, per haver dissenyat una eina de treball, que ens permet treballar amb un cert criteri objectiu per a establir el nivell de productivitat de Ses Senyories. Quan estem a les portes d'unes Eleccions Generals, crec que seria bo que tots els electors indecisos es donessin un vol per està pàgina web. Els ajudaria a tenir les idees molt clares.

A veure si serà cert el que deia Santiago Rusinyol que: "Al treball li diuen virtut els que no han de treballar, per a enganyar als que treballen”.

Lo Bep.