La doble desigualtat de la dona amb discapacitat.

Que una dona condueixi un autobús, dirigeixi una fàbrica o sigui Ministra de Defensa és avui completament normal. No cal dir res sobre el fet comú a tots els països del primer món de que hi hagi dones que exerceixen la medicina, l'arquitectura, l'enginyeria, la docència a tots els nivells i qualsevol de les mil i una especialitzacions tècniques. Però cal entendre que el nivell d'esforç que aquestes dones han hagut de realitzar per a aconseguir arribar al seu objectiu, ha estat molt més intens que el que hauria hagut de realitzar un home.

Vivim en una societat marcadament masclista, en la qual a l'home se li pressuposa un mínim d'aptituds en les activitats de la vida social i laboral. Per tant, no és d'estranyar que una dona que vulgui aspirar a realitzar una funció directiva que estigui ocupant un home, haurà de demostrar les seves capacitats i predisposició des d'uns esglaons més avall que l'home.

Si a aquesta exclusió per qüestió de gènere li afegim una altra exclusió per qüestió de discapacitat, podem fer-nos una idea de la dificultat amb la que ha de lluitar una dona amb discapacitat.

Es fa necessari reconèixer aspectes com la sobreprotecció familiar que impedeixen el desenvolupament i l'autonomia de les persones amb discapacitat, en geneal, i de les dones amb discapacitat concretament, fent-se molt més evident. Això influeix directament en la major dificultat de la seva inserció laboral, suposant una major precarització laboral en les seves feines.

També la dona amb discapacitat sofreix més dificultats per a l'accés a les activitats d'oci i lleure, estant condicionada perquè no s'accepta a la família que puguin establir relacions fora de l'entorn domèstic, existint una sobreprotecció per la seva condició femenina, que la qüestiona com ésser lliure i capaç de prendre el control de la seva pròpia vida.

És precisament per aquesta negació del seu propi projecte de vida, que a la dona amb discapacitat se li ha qüestionat el dret de ser mare. Sense tenir en compte que aquest dret està per sobre de qualsevol condicionament imposat per la discapacitat.


Davant de tot aquest panorama, crec que les polítiques sobre la dona no han de ser una qüestió al marge de les mesures generals per a les persones amb discapacitat, sinó que s'han d'incloure de forma conjunta en totes les accions i mesures polítiques que s'abordin. La necessitat de realitzar una política transversal d'igualtat d'oportunitats entre homes i dones i dintre d'ella una transversabilitat específica de la dona amb discapacitat.

Per tant, hem de treballar en el foment de l'autodeterminació que ens dugui a donar el pas des del concepte de demandant d'atenció i cures al de ciutadania plena, construint una societat democràtica, integradora i no excloent de persones que no puguin desenvolupar els seus drets bàsics com a conseqüència de l'origen del seu gènere i de la seva discapacitat.

Per això, vull posar de rellevància que el dilluns 8 de març és el dia internacional de la dona, i un reclam perfecte per a fomentar el debat sobre la necessitat de treballar per a la inclusió de totes les persones en la nostra societat.

No volen ser els més rics del cementiri.

Vaig llegir l’altre dia un article traduït del Washington Post, que els nous multimilionaris nord-americans considerin una animalada deixar als seus fills les grans fortunes que han guanyat en els últims anys. O potser només es tracti del mateix de sempre; d’anglosaxons que consideren la filantropia un tret distintiu de la seva identitat cultural…

Sigui com sigui, la veritat és que els programes de donació com els de Bill Gates (Microsoft), Pierre Omidyar (e-Bay) o Gordon Moore (Intel), s’estan estenent com a model pel món capitalista, arribant fins i tot a la llunyana Àsia.

Ells són les estrelles d’una llarga llista de personalitats i homes de negoci (la llesta Forbes acaba de publicar la relació dels 48 filantrops asiàtics més destacats) que han decidit retornar a la societat, quan encara poden veure com canvia el món, un tros de la seva fortuna personal. Potser per que es troben al cim de la que sèrie la piràmide de Maslow i necessiten desenvolupar en vida la seva auto realització. Han comprovat com als faraons egipcis de res els va servir l’omplir les seves piràmides d’or per al trànsit cap a l’altre món.

