Al llarg de la seva vida ha intentat mantenir-se a la cresta de l'ona a qualsevol preu. Per això, ja va apuntar el seu primer gran problema amb les autoritats, el 2 de desembre de 1977. Per la seva obra teatral “La Torna” empresonat i sotmès a un consell de guerra per un presumpte delicte d'injúries a l'exèrcit. Posteriorment va protagonitzar una espectacular fugida de la presó i posterior fugida a França. Encara que aquest fet heroic i que va acaparar portades als mitjans de comunicació, va suposar la pèrdua de llibertat condicional a altres membres de la seva companyia, que no eren tan estrelles com ell.
La seva ideologia política ha evolucionat tant, que ha abastat tots els colors de l’Arc de Sant Martí. A la seva joventut va estar proper a posicions catalanistes i, en general, a l'esquerra antifranquista catalana, de la qual va ser una icona cultural, però el seu moment àlgid va ser el consell de guerra que va sofrir al 1977. Restaurada la Generalitat de Catalunya, i després de Operació Ubú que parodiava a Jordi Pujol i que el va enfrontar amb el nacionalisme governant, es va aproximar al PSC, en aquells dies a l'oposició, encara que segons confessa en les seves memòries més per buscar refugi davant els boicots del nacionalisme que per convicció.
Al llarg de la seva llarga trajectòria ha realitzat crítiques furibundes al poder com mitjà de provocació, fos del color que fos: a Jordi Pujol, a Franco, a alguns bisbes i a ERC, el que li va suposar el seu enfrontament a sectors aparentment dispars, com la ultradreta espanyola, l’independentisme català (de dretes i d'esquerres) i sectors del catolicisme.
A mesura que la nostra societat madurava políticament, cada vegada se li feia més difícil trobar un objectiu al que disparar. Quan la societat catalana es mostrava pública i majoritàriament antitaurina, Boadella havia d'ocupar portades de diaris explicant el seu amor a les curses de toros.
Finalment es va presentar com un dels membres fundadors de Ciutadans de Catalunya, plataforma política creada en 2005. Jo penso que ho va fer per que era una forma gratuïta de tornar a sortir per la tele.
Aquest personatge, va rebre en l'any 2007 el Premi Espasa d'Assaig per la seva obra "Adeu Catalunya. Cròniques d'amor i de guerra". Però cal dir que el jurat d'aquest guardó estava presidit per un altre Petit Príncep vingut a menys com és Fernando Savater. Us sona allò de Juan Palomo "Yo me lo guiso, yo me lo como".
L’histriònic de Boadella presumeix que a la resta d'Espanya "omple" els teatres des de fa anys, però que no passa el mateix a Catalunya, on la societat catalana no va a veure les seves obres. Entenc que és d'una lògica aixafadora, Boadella. Les seves obres que les vegin aquells que riuen les seves gràcies. La vida és així.
Però ja hi ha qui paga les seves bufonades per a mantenir-lo, ja que l’Esperanza Aguirre l'ha fitxat perquè es faci càrrec de la direcció del teatre Canal d'Isabel II, nova seu de les arts escèniques de la capital. Justa recompensa al Bufó de la Cort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada