Aquest cap de setmana s'ha produït una mobilització general dels anomenats "Barons" del PSOE. Sembla ser que a casa del Zapatero hi ha hagut “zafarrancho de combat”, o sigui, que han tret el Sancristo gros per a neutralitzar a l'indisciplinat del Montilla.
Això ve a tomb, perquè el president de la Generalitat, José Montilla, ha rebut fortes crítiques dels barons del PSOE, que han qüestionat el front comú català pel finançament. El president d'Andalusia, Manuel Chaves, retreu a Montilla que lligui pressupostos amb les relacions amb el PSOE, i l’histriònic dirigent socialista, Alfonso Guerra, acusa d'irresponsable una possible unitat per a exigir un finançament millor perquè podria acabar donant el govern al PP. Advertint de les conseqüències que en alguna comunitat autònoma, en al·lusió directa a Catalunya, s'uneixin tots els partits contra el govern.
Aquest personatge, també assegura que no pot entendre com poden unir-se tots els politics, de dretes i d'esquerres, per a poder exigir al govern.
Personalment no m'estranya que Alfonso Guerra no pugui entendre com a socialista, el que sí va entendre com a andalús quan era vicepresident del govern amb el Felipe. Lo fotut d'aquesta història, és que aquesta ala dura del PSOE, els Barons, van omplint-se la boca de parlar de federalisme i ells són els primers en carregar-se la concepció federalista de l'estat espanyol.
Considero un posicionament molt intel·ligent el qual està desenvolupant José Montilla. D'una banda està tibant la corda amb l'ala dura del PSOE, aconseguint d'aquesta forma neutralitzar els moviments nacionalistes d'Esquerra Republicana de Catalunya i Convergència i Unió. Per l'altre costat està obrint unes noves expectatives a la ciutadania catalana, que si arriben a signar-se en forma d'un bon acord de finançament per a Catalunya, li poden representar una o dues legislatures de Govern de la Generalitat.
Per tant, aquesta anomenada "prova de foc" pot ser un arma de doble full. D'una banda pot ser que només serveixi com a cortina de fum per a pressionar al PSOE, però per l'altre pot arribar a suposar la consolidació i maduresa del Partit Socialista de Catalunya com a una opció catalanista, pragmàtica i de consens social.
Aquesta segona opció obligaria a reinventar el nacionalisme de CIU i ERC. En canvi el de ICV no faria falta, per que aquest és més de plastilina i pot adaptar-se i moldejar-se a qualsevol marc polític que pugui sorgir.
Cony de país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada