La Llei de Dependència s'ha convertit en la presa de pèl més gran en el que portem del nou segle.

Els governs del Partit Popular, liderats per José Mª Aznar, no van tenir pebrots suficients per a desenvolupar i engegar una Llei que donés respostes a les necessitats de les persones amb discapacitat en matèria de Dependència. Era el que li venia recriminant el partit socialista enfront de la inexcusable realitat que moltes persones i famílies senceres estaven vivint de forma penosa i costosa en les seves pròpies carns i a la que no podien plantar cara d'una forma estructurada després dels canvis socials esdevinguts, l'augment de l'esperança de vida i la transformació del paper de la dona en la societat, van ser potser les causes més importants que van motivar al partit socialista a posar-se les piles i facilitar la creació d'aquesta llei.

Una Llei que en principi es pretenia universal com la resta de lleis universals, sanitat, pensions, educació, com element conformador del quart pilar de l'estat del benestar i dirigit als col·lectius més desfavorits, tercera edat i persones amb discapacitat, per ser aquests sectors els que com a ciutadans més necessitaven el reconeixement dels seus drets com a universals, però que per molt que ens la pintin de color rosa, no s'acosta ni de lluny als plantejaments inicials.

Aquesta llei en principi pretenia evitar precisament la dependència tant dels beneficiaris com de les famílies afectades a través de mecanismes de prestació de serveis o de mesures preventives, semblava voler-se presentar com una llei que pretenia separar el blat de la palla, per a afrontar millor la problemàtica social que afecta a moltes famílies al nostre país i que per contra s'ha convertit en un totum revolutum a hores d'ara gairebé impossible de desxifrar.

Primer va ser l'estudi i la creació del Llibre Blanc de la Dependència (lo de blanc devia ésser per l'ingenu dels seus plantejaments). Un estudi de la realitat social i econòmica a la que haurien d'enfrontar-se des de la pertinença de recursos i infraestructures disponibles i la projecció de necessitats futures.

Després va ser la seva tramitació parlamentària a través de comissions de treball i participació dels col·lectius socials directa o indirectament implicats, deixant-nos fer una teràpia de grup que segons sembla després no ha servit de res.

Posteriorment apareixeria de la mà del Govern i a través del Ministeri de Treball i Assumptes Socials l'elaboració d'aquest primer esborrany de projecte de Llei, per a la seva posterior tramitació parlamentària fins a la seva aprovació com Llei.

Després de gairebé dos anys de la seva entrada en vigor hem vist córrer rius de tinta a través de mitjans de comunicació escrits. Alguns, com pot ser sense anar-me massa lluny, el meu propi cas, després de molts intents i esforços duts a terme, hem passat de l'esperança a la frustració.

Personalment penso que la classe política en general ens ha pres per babaus, a l'intentar vendre'ns una situació que des del principi no tenien el compromís polític de materialitzar. Senzillament els uns (els del govern) han anat venent fum d'una forma conscient i deliberada, i els altres (els de l'oposició) ens han utilitzat únicament com arma per a desgastar al govern sense propostes reals per a desenvolupar.

Al meu entendre, ni el Govern central ni la Generalitat han complert correctament els seus deures. A les persones amb discapacitat ens està començant a pujar la mosca al nas. O com diuen en el meu poble, se'ns estan inflant els collons i estem farts de que la discapacitat sigui un pilota de ping-ping que vagi passant d’un camp a l’altre.

Per a nosaltres està Llei constituïa una oportunitat per a avançar en els drets socials plens de les capes de la societat amb majors necessitats de suport. Però en canvi és avui tristament font de disputes, d'enfrontaments, de frustració i de desesperació.

Hem de d’anar a votar massivament a les pròximes eleccions i fotre a tots aquests polítics contra la paret, encara que sigui votant en blanc.

És qüestió d'imaginació i decisió.

Vull presentar-vos el “sledge hoquei” és una versió de l'hoquei sobre gel perquè pot ser practicada per esportistes discapacitats. Actualment és un dels esports paralímpics més espectaculars. Els esportistes es desplacen en una espècie de trineu i amb ajuda de dos estics s'impulsen pel gel.


Aquest esport va ser inventat en els anys seixanta en un centre de rehabilitació d'Estocolm. Un grup de persones amb mobilitat reduïda van decidir adaptar una espècie de trineu per a poder practicar hoquei sobre gel. A poc a poc es van anar creant diversos equips i es va poder jugar una lliga a Estocolm on participaven tant persones amb discapacitat com sense ella.

Canvi generacional a la política.

