Vaig llegir l’altre dia un article traduït del Washington Post, que els nous multimilionaris nord-americans considerin una animalada deixar als seus fills les grans fortunes que han guanyat en els últims anys. O potser només es tracti del mateix de sempre; d’anglosaxons que consideren la filantropia un tret distintiu de la seva identitat cultural…
Sigui com sigui, la veritat és que els programes de donació com els de Bill Gates (Microsoft), Pierre Omidyar (e-Bay) o Gordon Moore (Intel), s’estan estenent com a model pel món capitalista, arribant fins i tot a la llunyana Àsia.
Ells són les estrelles d’una llarga llista de personalitats i homes de negoci (la llesta Forbes acaba de publicar la relació dels 48 filantrops asiàtics més destacats) que han decidit retornar a la societat, quan encara poden veure com canvia el món, un tros de la seva fortuna personal. Potser per que es troben al cim de la que sèrie la piràmide de Maslow i necessiten desenvolupar en vida la seva auto realització. Han comprovat com als faraons egipcis de res els va servir l’omplir les seves piràmides d’or per al trànsit cap a l’altre món.
La perpetuació del seu nom a la història, no serà per haver estat en una època concreta la dona o l’home més ric del món. Sinó que el seu reconeixement per a noves generacions, només es produirà per la seva dedicació a fins altruistes.
Per tant, podem veure que el creixent entusiasme per la filantropia en vida és, en gran part, conseqüència de la ràpida creació de riquesa durant els últims anys i de la seva desigual distribució. Segons la revista Forbes, actualment al món hi ha amb 691 multimilionaris, dels que 388 han fet la seva fortuna ells mateixos; i les seves donacions superen de bon tros la que va fer en el seu moment John D. Rockefeller.
Sembla ser que l’onada de riquesa desencadenada per la revolució de les tecnologies de la informació i les comunicacions a la fi del club segle XX ha creat una generació de milionaris joves, de 30 o 40 anys, que no necessiten esperar al final de les seves carreres professionals per a iniciar les seves activitats filantròpiques.
Però sembla ser que els grans donants espanyols han volen mirar cap a Amèrica del Nord. Però la seva miopia no els deixa veure més enllà del Sàhara.
De fet, mentre en l’any 1997 l’únic milionari que apareixia en la llista de la revista Forbes era Emilio Botín, deu anys més tard, en 2008, s’esmenten 18 espanyols entre les persones amb una fortuna de més de 645,1 milions d’euros: Amancio Ortega, Rafael del Pino y familia, Alicia Koplowitz, Manuel Jove, Esther Koplowitz, Isak Andic, Rosalía Mera, José María Aristrain, Emilio Botín, Florentino Pérez, Juan Abelló, Gabriel Escarrer. Enrique Bañuelos, Luis Portillo, Alberto Cortina, Alberto Alcocer, José Manuel Loureda y Luis del Rivero.
Però sembla ser que aquests espanyols són menys generosos que els rics americans, ja que aquí els rics han de formar part d’una estirp anacrònica i marcada per importants trets feudals.
Lo Bep.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada