Lo Rubianes i la seva intel·ligència han donat veu al poble.

Normalment solem fer grans reconeixements i lloances a persones que ja han mort. Però no per això deixa de ser just fer reconeixements públics a persones que han estat autèntics personatges en la nostra societat.

Per a mi lo Pepe Rubianes han estat un artista desenfadat, divertit, amb les idees clares i sense pèls a la llengua. Sense cap pèl a la llengua. Les contínues polèmiques que va protagonitzar per qüestions no lligades estrictament al seu àmbit professional són la prova. Tenia l'habilitat de dir les coses com i quan li sortien dels collons.

Estic d'acord amb aquells que imputaven a Pepe uns dots estratègics de saber el moment exacte que disparar, però sobretot, a qui apuntar per a fer esclatar alguna bomba mediàtica controlada. Per a mi aquests dots són una habilitat d'artista.

En el desenvolupament dels seus monòlegs va arribar a ser el rei del sarcasme i un artista que amb els seus propis recursos era capaç de mantenir l'atenció de tot un teatre durant dues hores. Es va especialitzar en un art tan difícil com el monòleg, fins i tot abans que aquest gènere es convertís en carn d'humor televisiu.

En resposta a una actitud pesada, retrògrada i nacionalista de la dreta espanyola, va declarar en una entrevista a TV3 que "a mi la unitat d'Espanya em sua la polla per davant i per darrere". Ràpidament van sorgir els salvadors de la pàtria per a intentar enjudiciar-lo, però finalment el cas va ser sobresegut pel jutge.

Crec que una de les claus del seu èxit va ser que sempre es va plantejar espectacles estudiats i molt treballats, però amb una important dosi d'improvisació. Sobre la marxa, obres com la impressionant “Rubianes solamente”, que es va mantenir nou anys a l'escenari, requerien actualitzacions constants. Les referències a la situació social i les picades d'ull als personatges del moment eren una constant. Per això el públic repetia.

Va ser un tipus que sempre va parlar en castellà i mai va tenir cap problema per a triomfar en un país, on la dreta espanyola s'obstina que hi ha una persecució de la seva llengua.

Un artista com Pepe Rubianes és irrepetible perquè no hi ha ningú com ell. Penso sincerament que la gent se l’ha fet seu i avui és un "patrimoni de tots".

El banyut del Bruc torna a besar la terra catalana.

Era la crònica d'una mort anunciada. Un equip format per una vintena de persones van enderrocar dimarts passat el toro d’Osborne del Bruc. Un acte com aquest ja havia succeït a l'agost de 2007, quan l'enderrocament del toro d’Osborne va ser reivindicat per una vintena de persones del autoanomenat grup nacionalista "La Bandera Negra".

Aquest fet ha succeït, vuit mesos després que deu veïns de Masquefa liderats pel propietari d'una serralleria del municipi, Guillermo Acosta, el tornessin a aixecar. Sembla ser que l'home va invertir hores de treball i recursos econòmics propis per a aixecar-lo al maig de l'any passat. No se si ara amb la crisi, la serralleria raja tant.

En aquesta ocasió sembla ser que aquest grup anomenat Germanor Catalana La Bandera Negra ha reivindicat en un comunicat l'autoria. L'objectiu de l’acció és mantenir el propòsit de netejar la silueta de la muntanya de Montserrat dels atacs del nacionalisme espanyol que pretenia embrutar-la.

Aquest grup de joves han anunciat que cada vegada que un símbol espanyol sigui alçat, serà abatut sense contemplacions pels patriotes catalans com mostra de la seva voluntat irreductible de defensar els nostres drets nacionals,

Realment, aquesta acció estava cantada. Ja ho vaig apuntar en un Post anterior en aquest mateix bloc.

Aquest tipus de còctels són imprevisibles. Barrejar nacionalismes (tant català com l'espanyol) i religió l'única cosa que han aconseguit fins a ara, és titulars i publicitat gratuïta per a la marca OSBORNE. Per descomptat per a aquesta marca, el cost que li pugui suposar la reparació de la seva tanca publicitària, per molt cara que sigui, serà infinitament inferior al cost d'una campanya publicitària que tingués la mateixa repercussió mediàtica que ha tingut aquest acte.

