Sembla ser que la societat catalana està perplexa davant la pèrdua de lideratge del nostre país. Així és com l'Associació Catalana de Sociologia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), veu a una Catalunya que "no acaba d'entendre" la transformació que està sofrint i que no ha sabut adonar-se a temps d'uns canvis que n’obliguen a replantejar la seva economia, política i cohesió social.
En pocs anys han succeït massa canvis; hem passat dels famosos "Som 6 milions" a 7 milions i escaig d'habitants, amb un creixement de població del 20 % i en canvi el nivell de recursos que l'estat ha invertit a Catalunya només ha augmentat el 8,5%.
Tinc la impressió que a Catalunya la globalització és una oportunitat que ens ha agafat amb el pas canviat. Potser l'escenari polític ha estat el més idoni per a afrontar els canvis socials hem sofert. Ens hem mogut d'un oasi polític de la època Convergent (que vist en perspectiva tampoc era tant) i a una època de govern tripartitt certament accidentada.
Des del meu punt de vista, aquesta suposada sensació de perplexitat s'ha alimentat de la falta d'inversions de l'Estat central al nostre país. Paral·lelament a aquesta situació, crec que s'ha donat una falta de lideratge polític, al govern de la Generalitat, en les últimes quatre legislatures: les dues últimes del Pujol amb els seus pactes amb els Populars per a mantenir-se al poder, la del Maragall caracteritzada per les convulsions i el caos i l'última del Montilla amb un panorama de claudicació, enfront dels socialistes espanyols (veurem com acaba).
Aquesta falta de lideratge polític, ha fet que els partits d'inspiració catalanista (en aquesta qualificació només vull excloure al Partit Popular de Catalunya), hagin manifestat una incapacitat de plantejar un projecte de país comú, capaç d'il·lusionar i de cohesionar les diferents sensibilitats catalanistes.
Això ha ocasionat que al llarg de l'última dècada, Espanya s'ha desacomplexat i la fúria espanyolista s'ha deslligat. Només cal visitar la península per a comprovar que: no estan tan malament com ens pensàvem fa uns anys i nosaltres no estem tan bé com ens havien fet creure.
Amb aquest panorama podem constatar que avui dia, ser espanyol no és una cosa que faci vergonya ja, sinó que encara que em costi de reconèixer, ser espanyol està de moda. Fins al punt, que en esportistes catalans com el Gasol i el Xavi, amb el seu "Viva Espanya!" mostren la seva espanyolitat sense complexos.
Per tant, no penso que la societat catalana estigui en un estat de perplexitat, al meu entendre la societat catalana està emprenyada per el poc pes específic dels polítics catalans, generant una situació de malestar. Aquest malestar ha anat creixent a mesura que la ciutadania ha pres consciència del cost que a Catalunya li suposa la seva integració dintre d'un Estat espanyol centralista, en el que la fórmula de cafè per a tots ha estat l'engany més brutal que s'ha fet a la ciutadania catalana, ja que la tassa més petita de cafè sempre és per a Catalunya.
Jo crec qu les catalanes i els catalans entenen perfectament les causes dels seus problemes quotidians. El que la societat civil catalana no entén, i potser la deixa perplex, és que no s'avanci amb fermesa, unitat i sentit de país cap a una solució definitiva.
Perquè serà que en aquest cony de país sempre estem obstinats a veure l'ampolla mig buida. Potser és que som massoquistes i ens obstinem a voler utilitzar sempre el camí més estret i més difícil. Mireu, som tan collonuts que celebrem la nostra festa nacional, amb la commemoració d'una derrota enfront de les tropes borbòniques de Felipe V.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada