Arxiu del blog

diumenge, 25 d’abril de 2010

Catalunya: el gra al cul d'Espanya.


Durant tota la meva vida he percebut que la voluntat d’autodeterminació d'Euskadi era el "problema basc". Aquesta situació d’enfrontament, ha suposat milers de víctimes amb un gran vessament de sang. Però tot i el terrorisme, el problema basc no s’ha vist des de l’altiplà central, amb capacitat de desmembrament del model d'Espanya.

Els diferents governs d'Espanya, tant els del Partit Popular d'Aznar o els del PSOE de Zapatero, han aconseguit grans aliances internacionals per lluitar contra el terrorisme "separatista basc". Probablement perquè el terrorisme és una de les xacres que més tem la comunitat internacional, i per tant és relativament senzill trobar llaços de cooperació amb: els Estats Units, la Unió Europea o l’Amèrica Llatina.

Paral·lelament Euskadi té una població de poc més de 2 milions de persones i una participació en el Producte Interior Brut d'Espanya, proporcional al seu pes demogràfic.

Per tant crec que el veritable gra al cul que té actualment el nacionalisme espanyol (representat pel Partit Popular i una part molt important del PSOE), és la reivindicació de la identitat dels anomenats "separatistes catalans".

No tenim més que veure que el debat de l'Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional, ha desemmascarat l’autèntic temor de l'Espanya profunda, que no és altre que el sentiment identitari de Catalunya com a nació.

Catalunya té més de 8 milions de persones, que tenen un pes molt important en les eleccions generals espanyoles. Si els socialistes volen estar a la Moncloa, necessiten tenir bons resultats a Catalunya. Si els Populars aspiren a estar a la Moncloa, hauran de deixar de tenir una quota residual a la dreta catalana i aspirar a ser la tercera força política a Catalunya.

Econòmicament Catalunya és i ha estat un motor de l'economia espanyola. Per tant aquesta Espanya "solidària" no es pot permetre perdre a la gallina dels ous d'or, i cal posar els mitjans necessaris per frenar qualsevol intent de diferenciació d'un model de país que pretén uniformitzar un model cultural creat des dels despatxos.

Per tant, estem davant d'un escenari que marcarà decisivament l'evolució de la relació entre Catalunya i Espanya. El linxament que el Tribunal Constitucional està preparant l'Estatut de Catalunya, ha fet que el president Montilla hagi de buscar l'aliança dels partits polítics catalans (els tres del tripartit i Convergència i Unió), per afrontar unes eleccions autonòmiques sense el desgast que li pot suposar la imatge que pot transmetre a l'electorat català, de claudicació davant el PSOE.

A Madrid, a la seu del PSOE, hi ha inquietud, i ja s'han produït les primeres contradiccions. Potser els equilibrismes que han assajat Zapatero i José Blanco han soterrat la discrepància amb el PSC per uns dies, però al PSOE estrenyen el cul davant del que pugui succeir a Catalunya la setmana que ve, sobretot perquè pugui acabar arribant a Madrid una postura unitària del tripartit i de CiU que davant el PSC amb el PSOE.

Ens acostem a unes eleccions catalanes en les que la ciutadania està cremada i farta, després del desgast de la negociació de l'Estatut, del desgast del finançament i ara amb l'espectacle del Tribunal Constitucional.

És evident que als catalans ens costa molt més esforç sentir-nos espanyols, que als ciutadans d'altres comunitats autònomes. És que em preocupa molt aquesta imatge d'Espanya dissenyada des d'un despatx, embolcallada d’un nacionalisme espanyol excloent i sense tenir en compte la realitat del carrer i l'opinió dels seus ciutadans. Aquesta realitat avui es fa tan evident que arriba a incomodar fins i tot a la Casa Reial.

El PSOE haurà de decidir si una part vol continuar sent un apèndix del model d'estat que defensa el Partit Popular, o aposta per un model integrador de les diferents realitats de la península.