La vida de cada persona ha de tenir un nord, un itinerari, un argument. No pot ser una simple successió fragmentaria de dies sense direcció i sense sentit. Cada persona ha d'esforçar-se en conèixer-se a si mateixa i a buscar sentit a la seva vida proposant-se projectes i metes a les quals se sent cridat i que omplin de contingut la seva existència.
A partir de certa edat, tot això ha de ser ja una cosa bastant definida, de manera que en cada moment un pugui saber, amb un mínim de certesa, si el que fa o es proposa fer l’aparta o no d’aquestes metes.
Perquè la vida tingui sentit i mereixi la pena ser viscuda, cal reflexionar amb freqüència, de manera que anem eliminant de nosaltres els detalls de contradicció o d'incoherència que anem detectant, que són obstacles que ens apartaran del nostre camí, d'aquest itinerari que ens hem traçat.
És un tema difícil, però tan difícil com important. De vegades la vida sembla tan agitada que no ens dóna temps a pensar què volem realment, o per què, o com podem aconseguir-ho.
Som cadascun de nosaltres els més interessats a esbrinar quin és el grau de complicitat amb tot el que no es autèntic que pugui haver en la nostra vida. Si un aprecia en si mateix una certa inconstancia vital, com si caminés per la vida distret de si mateix, sense acabar de prendre les regnes de la seva existència, potser pels problemes que pogués suposar exigir-se coherència i autenticitat, sembla clar que està en joc el seu encert en el viure i, com a conseqüència, una bona part de la felicitat de qui l’envolta.
És veritat que les coses no són sempre senzilles, i que a vegades resulta realment difícil mantenir-se fidel al propi projecte, doncs sorgeixen dificultats serioses, i hia ocasions en que el descoratjament es fa present amb tota la seva força. Però cal mantenir la confiança en un mateix. No podem oblidar que hi ha eleccions que són fonamentals a la nostra vida, i que la dispersió, la frivolitat, la renúncia a allò que vam veure amb claredat que havíem de fer, tot això, acaba afectant al pròpia persona, despersonalitzant-la.
La societat sol actuar com una espècie de conspiració contra la personalitat de cadascun dels seus membres. D'aquesta forma aconsegueix desnaturalitzar-los i homogeneïtzar els seus plantejaments vitals. O sigui, que ens atreu al ramat i anul·la a l'individu.
Per a suavitzar aquesta menjada de coco que m'ha sortit avui, us ho acompanyo amb un video d'humor sobre la realitat i la coherència.
Lo Bep.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada