Arxiu del blog

diumenge, 1 de novembre de 2020

L'habitatge com garantia d'igualtat i desenvolupament social.

 

L'actual situació de les persones més desafavorides de la nostra societat està traient a la llum les vergonyes i debilitats del nostre anhelat Estat de el Benestar. La Covid-19 no ha fet més que arrencar-li l’embolcall de cel·lofana, en què els nostres polítics ens venien una sensació de protecció del pare Estat. Les realitats quotidianes i les xifres globals són més que eloqüents, aprofundint una veritable emergència habitacional que venia ja des de l'any 2012.

 Sense anar més lluny, fa tan sols dos dies, el Consell General de Poder Judicial va informar que entre gener i març d'aquest any van ser expulsades de les seves cases per no poder pagar les lletres del seu préstec 2.390 persones. 

Aquest impagament té el seu origen en la gran pujada dels preus del lloguer, que ha afavorit que milers de persones es vegin obligades a abandonar les seves llars. La compra d'una casa implica carregar-se amb una llosa hipotecària impossible de pagar per la majoria de persones mileuristes. Durant els anys de la crisi  hi va haver milers de desnonaments, en gran part provocats per la llei aprovada pel Partit Popular el 2012, que va donar ales a les societats d'inversió immobiliàries. La proba la tenim en que, segons les dades del Centre d'Investigacions Sociològiques, la preocupació per l'habitatge s'ha multiplicat per tres durant els últims anys.

 L'habitatge ha deixat de ser sinònim de sostre sota el que protegir-te, com va ser durant la major part de la història de l'home, per convertir-se en un objecte d’inversió. Això ha desencadenat una guerra entre multinacionals que augmenta artificialment els preus, mentre les autoritats es mantenen de braços creuats mirant cap a un altre costat. Una prova fefaent la tenim en que, a dia d'avui, només el fons d'inversió Blackstone és el més gran propietari immobiliari d'Espanya amb propietats per valor 20.000 milions.

 Curiosament hi ha partits polítics, tant a Catalunya com a Espanya, que pretenen evangelitzar-nos amb la sacrosanta Constitució, oblidant deliberadament el que estableix el seu article 47, en el es concreta que "tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat ".

 La ciutadania ja ho té molt clar que tota persona té dret a una casa que li doni aixopluc i seguretat. Però els poders fàctics del país, això és: el poder econòmic de l'Estat amb l'aquiescència del Poder Judicial i del Poder Executiu en mans de governs controlats per la banca, han prostituït l'esperit de la pròpia llei per sembrar la misèria, tot utilitzant l'habitatge com a arma de submissió. Molt sovint, el dret a l'habitatge s'aplica com una forma d'opressió que fan servir molt sovint els propis mercats.

 L'habitatge ha deixat de ser sinònim de sostre sota el qual viure, per esdevenir una inversió de futur. Si avui tenim injustícia i precarietat immobiliàries, només és gràcies a dècades de decisions polítiques que han fet que l'accés a l'habitatge passi de ser un dret a ser un desig vital. Estic convençut que el que està succeint no és una crisi immobiliària temporal que desapareixerà, el que està passant és el que passa quan l'habitatge es converteix en un producte financer per obtenir beneficis fàcils, encara que sigui generant patiment social.

 El passat mes de març la pròpia Organització Mundial de la Salut (OMS), ja alertava que si els governs de tot el món volen que les persones es quedin a casa per evitar la propagació de la Covid-19, també han de prendre mesures urgents per evitar que qualsevol persona es quedi sense llar, tot garantint l'accés a un habitatge adequat per als que no en tenen.

 Recentment la Unió Europea s'ha compromès a ajudar Espanya amb préstecs i subvencions per valor de 140.000 milions €, a repartir en els propers sis anys. Aquesta important assignació de recursos per mitigar la recessió econòmica causada per la COVID-19, s'hauria de gestionar amb molta transparència, evitant que serveixi de farratge per als fons voltor, perquè hi ha un risc massa gran de que aquestes mesures permetin als actors financers de l'IBEX 35, utilitzar la pandèmia i el patiment humà per ampliar el seu domini en els mercats de l'habitatge, obviant les més elementals normes de drets humans, tal com ja ho van fer després de la crisi financera mundial de 2008. Cal que els Estats evitin les pràctiques especuladores dels inversors institucionals en l'àrea de béns d'arrel residencial.

 Davant de tot aquest desequilibri social, aquesta pandèmia que estem patint, ha evidenciat que l'habitatge és la primera línia de defensa i garantia de dret per evitar la vulnerabilitat de les persones. Aquesta pandèmia revela i aprofundeix desigualtats socials o estructurals i ens fa evident el que ja ningú pot negar: d'una banda la vulnerabilitat i desprotecció en què es troben centenars de milers de persones i de l'altra l'enorme concentració de riquesa en poques mans que hi ha al nostre país.



 


1 comentari:

A peu coix. Núria Sagués ha dit...

Un apunt que retrata molt bé el moment en que vivim.
Em segueixen agradant les teves reflexions.
Salutacions
Núria