Arxiu del blog

dissabte, 17 d’abril de 2010

El Tribunal Constitucional no té cap autoritat moral sobre l'Estatut.


Amb cinc intents ja n'hi ha prou, el nou intent l’ha de fer un altre tribunal si en tres anys i mig, els magistrats han estat incapaços de dictaminar, el que han de fer és dir senzillament que és constitucional. En certa manera el va passar ahir va ser alguna cosa més que un alleujament per socialistes i convergents, que entén que difícilment hi haurà sentència abans de les eleccions autonòmiques de la tardor. La possibilitat d’una sentencia negativa hauria significat una nova ebullició del nacionalisme i l'independentisme, el que hauria debilitat més a uns socialistes que ja van segons a les enquestes i als convergents que veurien com els republicans recuperarien part del vot perdut.

Realment i vistes les circumstàncies, no hi ha cap garantia que amb l'actual composició aquest tribunal sigui capaç d'evitar un nou fracàs. I es tracta, a més, d'una composició que no faria més que afegir ombres a una decisió adoptada en la sisena pròrroga, ja que el bloc progressista, que donava suport a la ponència de la magistrada Elisa Pérez Vera, culpava ahir al magistrat Manuel Aragón, teòricament també de aquest sector, del fracàs de la sentència per la seva obstinació de portar a la decisió els seus postulats sobre l'abast del terme "nació". Al mateix temps, també lamentaven que la ponent Pérez Vera, després de cinc redaccions de la sentència, l'última amb aportacions del propi Aragón, hagués de retirar sense signar la decisió més important en la història del Constitucional.

Ha quedat molt clar que aquí no es debatien només aspectes jurídics. En el debat d'aquesta sentència s'ha posat en joc una vegada més, la reivindicació identitària d'un nacionalisme espanyol ple de complexos. Tant populars com com socialistes no aconsegueixen definir un marc de relació entre l'Espanya profunda i les diferents nacionalitats que hi subsisteixen. El Constitucional es va pronunciar tal i com es preveia, posant sobre la taula la ineptitud de tot el tribunal, encapçalat per una presidenta incapaç de desencallar el debat utilitzant el seu vot de qualitat.

A la presidenta del tribunal María Emilia Casas (teòricament del sector progressista), li ha pesat massa l'exercici del seu càrrec i al meu entendre, no ha estat capaç de prendre decisions per forçar una solució. Crec que si l'ordenament jurídic li atorga la capacitat del vot de qualitat, és per què s'entén que un cop analitzades totes les perspectives jurídiques, la presidenta té l'obligació de posicionar-se i forçar una sentència. Manifestant que a aquesta senyora li ha tremolat la mà i ha fet que tanta prudència acabi amb fer que aquest conflicte esclati en els seus propis morros.

Probablement ha arribat el moment de posar fi a aquest desgast polític i a aquest descrèdit de les institucions judicials. Ja no caben més proves ni experiments per fer quadrar el cercle Si veritablement hi ha una voluntat d'imposar un model d'Espanya identificat amb "Una, Grande y Libre", cal dir-ho obertament i sense complexos per a què les diferents nacionalitats que habiten el estat espanyol puguin posicionar-se i prendre decisions.

A Catalunya aquests quatre anys de debat de l'Estatut, han ocasionat un seguit de víctimes polítiques en tots els partits del parlament, excepte els dos partits majoritaris (socialistes i convergents). Primerament en el Partit Popular es van carregar al Josep Piqué, designant a dit des de Madrid a l’Alicia Sánchez Camacho. La següent víctima va ser Carod Rovira, que va ser desplaçat per Puigcercós per reconduir el rumb d'Esquerra Republicana de Catalunya. Seguidament li va tocar el torn al ecologista Joan Saura, que víctima dels seus propis errors de gestió va ser substituït per un jove i sexy Joan Herrera. I en aquest capítol de víctimes tampoc vull oblidar la de Pascual Maragall, que encara que els motius van ser la seva malaltia d'Alzheimer tenint una importància principal en la decisió, és evident que haver aprovat aquest estatut en contra dels barons del PSOE, li havia fet la sentència per endavant.

En definitiva crec que el millor que pot fer el Tribunal Constitucional, és substituir els membres que tenen caducat el mandat i triar nous representants. I per garantir la separació de poders de l'estat, seria molt sa que aquests representants no els escollissin els partits polítics.

2 comentaris:

Mireia ha dit...

Que en tens, de raó!!!

Babunski ha dit...

El TC no serveix de res. És igual que els canviïn com si és queden els mateixos. Només defensaran Españññña.