Avui he llegit un article al Diari SEGRE del periodista de la franja Manuel Campo Vidal. Crec que val la pena que hi fem un cop d’ull.

Article.

Cursa per ser l'Obama espanyol.

Una febre recorre Europa i mig món: l'obamania. I un desig nia en la classe política espanyola i, en certa manera, l'europea: assemblar-se tot el possible a Obama. És a dir: adaptar la seua campanya i pujar al carro de la imatge i l'estil que ha aconseguit un èxit electoral històric, no tant pels resultats, com per les dificultats objectives inicials al tractar-se d'un afroamericà.

Per alguns, el triomf d'Obama obliga a rejovenir els cartells electorals, una cosa que a Espanya ja està feta. Tret de Calvo Sotelo, la resta de presidents de la democràcia, González, Aznar i Zapatero van arribar a Moncloa amb alguns anys menys que els 47 actuals d'Obama. Sempre es pot rejovenir més, clar, i proposar Carme Chacón o Soraya Sáenz de Santamaría per al cartell, però no es tracta d'això.

El més important és l'estil de campanya i el missatge. I consta que en els aparells del PP i del PSOE es treballa ja en aquesta tasca. I, a més, observant-se. Al PSOE han llegit la conferència d'Esteban González Pons al Club Segle XXI sobre el web 2.0., és a dir, l'Internet participatiu, i al PP el mateix González Pons admet: "Crec que veig Pepe Blanco més a prop d'Obama que Zapatero, com pretén." L'afirmació coincideix amb l'explicació d'un directiu de la Cadena SER. "Estàvem parlant uns quants amb Zapatero i Blanco a l'arrancar les primàries i allà va apostar tothom per Hillary Clinton, ZP inclòs, tret de Blanco, que va pronosticar la victòria d'Obama".

La nit electoral americana Blanco no era a Lugo, sinó als Estats Units. Alguns columnistes espanyols el van obsequiar amb desqualificacions de "provincià" i d'altres insults, però al PP el van prendre bastant més seriosament: "Aquesta imatge de Blanco parlant a la televisió amb el Capitoli darrere té molt valor".

Story telling.

El problema principal per atansar les campanyes espanyoles a l'americana no està en els mítings o en els debats. Està als story telling, és a dir, a les històries dels candidats. McCain era un heroi del Vietnam, fill d'un almirall, que va rebutjar ser alliberat perquè hi havia altres presoners més antics. Obama és fill de blanca i negre, criat a Indonèsia, però número 1 a Harvard i orador excepcional.

Sempre es pot forçar una història però cal partir d'una cosa seriosa. Adolfo Suarez sí que oferia material per treballar. Felipe una mica menys però va sortir de la vaqueria dels seus pares i Jordi Pujol era un jove metge que va aguantar un consell de guerra amb admirable dignitat i va passar dos anys a les presons franquistes. La millor història, sens dubte, per a aquests finals.
Jubilats els polítics de la Transició, els candidats a president són opositors -Aznar és inspector d'Hisenda, Rajoy registrador de la propietat i Ruiz Gallardón fiscal- o discrets advocats, com Zapatero, que poc va exercir, perquè va ser diputat per Lleó als 27 anys i mai no va perdre l'escó. Crec que tindria una millor història María Dolores de Cospedal, no per advocada de l'Estat, sinó per mare soltera decidida, però al seu partit no els agrada que això es digui. O Celestino Corbacho, que amb tretze anys va emigrar amb un amic des d'Extremadura a Barcelona i va començar a treballar en una obra a l'Hospitalet, ciutat de la qual va ser alcalde un quart de segle després.

Al PP hi ha qui pensa que el triomf d'Obama sobretot descol·loca Rajoy, tot i que el diputat José Luis Ayllón va defensar molt bé que "comparar el PP amb el Partit Republicà té poc sentit".

D'altres pensen que és l'hora de Ruiz Gallardón, ja que, asseguren, somia ser l'Obama espanyol. Ja ressuscitaran en el seu cas el mordaç Joaquín Leguina, que en una campanya electoral es va burlar d'ell dient-li que la seua estampa s'assemblava "al negret de la guardiola del Domund", figura amb una ranura al cap per on entraven les caritatives monedes.

Mentrestant, Zapatero se n'ha sortit amb la seua per acudir a la reunió de Washington gràcies al suport de Sarkozy. Li diran ara que si la cadira és francesa, però els francesos no cedeixen seients sense guanyar-se'ls. Tot i que tampoc no els cedeixen gratis. L'important és que Espanya estarà allà integrant la representació europea. Que Déu i Obama els il·luminin.

Manuel Campo Vidal. Periodista.

Diari Segre. 09-11-2008.