La perpetuació del seu nom a la història, no serà per haver estat en una època concreta la dona o l’home més ric del món. Sinó que el seu reconeixement per a noves generacions, només es produirà per la seva dedicació a fins altruistes.

Per tant, podem veure que el creixent entusiasme per la filantropia en vida és, en gran part, conseqüència de la ràpida creació de riquesa durant els últims anys i de la seva desigual distribució. Segons la revista Forbes, actualment al món hi ha amb 691 multimilionaris, dels que 388 han fet la seva fortuna ells mateixos; i les seves donacions superen de bon tros la que va fer en el seu moment John D. Rockefeller.

Sembla ser que l’onada de riquesa desencadenada per la revolució de les tecnologies de la informació i les comunicacions a la fi del club segle XX ha creat una generació de milionaris joves, de 30 o 40 anys, que no necessiten esperar al final de les seves carreres professionals per a iniciar les seves activitats filantròpiques.

Però sembla ser que els grans donants espanyols han volen mirar cap a Amèrica del Nord. Però la seva miopia no els deixa veure més enllà del Sàhara.

De fet, mentre en l’any 1997 l’únic milionari que apareixia en la llista de la revista Forbes era Emilio Botín, deu anys més tard, en 2008, s’esmenten 18 espanyols entre les persones amb una fortuna de més de 645,1 milions d’euros: Amancio Ortega, Rafael del Pino y familia, Alicia Koplowitz, Manuel Jove, Esther Koplowitz, Isak Andic, Rosalía Mera, José María Aristrain, Emilio Botín, Florentino Pérez, Juan Abelló, Gabriel Escarrer. Enrique Bañuelos, Luis Portillo, Alberto Cortina, Alberto Alcocer, José Manuel Loureda y Luis del Rivero.



Però sembla ser que aquests espanyols són menys generosos que els rics americans, ja que aquí els rics han de formar part d’una estirp anacrònica i marcada per importants trets feudals.







Lo Bep.

La cultura del mascle ibèric: vestigis de l'Espanya casposa de sempre.

En el que va d'any són ja cinc les dones mortes a mans de les seves parelles o ex parelles, i es troben en investigació dos casos més, un a Salt (Girona) i altre a Navarra. En el transcurs de 2007 un total de 71 dones van morir víctimes de la violència masclista.

Tots aquestes dades que ara ens semblen espectaculars, són només una continuïtat del que històricament estat el paper del mascle ibèric en el si de la família.

El paper secundari que històricament ha assumit la dona en el seu rol familiar ha estat el producte d'una cultura masclista, que l’ha relegat a la realització d'actituds servils cap al Pater Famílies.

Existeix una relació directa entre el nivell cultural d'un poble i l'equiparació de les oportunitats en relacions de gènere. Per a posar un exemple, en cultures com la catalana o la basca, el paper de la dona ha estat d'un protagonisme notori.

L'estructura familiar construïda al voltant del paper de la dona, el que podem anomenar com a matriarcat, ha estat el pilar bàsic en que s'ha sustentat la primera unitat d'agrupació entre persones com és la família.

El Codi Civil català ja estableix la separació de béns, hem refereixo als béns que aporten ambdós cònjuges al matrimoni. Equiparant els drets entre l'home i la dona.

Obviant d’aquesta manera la major vulnerabilitat femenina, que no solament es deu a causes físiques, també incideix en que les dones solen concentrar la major càrrega i responsabilitat en la criança dels fills, a més per diferents qüestions culturals desenvolupen les tasques de la llar i mantenen una major dependència tant econòmica com cultural dels homes.

Hem de reaccionar aviat davant aquesta situació d'assetjament cap a la dona. Estem veient com generacions joves, estan repetint els mateixos papers que desenvolupen en la vida de parella les generacions precedents, perpetuant aquesta desigualtat social d'una forma alarmant, que ens allunya cada vegada més d'Europa i ens acosta a altres cultures menys desenvolupades.

