Arxiu del blog

diumenge, 6 de gener de 2008

Política social i discapacitat: molt soroll i poques nous.

El proper mes de març estem tots convocats a exercir el nostre dret de sufragi universal lliure i directe, per a triar a les persones que haurien de desenvolupar el seu ideari en política social.

Els ciutadans en general, però les persones amb discapacitat i les persones grans encara més, hem d’estar preparats per a aguantar el xàfec que se’ns ve a sobre a l’hora d’utilitzar-nos com a moneda de canvi en funció dels interessos que cada opció política representi.

És realment imprescindible que la discapacitat cobri valor polític i formi part de les matèries i debats electorals. No en va, estem parlant de polítiques que afecten a les persones amb discapacitat, que suposen el 10% de la població. Si a aquestes dades hi afegim les seves famílies podríem estar parlant de xifres properes al 40% de la població.

Hem tingut quatre anys de legislatura, dels quals tres els hem invertit a discutir sobre les fòbies i les excel·lències de l'Estatut de Catalunya, o un altre gran debat com el que ha suposat la necessitat d’establir un diàleg amb ETA.
Amb tot aquest soroll en primera línia, s’anaven teixint de fons les línies principals de les que havien de ser les lleis emblemàtiques de l’atenció als sectors més desfavorits de la nostra societat. Com diuen els castellans “a la chita callando”.

S’han dissenyat lleis per a les persones amb discapacitat, però sense considerar les veritables necessitats que nosaltres tenim (moltes intervencions en la comissió de Política Social del Congrés dels Diputats, però han servit de molt poc). S’ha obviat que la discapacitat és un aspecte més dels drets humans i justament per això, ha de ser el punt de partida de tota política en aquesta matèria.

Dintre de l'habitual mercadeig electoral, uns obviaran deliberadament referir-se a la Llei per a la Promoció de l'Autonomia Personal i d'Atenció a les Persones en Situació de Dependència, com el primer pas en el reconeixement de drets subjectius exigibles, per a les persones amb discapacitat des de la instauració de la democràcia. En canvi altres la vendran com la panacea que ha de donar cobertura a les limitacions funcionals que patim, per a facilitar ajudes que permetin viure de forma independent.

El realment cert és que aquesta ha estat una llei pionera, però que d’aquí a gestionar les necessitats reals d’atenció a la dependència per a les persones amb discapacitat, hi ha un bon tros.

Durant el procés de preparació d’aquesta llei, s’han generat massa expectatives per part del govern. No solament s’ha deixat que somiéssim truites, sinó que s’ha alimentat d’una forma, fins a cert punt perversa, que creguéssim que realment amb aquesta llei podríem aspirar a tenir uns estàndards d’autonomia individual semblants als països d'Europa, amb els que tots ens volem comparar en altres àmbits.

Això si, a l’hora de vendre les virtuts de l'Atenció a la Dependència, no s’han escatimat recursos en campanyes publicitàries. S’han explicat les bondats de la llei, posant-hi més pa que formatge. Ja que les persones amb nivells alts dependència (que són precisament les quals poden ser objecte de les escasses ajudes posades al mercat), no són les que surten en l’anunci. Una vegada més se’ns intentava vendre gat per llebre.

Des d’aquestes ratlles, vull demanar a la classe política que reflexionin sobre la utilització de la discapacitat en dia a dia de la batalla electoral que se’ns a sobre. Si és necessari buscar temes on abocar la demagògia a la qual se’ns té acostumats; és fàcil de trobar-los: La unitat d'Espanya, la negociació amb ETA, el paper de la Corona en el segle XXI (perdó, aquest no, que és un tema inconvenient) o la modificació de la Constitució Espanyola (perdó, aquest tampoc, que és perillós).... Bé!!! si cal parleu del transvasament de l’Ebre.

En resum, les persones amb discapacitat exigim respecte a l’hora de ser utilitzats com a element de debat electoral. Que ningú intenti vendre’ns motos que no corren o que ningú intenti acostar-se la brasa a les sardina que no correspongui. Perquè aquí si que ens hi trobaran per a posar les coses clares.

Lo Bep.