A la llotja el preu del porc s'estabilitza, en canvi el de certs pseudo intel·lectuals cau en picat.

No fa molt que es denominava nacionalistes als simpatitzants de partits polítics de tendències territorials. Per dir-lo d'alguna manera amb un caire provincià.

Fins a aquí ho entenia tot, els uns eren els bons, o sigui el setè de cavalleria, i els altres eren els dolents, o sigui els indis toca collons que es creien diferents per dur quatre plomes.

Però en ple inici d'una crisi econòmica de dimensió desconeguda, una llei de dependència digna de regir-se pel codi Penal i amb uns polítics que sembla que entenen de tot i no tenen ni puta idea de res. Va i guanya la lliga de futbol el Reial Madrid, la selecció espanyola de futbol gana la Eurocopa, Fernando Alonso continua erigint-se com emblema de l'Espanya cañí i Rafa Nadal (arquetip de jove espanyol) i guanya el torneig de Wimbledon, i un grup d'espanyols de bé (encapçalats per celebritats intel·lectuals en decadència) difonen un manifest en defensa de l'orgull espanyol i de la seva llengua.

De cop s'han aparegut davant meu en un període de 90 dies, més o menys com una lletra de canvi, unes multituds en defensa d'aquest orgull patri de l'Espanya "Una, Gran i Lliure".

Una.- Afortunadament és cert, dic afortunadament per què si n’hi hagués massa com aquesta, l'embolic aquest no arreglava ni Déu.

Gran.- És cert si la comparem amb Andorra o que prenguem com referencia la llista de països amb l'índex més alt d'atur d'Europa. Aquí ocupem el segon lloc en nombre de desocupats.

Lliure.- Com va demostrar la justícia espanyola al condemnar a persones que cremaven les fotografies dels Reis d'Espanya. Si home! aquests que mantenim entre tots i ningú sap perquè. O com es va demostrar més recentment en un acte suprem d'expressió de llibertat, quan el principal partit de l'actual oposició al Parlament espanyol va designar a dit la seva candidata al territori Comanche de Catalunya.

Aquest nacionalisme espanyol aparegut d'entre les pedres, amb les gestes esportives i la intervenció de llumeneres intel·lectuals caigudes en desgràcia des de fa anys (és que els estralls al llarg dels anys passen factura) amb el manifest que vol evitar la desaparició del castellà en el territori espanyol.

Al final, amb totes aquestes cortines de fum esportives i pseudo intel·lectuals, estem amb l'aigua al coll amb samarretes vermelles i manifestos blaus. País de pandereta!!!

Lo Bep.