Que una dona condueixi un autobús, dirigeixi una fàbrica o sigui Ministra de Defensa és avui completament normal. No cal dir res sobre el fet comú a tots els països del primer món de que hi hagi dones que exerceixen la medicina, l'arquitectura, l'enginyeria, la docència a tots els nivells i qualsevol de les mil i una especialitzacions tècniques. Però cal entendre que el nivell d'esforç que aquestes dones han hagut de realitzar per a aconseguir arribar al seu objectiu, ha estat molt més intens que el que hauria hagut de realitzar un home.
Vivim en una societat marcadament masclista, en la qual a l'home se li pressuposa un mínim d'aptituds en les activitats de la vida social i laboral. Per tant, no és d'estranyar que una dona que vulgui aspirar a realitzar una funció directiva que estigui ocupant un home, haurà de demostrar les seves capacitats i predisposició des d'uns esglaons més avall que l'home.
Si a aquesta exclusió per qüestió de gènere li afegim una altra exclusió per qüestió de discapacitat, podem fer-nos una idea de la dificultat amb la que ha de lluitar una dona amb discapacitat.
Es fa necessari reconèixer aspectes com la sobreprotecció familiar que impedeixen el desenvolupament i l'autonomia de les persones amb discapacitat, en geneal, i de les dones amb discapacitat concretament, fent-se molt més evident. Això influeix directament en la major dificultat de la seva inserció laboral, suposant una major precarització laboral en les seves feines.
També la dona amb discapacitat sofreix més dificultats per a l'accés a les activitats d'oci i lleure, estant condicionada perquè no s'accepta a la família que puguin establir relacions fora de l'entorn domèstic, existint una sobreprotecció per la seva condició femenina, que la qüestiona com ésser lliure i capaç de prendre el control de la seva pròpia vida.
És precisament per aquesta negació del seu propi projecte de vida, que a la dona amb discapacitat se li ha qüestionat el dret de ser mare. Sense tenir en compte que aquest dret està per sobre de qualsevol condicionament imposat per la discapacitat.
Davant de tot aquest panorama, crec que les polítiques sobre la dona no han de ser una qüestió al marge de les mesures generals per a les persones amb discapacitat, sinó que s'han d'incloure de forma conjunta en totes les accions i mesures polítiques que s'abordin. La necessitat de realitzar una política transversal d'igualtat d'oportunitats entre homes i dones i dintre d'ella una transversabilitat específica de la dona amb discapacitat.
Per tant, hem de treballar en el foment de l'autodeterminació que ens dugui a donar el pas des del concepte de demandant d'atenció i cures al de ciutadania plena, construint una societat democràtica, integradora i no excloent de persones que no puguin desenvolupar els seus drets bàsics com a conseqüència de l'origen del seu gènere i de la seva discapacitat.
Per això, vull posar de rellevància que el dilluns 8 de març és el dia internacional de la dona, i un reclam perfecte per a fomentar el debat sobre la necessitat de treballar per a la inclusió de totes les persones en la nostra societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada