Arxiu del blog

diumenge, 2 de maig de 2010

Hem tingut una celebració de l'u de maig amb més pena que glòria.


Era d'esperar que, donades les circumstàncies socioeconòmiques en què vivim, aquest dia de reivindicació obrera i sindical fos especialment dur i participatiu.

Estem amb una taxa d'atur altíssima, i amb unes previsions de creació d'ocupació complicades si tenim en compte el nostre teixit industrial. I els sindicats no han estat capaços de mobilitzar la gent en un dia com el d'ahir.

Tinc la convicció que si aquesta mateixa crisi s'hagués donat amb el Partit Popular al govern, les manifestacions haguessin estat amb una participació històrica. Davant la qual cosa hem plantejo el paper que tenen actualment els sindicats majoritaris al nostre país.

En la meva opinió l'actual crisi econòmica probablement hagi tingut els seus orígens en les especulacions econòmiques de la gran banca, però em nego a creure que sigui l'única raó per la que actualment estem en aquesta situació. Probablement alguna cosa tindrà que veure la debilitat de la nostra indústria per la manca de productivitat i competitivitat de les nostres empreses. Per redreçar l'actual situació en la direcció correcta, i per donar resposta a les persones que estan patint les conseqüències, cal prendre les decisions adequades en cada moment i que probablement moltes d'elles no seran populars.

Han de ser mesures basades en decisions preses només després d'una diagnosi consensuada i realista, i amb unes perspectives d'intervenció a llarg termini.

Cada vegada està més clar que no podem avançar si no som capaços de definir un marc de relació laboral realista. Centrat en temes clau per a la nostra societat i la nostra economia com:

Considerar la formació professional com una eina estratègica per a la millora de les condicions de vida dels treballadors, basat en la creació d'un sistema que permeti la qualificació i el reconeixement de les competències professionals.

Defensar la incorporació al món laboral de tots els sectors socials i, amb especial cura, d'aquells que tenen més dificultats, potenciant l'economia solidària i la inserció social per la via del treball. Considerant aquestes polítiques com una autèntica inversió per a la reducció de la despesa pública.

Potenciar un lideratge empresarial ètic centrat en l'obtenció de beneficis, tangibles i intangibles, incorporant els principis de la responsabilitat social com a eix vertebrador de l'estratègia de gestió empresarial.

Flexibilitzar el mercat laboral, buscant l'equilibri entre les demandes de l'empresariat i l'estabilitat en el lloc de treball.

Aquests propòsits poden sonar a paraules buides. No per què no tinguin contingut, sinó per què hem banalitzat tant el paper que tots tenim en sortir d'aquesta crisi, que ara no coneixem altra estratègia que la de buscar la culpa al veí de davant, sense preguntar-nos què podem fer nosaltres.

Per tant, crec que és imprescindible establir un nou model de creixement econòmic i social sostenible, posant a la persona com a eix principal del sistema, per permetre garantir unes condicions de vida dignes. Però no hem d'oblidar que per aconseguir l'èxit és necessària la implicació de tots: treballadors i empresaris, organitzacions empresarials i sindicals, de la resta de la societat civil liderats per una administració sensible a les necessitats i decidida en l'execució de les seves polítiques.