Enguany tancarem l'any 2011 amb una gran preocupació, per les retallades en les l’atenció a les polítiques socials per a la normalització de les persones amb discapacitat.
Tot fa pensar que per a l’any 2012 el nostre col·lectiu haurà de fer-se plantejaments que fa bastants anys no es feia, donat que les persones amb discapacitat ens seguim trobant amb realitats que fan molt difícil la nostra inclusió a la societat de manera normalitzada i natural.
És realment imprescindible que la discapacitat tingui un valor polític i formi part de les matèries i debats electorals. No en va, estem parlant de polítiques que afecten a les persones amb discapacitat, que suposen el 10% de la població. Si a aquestes dades hi afegim les seves famílies podríem estar parlant de xifres properes al 40% de la població.
Justament per atendre totes aquestes necessitats, ha estat imprescindible la intervenció de la societat civil organitzada en organitzacions al servei de la normalització social de les persones amb discapacitat. Aquest moviment ha estat i és un dels més antics en la seva creació, ric en el debat de les seves idees i el més representatiu per volum de població afectada. Des de la concepció de la persona amb discapacitat com "malalt", fins a l'actual percepció com a individu amb capacitat d’adquirir deures i drets, hi ha hagut un profund debat sobre el paper que les persones amb discapacitat han d’ocupar en la nostra societat.
Gràcies a l'intens treball realitzat, queden enrere els anys en els que es veia a la persona amb discapacitat com a un subjecte de protecció o tutela, un ciutadà mantingut perpètuament en minoria d'edat. Aquest canvi cultural ha suposat una fita important pel que fa a la presa de consciència com a sector en termes de reconeixement institucional i d'obtenció d’una carta de ciutadania que mai s’havia tingut fins ara.
I justament quan tot semblava encaixar, es posa tot en dubte amb l'aparició de la forta crisi global que ens afecta, amb implicacions econòmiques que fan trontollar la feina feta fins ara amb els sectors més fràgils del nostre teixit social, i és evident que les oportunitats per a plantar cara a aquesta situació de crisi no són les mateixes per a tots els ciutadans. Està afectant sens dubte, a l'ocupació de les persones amb discapacitat d’una manera molt punyent.
Al meu entendre els últims esdeveniments, amb estafes multimilionàries incloses, ens diu que una de les claus per a la recuperació passa per incorporar els valors ètics a les activitats econòmiques i això inclou la potenciació de l'economia social per a reduir, en la mesura de lo possible, la fractura social. Ja que és prou evident que les polítiques socials i les polítiques econòmiques es retroalimenten les unes a les altres. Amb la qual cosa hem de tenir un especial obsessió en potenciar la igualtat d'oportunitats, precisament en temps de crisis, quan és més necessària que mai.
En aqust sentit, Catalunya ha estat un país ric en iniciatives socials i amb una història plena d'experiències associatives innovadores. Hem assistit a partir dels anys 60 a un ressorgiment de noves formes associatives que han anat incrementant el seu pes en l'atenció dels col·lectius més fràgils de la nostra societat.
La nostra història més recent, no es podria escriure sense tenir present el paper que han jugat entitats i associacions en el procés de transformació i millora tant del territori com dels serveis de què ha gaudit la ciutadania. I és precisament en èpoques de crisis quan l'economia social i l'atenció a les persones més vulnerables social i laboralment, són fonamentals per a mantenir l'equitat social i l'Estat del benestar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada