La llegendària banda liderada per Mick Jagger i Keith Richards ha estat sinònim de rock and roll. Després de més de 40 anys de carrera plagats d'escàndols, excessos i bona música, em comencen a generar una certa llàstima. I sembla mentida que digui llàstima, quan són personatges que s'embutxaquen milers de milions d'euros cada any.
Els primers àlbums de la banda es caracteritzaven per versions de cançons americanes. El seu single "(I Ca't Get No) Satisfaction," va establir als Stones com una de les bandes més grans a l'escena del rock & roll. Per a mi van ser un referent musical, ja que les seves composicions m’agradaven, principalment per melodies senzilles, i estructures simples, on no abunden massa acords a més de cançons crues i plenes sexe, drogues i algunes força misògines.
(Honky Tonk Woman)
Han llançat un munt d'àlbums al mercat, entre enregistraments originals i compilacions, amb una totalitat de més de 200 milions de discos venuts mundialment.
El seu estil transgressor va anar caient cada vegada més, en un estil comercial enfocat única i exclusivament a generar beneficis.
(19th nervous breakdown)
M'han agradat sempre molt els Stones, encara que no he ocultat mai la meva predilecció pels Beathles. Però al 1991 em van enganyar com a un xino, al vendre'm l'entrada per al que havia de ser l'últim concert dels Stones a Barcelona. Hi vaig ser i em va encantar, però després han tornat amb la mateixa fórmula comercial de sempre, escenografia, eines multimèdia, làser i tot tipus d'ajudes per a emmascarar la pèrdua d'autenticitat.
Per la meva part, ja he fet el rèquiem pels Stones. Ara ja només els falta un bon geriàtric ple de drogues, alcohol i sexe. Más que res per a recordar, no per a consumir.
Lo Bep.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada