Vull presentar-vos un article que ha escrit el vicepresident de l'Associació MIFAS de Girona. Crec que descriu d'una forma clara i amb la seva particular ironia, la difícil situació que travessa el sector de la discapacitat a Espanya. L'anàlisi que ell fa del pes i la importància de la discapacitat per a la classe política és sagnant i molt real.
Aquest article va ser publicat en el Diari de Girona el dia 5 de febrer de 2008.
Lo Bep.
Sense esquer.
En el moment de redactar aquest article, el Govern central ha dissolt el parlament i ha convocat eleccions per al proper 9 de març. La legislatura s'ha acabat amb diverses normatives que presumptament han millorat la qualitat de vida de les persones amb disminució, però també existeix un cert recel sobre l'aplicació i la posada en marxa de totes aquestes novetats.La llei de la Dependència és difícil d'entendre, i tot just ara mateix arriben resolucions que no convencen gens ni mica.
Sembla que durant l'any 2008 entraran les persones que tinguin grau II, però ens hem quedat una mica astorats en veure que arribar al grau III ha estat, és, molt difícil. La llei és nova i per tant podem entendre que existeixi una certa confusió. La llei és de l'estat però la seva posada en marxa és funció de la comunitat autònoma, cosa que també ja són ganes de marejar la perdiu.La reforma de les pensions de la Seguretat Social ha passat molt de puntetes pels diaris i mitjans de comunicació. Ha estat segurament una de les principals qüestions negatives tenint en compte que si fa poc era molt difícil accedir a les prestacions d'invalidesa de la Seguretat Social ara encara serà més complicat. Sembla que hi hauria altres maneres que el sistema d'atenció social no perdés l'equilibri.
La sensació general per part nostra és que el col·lectiu de discapacitats és vulnerable i que una cornada més no vindrà pas d'aquí. A la classe política que vindrà a veure'ns durant les properes setmanes se'ls demanarà que pensin més i millor en nosaltres. No pot ser que existeixi la sensació d'un gran avançament amb això que en diem l'estat del benestar i al darrere de tot plegat només surtin dificultats per a la nostra gent. Fa gràcia per exemple que als joves no se'ls posi cap tipus de problema per accedir a una renda d'emancipació de 210 euros mensuals per pagar el lloguer d'un pis, sempre que no guanyin més de 22.000 euros anuals.
La gent amb discapacitat física que vol demanar una ajuda al Departament d'Acció Social i Ciutadania ho té molt complicat, i si es guanya mínimament la vida, l'accés a determinades prestacions és merament ciència- ficció. Algunes d'aquestes ajudes són indispensables per viure una mica millor, o per tenir accés a determinats tractaments. (fisioteràpia, eliminació de barrreres, ajudes al transport, ajudes tècniques, etc..) Al final, segurament no en sabem, no en sabem prou de fer-nos valer. No som cap esquer electoral que faci un mínim de gràcia i per això perdem oportunitats que altres tenen i que nosaltres mai no aconseguirem.
Les ajudes a joves són només un exemple, però també n'hi hauria d'altres. Els governs finalment -tots- utilitzen els recursos públics per fer polítiques socials que siguin favorables al seus interessos. Ja s'entén que s'han de dedicar diners a la discapacitat, però no hi tenen gaire afició amb la nostra gent. No és rendible dedicar diners a aquells grups de gent que tenen poc interès i menys encara quan en termes generals són poc cridaners.
Resumint, hauríem de fer-nos mirar bé una mica qui som i què fem. I lògicament a qui tenim al capdavant de les grans confederacions nacionals. Una gent que hauria de fer valer el pes real del gremi, i fer saber que precisament per ser com som, tenim moltes més necessitats que d'altres. Que molts d'altres que se'ls ajuda perquè són un esquer electoral, i nosaltres no ho som. Amb algunes coses tenim mala sort, i ara ja fa massa temps que dura.
Quim Bonaventura.
Vicepresident de MIFAS.