Entenc que la relació de parella ha de dur-se amb una predisposició a la simpatia i a la conquesta permanent de l'interès de l'altre.

Lo Bep.

Polèmica a Canadà per prohibir als homosexuals donar òrgans.

Comentari d’opinió.

Sembla ser que el fet de ser un país desenvolupat i amb un alt reconeixement dels drets civils de la seva població, no és garantia que això sigui així per a sempre.

De vegades és necessari fer un volt per les cròniques internacionals per a poder veure el pa que s’hi dóna en alguns indrets.

En particular, la mesura canadenca "fa retrocedir la imatge d’aquest país", el qual en els últims anys havia donat "passos importants en matèria de drets civils.

Veient aquest tipus de notícies, aquell que veig es que la societat en la qual visc, és cada vegada està menys lluny d’aquelles cultures a les quals havíem mitificat.

Solament desitjo que Mr. Stephen Harper que mai necessiti un trasplantament d’òrgan d’algun maricon o d’alguna bollera.

Josep Giralt i Lladanosa.

Canadà. (AFP).- El Partit Liberal, principal força de l’oposició a Canadà, ha acusat al govern conservador de Stephen Harper de prohibir als homes homosexuals poder donar òrgans.

Després de la polèmica generada, el govern canadenc s’ha defensat i ha negat haver pres tal decisió. La portaveu del Ministeri de Sanitat canadenca, Carole Saindon, ha assenyalat que "simplement ha regulat una sèrie de requisits basats en pràctiques de risc", i no en l’estil de vida del donant.

Saindon va dir que la nova normativa exclou a homes que en els últims cinc anys han mantingut relacions sexuals amb altres homes, drogoaddictes, hemofílics i persones recentment tatuades o amb un 'pírcing', així com presidiaris.

La normativa va entrar en vigor al desembre del 2007 però ahir el principal grup de l’oposició, el Partit Liberal, va emetre un comunicat en el qual va afirmar que el govern del primer ministre conservador, Stephen Harper, havia prohibit "en secret" que homes homosexuals puguin donar òrgans.

El Ministeri de Sanitat canadenca va negar les acusacions dels liberals.

Saindon va afirmar que "les regulacions per a la seguretat d’òrgans per a donació subratllen factors de risc que podrien indicar un elevat risc de transmissió de malalties infeccioses" i que exclusions similars s’apliquen als donants de sang.

Les autoritats sanitàries canadenques van afegir que un home homosexual que "hagi practicat abstinència durant els cinc anys anteriors seria acceptable" com donant.

La regla dels cinc anys també s’aplica a un home heterosexual que hagi tingut un sol contacte sexual amb altre home, encara que no sigui considerat homosexual.

La literatura mèdica recull diverses instàncies en les quals receptors d’òrgans han estat infectats amb malalties com d’hepatitis o el virus de la sida a través de trasplantaments.

El Ministeri de Sanitat també va dir que la normativa permet que els cirurgians siguin els quals en última instància decideixin trasplantar un òrgan, fins i tot si escau d’una persona en el grup d’alt risc.

L'única diferència és que els doctors haurien d’autoritzar per escrit l’ús de l’òrgan.

Les autoritats canadenques van posar l’accent que la normativa "no constitueix un canvi de política, són regulacions que formalitzen una pràctica que ha estat en marxa des de fa molts anys a Canadà". Però la normativa aquesta causant polèmica en el país.

Defensors dels drets dels homosexuals van caracteritzar les mesures com "discriminatòries".

I grups que gestionen programes de donació han assenyalat que encara que la normativa segueix la pràctica existent en el país i no prohibeix les donacions d’homosexuals, la forma que estan redactades les mesures pot afectar de forma negativa als programes de donació d’òrgans.

Aquests grups temen que algunes persones es puguin autoexcluir com donants quan el país necessita fomentar la donació d’òrgans.

També es critica que la normativa permet donacions a homosexuals que han practicat abstinència però no a 'gais' que han estat monògams durant dècades.

Els metges consideren que la normativa hauria de clarificar-se per a subratllar que els límits es refereixen a persones promíscues en comptes de les seves tendències sexuals.

La Vanguardia. 11-01-2008.