Arxiu del blog

diumenge, 28 de juny del 2020

L'eclosió de la galàxia post-convergent es posa en mans d'un messiànic Puigdemont.

 
El pujolisme va teixir un regnat de 23 anys, en el qual tothom sabia el paper que tenia assignat. El Pujol va gestionar, amb mà de ferro, una estructura de poder en la què el món empresarial, català i forà, tenia descrits els canals per a la consecució dels seus objectius econòmics. Sabien d'entrada el percentatge que havien de pagar com a peatge per a la consecució de contractes i obres.

Amb el "Cas Palau" va saltar pels aires la infraestructura de corrupció construïda durant tot el mandat. No només es va trencar ipso facto la coalició de "Convergència i Unió", sinó que van haver de desaparèixer els dos partits; Unió perquè fora de la nau nodrissa de CiU es va estavellar al abisme i Convergència perquè va veure que ni amortallant-se amb l'estelada, podia apaivagar la pudor de tants anys de corrupció.

És justament aquí quan el moviment post-convergent es veu obligat a definir un nou model de partit, que s'aferra a l'independentisme com a taula de salvació a hores d'ara en un moment políticament convuls. Per a això ha de deixar de banda l'estructura anquilosada de promoció interna dels cadells de les joventuts de la JNC, buscant candidats dins de la societat civil que permetin oxigenar la imatge deteriorada que ha deixat el Pujol i la seva família.

Aquest nou escenari post-convergent, mostra tot un gresol de famílies polítiques que se senten incòmodes, davant la pèrdua de poder que suposa aquest nou paradigma. Els polítics professionals de l'estructura convergent són els únics interessats a continuar amb la divisió del moviment, ignorant el clam a la unitat d'acció política que les bases i l'electorat exigeixen. Es neguen a renunciar al la seva "professió" i per descomptat a la seva quota de poder.

Les famílies post-convergents aglutinades en tota aquesta sopa de sigles (Junts per Catalunya, Crida, PdCat o ANC) han d'exagerar les diferències, per a diferenciar-se de la resta. Tot i que finalment acabin fent sempre el mateix estil de política en qualsevol institució en la que aterrin. Aquesta exhibició de múscul per diferenciar-se entre ells, posa en evidència que no són tan diferents. Al cap i a la fi, coincideixen tots en la necessitat de tenir unes estructures sanitàries i educatives desenvolupades, tot i combatent les desigualtats socials i donant suport a tota l'estructura de l'economia productiva de país.

És just en aquest moment, quan apareix la figura messiànica de Carles Puigdemont. Ell és qui va demostrar en les eleccions europees de l'any passat tenir la força suficient per entrar a el Parlament Europeu amb tres diputats, i donar-se un bany de masses a Perpinyà el febrer d’aquest any.

Els èxits que ha aconseguit en els diferents tribunals europeus, són l'energia que necessita per l'electorat independentista i augmentar així la seva l'autoestima i dignitat, després de tantes humiliacions que s‘ha hagut d'empassar en la pantomima del Tribunal Suprem en el judici del Procés o a l’actual judici del Major Trapero.

Puigdemont ha fet saltar pels aires les diferències artificials entre els partits polítics de l'arc post-convergent. Forçant als puristes de Convergència a aglutinar-se en una nova formació com el Partit Nacionalista Català, liderat per Marta Pascal que prové de l'escola convergent de la JNC. Alguna de les seves velles glòries de polítics professionals, ja ha deixat caure acusacions de "populisme" contra el lideratge de Puigdemont, com si el populisme no hagués estat una de les estratègies principals de l'era pujolista.

Ara estem davant d'un moviment independentista bicèfal, centrat en Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya. Els primers amb Puigdemont a Europa acaparant protagonisme internacional i guanyant simpaties entre el votant independentista català. Els segons amb un partit estructurat i ben posicionat a les institucions públiques, però decapitat amb el seu President a la presó i la seva secretària general exiliada a Suïssa.

Em sap greu, però he de reconèixer que el líder feixista José María Aznar tenia tota la raó quan va dir "antes se romperá el independentismo en Cataluña, que romperse España".