Arxiu del blog

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Espanya serà capaç d'agafar el toro per les banyes?


La transició política a Espanya ha tingut una assignatura pendent històricament, a l'hora de restablir la dignitat nacional de tots els seus ciutadans, independentment del costat de la contesa en el qual estiguessin.

Doncs bé, ara el jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón ha destapat la caixa dels trons. Vol posar llum a un període de la nostra història recent, que resulta inconvenient de visualitzar públicament. Reconec que Garzón és un personatge mediàtic al que li agrada liderar els casos més incisius de la nostra societat. Però al marge d'aquesta necessitat de protagonisme, vull destacar que els arguments que l’han mogut a prendre aquestes decisions són d'una importància contrastada.

Espanya necessitava iniciar el camí que permeti restablir la dignitat dels perdedors de la passada guerra civil. No és de calaix, aixecar la catifa i escombrar totes les misèries a sota ella, com s'havia fet fins a ara. Les pors que regnaven després de la mort del Franco, amb el murmuri de militars amenaçant constantment a entrar en acció, han de superar-se.

Vull celebrar que Garzón hagi decidit agafar el toro per les banyes i vulgui començar a comptabilitzar als crims comesos durant la Guerra Civil i el Franquisme. Que segons les associacions de víctimes de la guerra civil, ascendeixen a un total de 114.266 persones que van desaparèixer entre el 17 de juliol de 1936 i desembre de 1951.



Per a portar a terme aquesta missió, ha començat demanant a la Conferència Episcopal Espanyola, a l'abadia del Valle de los Caidos, a l'Arxiu General de l'Administració, al Centre Documental de la Memòria Històrica i a altres organismes que li facilitin una relació d'afusellats i desapareguts durant la guerra civil i el franquisme.

Entenc que aquesta decisió valenta, hauria de ser una resposta contundent al silenci imposat fins a dia d'avui, pels diferents poders de l'estat, ja sigui: el legislatiu, l'executiu o el judicial. I precisament aquí, és on crec que radica el valor fonamental de la iniciativa per a les víctimes del franquisme i els seus familiars, més enllà del recorregut que en els tribunals tingui el procediment iniciat per Garzón.

Crec que cap Estat pot esborrar els seus propis crims i que la millor teràpia per a cohesionar els dos Espanyes, és afrontar el tracte cap a les víctimes de la guerra civil, en un plà d'igualtat.



Aquesta decisió de Garzón, penso que tindrà unes conseqüències previsiblement més simbòliques que jurídiques. Però en qualsevol cas haurà posat sobre la taula un tema que fins ara encara no s'havia resolt.

Els nostres polítics havien estat tan demagogs que es duien les mans al cap per la Llei del Punt Final que es va proclamar a Argentina, o demanaven que es fes justícia a Xile i s'eliminessin les proteccions legals que tenia Pinochet. Justificant que la Justícia xilena havia investigat, però en sis anys no havia estat capaç de posar una sola sentència en els més de 300 casos instruïts contra el dictador.

Penso que realitzar, 70 anys després, un judici virtual a Franco és imprescindible per al futur d'un país que no ha estat capaç d'enfrontar-se a les misèries del seu passat, el que sí han fet altres que també han sofert experiències traumàtiques.

Per tant, era d'esperar aquest el linxament públic del que ja està sent objecte Garzón. La qual cosa demostra que la societat espanyola està molt distant del que hauria d'entendre's com la democràcia participativa. Veient això, cada vegada estic més d'acord amb el George Bernand Shaw, que deia que "la democràcia és el procés que garanteix que mai siguem governats millor del que ens mereixem”.