Arxiu del blog

diumenge, 19 d’octubre de 2008

L'entorn associatiu de les persones amb discapacitat també està en crisi.


No crec que hi hagi cap dubte sobre els objectius i el significat de l'existència del moviment associatiu, però del treball diari en tot aquest eixam de persones que interaccionen, es desprèn que existeixen bastants problemes susceptibles de millorar.

Hem penso que aspectes com l'escassa participació dels socis dintre de les nostres organitzacions, així com la participació de les associacions en el món Federatiu, ens hauria de fer reflexionar sobre el canvi de model que necessita el nostre entorn.

Davant aquesta situació, és necessari plantejar-nos quin ha de ser el paper que juga el nostre moviment associatiu. Sense cap tipus de dubtes, la nostra funció com organitzacions representatives, es limita majoritàriament a l'organització de grups d'autoajuda. Poques són les organitzacions, dirigides per persones amb discapacitat, que han fet el salt a la gestió de serveis dirigits als seus propis associats o a usuaris del seu entorn immediat. Les que gestionen serveis per a persones amb discapacitat física, majoritàriament estan dirigides per familiars de les pròpies persones amb discapacitat.

Per tant, es fa cada vegada més evident la necessitat d'actualitzar el model existent. Ja que les poques organitzacions prestadores de serveis i dirigides per persones amb discapacitat, necessiten d'un relleu generacional. Majoritàriament són entitats amb 25 o més anys d'història, en la que els seus dirigents duen ocupant els càrrecs massa temps. I quan dic massa temps em refereixo que han perdut l'ímpetu i la creativitat de la joventut i en conseqüència, generant a la vegada la inexistència de nous dirigents preparats que aportin noves idees. Aquestes entitats, desgraciadament no tenen lluites per accedir a la direcció. Si l'entitat funciona bé el soci s'acomoda i no té cap necessitat de canvis.

La sensació que tinc és que hem perdut la nostra característica reivindicativa i no mereix la pena l'esforç de lluitar per a aconseguir els nostres drets i els dels altres. Probablement aquesta sensació de laxitud pugui deure's al fet que hem aconseguit ja una bona qualitat de vida i els nostres problemes són secundaris.

Per tant, crec que aquesta actitud de compromís i esforç a l'hora de seguir treballant per a culminar un projecte d'organització, corre el risc d’arribar a fracassar, i bàsicament seria per dos motius prou importants.

Un, perquè existeix una gran escassesa de participació dintre del moviment associatiu, i en conseqüència una falta de relleu en la direcció.

L'altre per l'escassa força reivindicativa del moviment associatiu. Fet que evidentment, ens ha de dur a un replantejament en la metodologia de recerca de recursos que ens permetin finançar la nostra existència i continuïtat, així com aconseguir i consolidar el nostre model amb un major grau d'independència dels poders públics.

5 comentaris:

A peu coix ha dit...

M'ha agradat la teva exposició i com tu veig que ha de creixa la participació i el treball conjunt de tots els coixos o serem rellevats a segon terme molt aviat.

Gatot_X ha dit...

hola bep...

llegeixo les teves paraules, entenc els conceptes que hi expreses... recordo sensacions semblants expresades en altres associacions i entitats...

no serà que del que es tracta és de canviar el model, la estructura de l'entitat?

eps... només és una pregunta, eh? i no sóc qui per fer-la, potser...

però em sembla que sovint pensar en el "relleu" generacional implica perpetuar la mateixa forma d'actuar... generosa, altruista, però que acaba "cremant" a les persones... no seria possible imaginar unes entitats -o models d'entitats- diferents?

se m'acut... i si les entitats d'un "sector" determinat s'obrissin a activitats que no els són habituals? i si entitats de persones amb limitacions condicionades... s'obríssin a la societat en general sense diferenciar les capacitats de cada un per oferir serveis?

et deixo aquí la idea...

Mónica Pérez ha dit...

Hola,

perdón por poner esto aquí, puede borrarlo una vez leído.

Solo quería que supiera de la existencia del directorio de blogs directorio-de-blogs.net, donde usted puede dar a conocer su blog totalmente gratis.

Saludos,
Mónica

Lo Bep ha dit...

Gracies pel teu comentari Núria. Però per creixer la participació hem de reinventar el model d'oganització.

C'est la vie! Que diuen els francesos.

Lo Bep ha dit...

Hola Gatot,

Coincideixo plenament amb la teva exposició, no crec que es tracti d'un relleu generacional que l'única cosa que aconsegueixi és perpetuar la mateixa estructura d'organització.

Encenc que les necessitats de les persones amb discapacitat han canviat al llarg dels últims 30 anys. En canvi les organitzacions que les representem continuem repetim les pautes de funcionament antigues i desfasades de la realitat actual.

Penso que aquesta nova concepció de les nostres organitzacions, ha de passar per una millor professionalització dels seus equips de govern i també de la detecció de les necessitats actuals que les persones amb discapacitat tenim.

De totes maneres, gràcies per llegir les meves neures Gatot. I també sóc un seguidor dels teus Posts.