Arxiu del blog

dijous, 13 de maig de 2010

La crisi ens està menjant vius i els sindicats tocant els violins.


Tenim uns sindicats que no ens els mereixem i que cadascú interpreti aquesta afirmació com més li convingui. Perquè el paper que han de desenvolupar els sindicats en aquest escenari de crisi i d'una destrucció d'ocupació contínua, ens mostra la pitjor versió del que haurien de ser les organitzacions defensores dels treballadors.

Davant el continu degoteig d'acomiadaments i expedients de regulació d'ocupació en les empreses, diverses veus han acusat a les centrals sindicals de mantenir-se en silenci, o de connivència amb la patronal i el Govern. Estic convençut que si el Partit Popular estigués ara al govern, a hores d'ara els sindicats ja haurien organitzat tres vagues generals com a mínim.

Els sindicats s'han mimetitzat amb la política del Zapatero d'amagar el cap sota l'ala, ja que hem estat avançant des de fa dos anys amb una taxa d'atur que per ara ja passa del 20%. I aquí tothom callat.

Els tres interlocutors han estat fent el ridícul, posant unes escenografies de cara a la galeria que no se les creu ningú. D'una banda:

La patronal demanant a crits una reforma laboral que ajudi a flexibilitzar el mercat actual i amb un president que ha demostrat la seva ineptitud per a gestionar les seves empreses.

Els sindicats mostrant intransigents en les negociacions per facilitar un punt de trobada que desencalli l'esmentada reforma, en sentir-se recolzats pel govern al qual han garantit una pau laboral pactada durant tota la legislatura. I mirant cap a l'horitzó per no veure el desbordament de les xifres de l'atur.

El govern negant la crisi en una demostració de cinisme sense límits. Explicant una realitat que només veia el propi Zapatero, però que cap dels mortals érem capaços de veure el que ell visualitzava. Potser aquesta generació va abusar massa de la marihuana i ara estan pagant les conseqüències.

Però l'autèntica realitat és que els sindicats s'enfronten a la primera crisi greu de l'ocupació en quinze anys i han de posar en marxa noves estratègies per a temps adversos. És a dir, adaptar-se a viure en les circumstàncies que el destí ens ofereixi.

En la meva opinió els sindicats haurien de ser independents i autosuficients, per poder viure de les quotes que paguin els seus afiliats i no finançar-se, amb partida pròpia, dels pressupostos generals de l'Estat amb diners dels nostres impostos. Així s'evitaria que els "teòrics" defensors dels treballadors, haguessin de claudicar sistemàticament als desitjos del govern de torn. Com podem veure, l'actual sistema de finançament sindical, l'únic que fa és cedir al xantatge d'aquestes organitzacions per garantir una pau social.

Com comprendreu, amb un 20% d'atur per a la població general, un 70% per a les persones amb discapacitat, i amb el paper que hi ha jugat els sindicats fins ara, fa que no em senti representat, com a treballador, per aquest tipus d'organitzacions .

Amb les retallades aprovades ahir al Congrés dels diputats, Zapatero ha deixat amb el cul a l'aire a totes aquests "defensors dels treballadors". Però, en la meva opinió les organitzacions sindicals a Espanya només defensen als treballadors que tenen una feina i paguen la quota sindical. En canvi per als sindicats, els treballadors que han hagut d'anar a l'atur, només els serveixen com a carnassa per a gestionar fons de formació ocupacional i, d'aquesta manera, finançar-se més a costelles dels aturats.

Per als sindicats, les persones amb discapacitat no existim i no formem part de les seves polítiques prioritàries d'actuació. No som una població diana en les seves estratègies de polítiques socials. Perquè potser és el que dèiem al principi: "Es que tenim uns sindicats que no ens els mereixem".