Les misèries de la sanitat espanyola evidencien la connivència entre metges i polítics.

La mort d'aquest nen marroquí per un error comès per una infermera sense experiència en l'atenció de vigilància intensiva en pediatria, ha tret a la llum les misèries del poder en el nostre sistema de salut.

M'he quedat bocabadat, al veure la rapidesa i el consens al que van arribar els responsables polítics i els responsables sanitaris, de l'Hospital Gregorio Marañón de Madrid, per a lliurar a dos culpables als lleons i eludir responsabilitats en un acte digne de la més gran pocavergonya.

La història ja ve plena del coqueteig de poder existent en els grans hospitals públics, entre el quadre directiu -de designació política pels responsables de govern-, i la classe mèdica enquistada al llarg dels anys en aquests centres hospitalaris.

Normalment aquest estira i arronsa de la gestió diària, té tendència a acabar tapant-se el cul mútuament entre metges i gestors. Això ve amanit normalment amb negociacions d'interessos propis de cadascun dels dos col·lectius, en demostracions immorals d'interessos al servei del corporativisme professional.

És vergonyós la forma com han intentat eludir responsabilitats com:

• Falta de formació i especialització en infermeria pediàtrica de vigilància intensiva. Suposo que alguna cosa haurà de dir la presidenta de la comunitat de Madrid, donya Esperanza Aguirre, com a màxim responsable polític de la gestió sanitària a Madrid.

• Falta de planificació en l'organització de serveis vitals en l'atenció urgent dels hospitals. Responsabilitza també de donya Esperança que intenta mantenir serveis amb una insuficient plantilla de personal.

Hem vist com el gerent de l'Hospital Gregorio Marañón va convocar ràpidament una roda de premsa per a reconèixer el "terrorífic error" d'una simple infermera. Però en canvi no va tenir collons d’explicar per què la mare del bebé havia anat diverses vegades a urgències, sense que cap metge considerés l'ingrés davant els símptomes presentava la pacient. Potser és que carregar la "mort" de la mare del bebé als metges, podria desestabilitzar-li la gestió diària de l'hospital, amb la qual cosa seria el centre d'atenció davant els mitjans de comunicació per "els problemes" de gestió, que intencionadament poguessin ocasionar la classe mèdica d'aquest centre.

El que em queda clar de tot aquest procés és que la rapidesa amb la qual s'han trobat a les culpables, denota que alguna cosa fa pudor a la gestió sanitària dels hospitals públics. La rapidesa a trobar un sac dels cops, no és altra cosa que intentar desviar ràpidament l'atenció cap al col·lectiu més feble de l'organització sanitària. No sé com no li van encolomar a la dona de la neteja.

Faltarà veure ara sí el sistema judicial està a l'altura de les circumstàncies, o també forma part d'aquest sistema fastigós de funcionament. La veritat és que no tinc moltes esperances que això acabi aclarint-se i serveixi d'exemple per a una millora real del sistema sanitari.

La moda dels Pactes d'Estat: el recurs quan no tens cap solució per aportar.

En primer lloc vull disculpar-me per haver estat absent durant 15 dies, sense ser políticament incorrecte. Però he canviat el meu ordinador i això ha fet que hagi retardat les meves opinions.

Vull fer una breu reflexió sobre la necessitat que els polítics tenen de fer crides o proclames, més o menys enceses, per a buscar sortides que permetin guanyar temps a la consecució de solucions als problemes de la nostra societat.

Al meu entendre, els cervells més eminents del nostre país es troben treballant al servei de la iniciativa privada. Entre altres raons perquè el món empresarial té molt clar que per a obtenir bons beneficis, que al cap i a la fi és la missió de qualsevol empresa, necessita disposar dels millors professionals en cadascun dels llocs de treball de la seva estructura corporativa i per tant ha de pagar el que calgui.

Doncs aquesta necessitat tan clara del sector empresarial, no es correspon amb l’accés als llocs de decisió de la classe política. Avui dia per a ser diputat, senador, alcalde d’un municipi o president de qualsevol estat. Els únics mèrits que el candidat haurà de demostrar és la capacitat d’entabanar a l’electorat. Per a qualsevol líder polític pesa molt més la imatge populista que sigui capaç de donar, que els mèrits demostrats en la seva capacitat de gestió o informació.

Les proves les tenim si revisem les biografies d’alguns dels líders polítics més propers, que hem tingut en la breu història democràtica del nostre país. Hem arribat a tenir des de metges frustrats, advocats mediocres, enginyers amb la tesi doctoral per finalitzar o inspectors d’hisenda de províncies, que van reconduir la seva activitat professional a l’àmbit de la política fent de la política la seva professió habitual.

Per tant, si tinguéssim una concepció de la gestió del nostre país com si fos una empresa, a dates d’avui estaríem fotent al carrer a tots els responsables de la gestió.

Casualment tots aquests kracs de la gestió, la prioritat més gran que han tingut és la de blindar el seu lloc de treball, fent estatuts de protecció d’ex alts càrrecs per a garantir el seu trànsit per aquesta etapa de la seva vida.

I, és clar, quan aquestes llumeneres de la gestió han d’afrontar problemes com: les elevades taxes d’atur, la galopant crisi econòmica, la creixent fractura social del nostre país, el caos de la gestió de la dependència o l’estabilitat dels seus governs. No se’ls ocorre cap altra idea que la de clamar al cel implorant un pacte d’Estat, com els famosos Pactes de la Moncloa que van acompanyar el procés de transició democràtica, per a què els permetin guanyar temps i marejar la Perdiu.

En resum podem veure que quan als nostres mediocres polítics no se’ls ocorre cap solució, als problemes que els estan asfixiant, no els queda altres collons que reclamar un Pacte d'Estat que els permeti no fer res i que tot continuí igual com estava. Amb la qual cosa vull entendre que un Pacte d'Estat és un acord entre incompetents, perquè no es posi en evidència precisament la seva incompetència.

Davant aquesta situació plantejo que s’estudiï la possibilitat de privatitzar la gestió de l’estat. Per molt mal que es faci, dubto que es fes pitjor de com es fa ara.