Jo aconsellaria a aquest grup de joves que en comptes de retirar-lo, es dedicaran a ridiculitzar-lo ja que això no tindria interès periodístic i a la marca ja no li seria rendible invertir a mantenir la seva dignitat i virilitat nacional espanyola.

En fi, que dimarts que ve he d'anar A Barcelona i estic intrigat a poder veure el treball realitzat.

Polítiques socials en temps de crisi.

Enrere queden els anys en els que es veia a la persona amb discapacitat com a un subjecte de protecció o tutela, un ciutadà mantingut perpètuament en minoria d'edat. Aquest canvi cultural ha suposat una fita important pel que fa a la presa de consciència com sector en termes de reconeixement institucional i d'obtenció de la carta de ciutadania.

En els últims anys hem assistit a fets que han canviat substancialment les perspectives d'inclusió a la societat, de les persones amb discapacitat. D'una banda, s'han aprovat dues lleis, la d'autonomia personal i atenció a la dependència i la de Serveis Socials de Catalunya, que suposen un pas històric pel que fa a la garantia de drets i prestacions socials; i per l'altre, el Pla de Suport al Tercer Sector Social, reforçant d’aquesta manera el treball realitzat per les entitats del tercer sector com actor social.

I justament quan tot semblava encaixar, es posa tot en dubte amb l'aparició de la forta crisi global que ens afecta, amb implicacions econòmiques i per als sectors més fràgils dl nostre teixit social.

És evident que les oportunitats per a plantar cara a aquesta situació de crisi no són les mateixes per a tots els ciutadans. Està afectant sens dubte, a l'ocupació de les persones amb discapacitat d’una manera molt punyent.

Al meu entendre els últims esdeveniments, amb estafes multimilionàries incloses, ens mostren que una de les claus per a la recuperació passa per incorporar els valors ètics a les activitats econòmiques i això inclou sens dubte la potenciació de l'economia social i una forta inversió per a reduir en tot lo possible, la fractura social. Ja que és evident que les polítiques socials i les polítiques econòmiques es retroalimenten les unes a les altres. Amb la qual cosa hem de prestar especial interès en potència la igualtat d'oportunitats, precisament en temps de crisis, quan és més necessària que mai.

És per això que crec que no és el millor camí, el proposar l'esborrany de convocatòria d'ajudes per als programes socials de la Secretaria d'Assumptes Socials del Govern central, a càrrec de la recaptació del 0,7% de l'IRPF. Ja que si es porta a terme, impedirà que una entitat d'àmbit local o autonòmic pugui sol·licitar ajudes per a desenvolupar programes en el seu municipi o comunitat.

Catalunya ha estat un país ric en iniciatives socials i amb una història plena d'experiències associatives innovadores. Després del forçat parèntesi de la guerra civil, hem anat assistint a partir dels anys 60 a un ressorgiment de noves formes associatives que han anat incrementant el seu pes en l'atenció dels estrats més fràgils de la nostra societat.

Precisament Catalunya és la comunitat en la que hi ha més ONG socials, la que ha presentat més sol·licituds d'ajudes a la convocatòria del 0,7% de l'IRPF i en la que més contribuents marquen la casella de la declaració de la renda per a fins socials, en un 57%. Per tant, aquest any s'hauran recaptat uns 62 milions d'euros amb aquest programa.

Per tot això, vull recordar que la ciutat de Lleida ha concentrat, a les terres de ponent, la majoria d'aquestes associacions. Per tant, la seva recent història no es podria escriure sense tenir present el paper que han jugat entitats i associacions en el procés de transformació i millora tant del territori com dels serveis de què ha gaudit la ciutadania. I és precisament en èpoques de crisis quan l'economia social i l'atenció a les persones més vulnerables social i laboralment, són fonamentals per a mantenir l'equitat social i l'Estat del benestar.

Entenc que la igualtat d'oportunitats és un dret de tots els ciutadans, pel sol fet de la seva ciutadania i en la seva aplicació concreta no s’ha de tenir en compte cap altra circumstància que no sigui la seva dignitat essencial.