Arxiu del blog

diumenge, 25 de maig de 2008

L'accés a la universitat com a primer pas per a una plena integració social.

L'equiparació d'oportunitats i la incorporació de les persones amb discapacitat al món laboral duu implícit que, si així ho desitgem, puguem rebre una formació universitària per a competir, en termes d'igualtat, amb la resta de la societat.

Segons l'estudi realitzat sobre 'Drets Humans i Discapacitat a Espanya. Informe de situació', elaborat per Leonor Lidón Heras, només el 2 per cent dels estudiants espanyols que tenen alguna discapacitat accedeix a la universitat i el 40 per cent dels que realitzen aquests estudis universitaris els desenvolupen a través de la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED, majoritàriament degut a les dificultats d'adaptar la seva currícula a les seves necessitats de suport.
Per a qualsevol persona és de cabdal importància la formació superior, amb la finalitat d'assolir una major presència en els llocs de rellevància i de presa de decisions. Doncs en aquest sentit, ho és molt més per a les persones amb discapacitat, atès que tenim un ventall molt més reduït d'oportunitats d'accés al mercat laboral ordinari. Per tant, penso que és fonamental per a això que s'estableixin unes línies d'actuació clares i precises dintre dels Centres d'Informació i Promoció a l'Ocupació de les Universitats per a la promoció de titulats universitaris amb discapacitat.

Per a aconseguir un augment significatiu del percentatge d'estudiants amb discapacitat, que s'incorporen al món universitari, és d’un importància estratègica la formació dels professionals que atenen als estudiants amb discapacitat en les Universitats, ja que el millor servei que se li pot donar a un estudiant amb discapacitat en el desenvolupament dels seus estudis universitaris, és el d'una atenció personalitzada en funció de les seves necessitats acadèmiques i personals. És, per això, una necessitat de primer ordre que aquests professionals estiguin bé formats. Sense oblidar en cap moment la necessitat de disposar de totes les infraestructures i serveis universitaris lliures de barreres arquitectòniques.

Pel que fa al reconeixement de drets, aquests ja vénen establerts en lleis com: Llei d'integració Social dels Minusvàlids, Llei Orgànica d'Universitats o la mateixa Llei d'integració Social dels Minusvàlids. Encara que totes elles són molt generalistes, amb poc contingut i concreció, el que requereix d'un desenvolupament normatiu o bé, d'una major concreció per a poder dotar d'eficàcia els drets reconeguts a les persones amb discapacitat.

És per això que crec que garantir la igualtat d'oportunitats per a realitzar estudis universitaris és un primer pas per a la no discriminació de les persones amb discapacitat en l'accés a una ocupació qualificada i posar totes les facilitats perquè cada individu pugui desenvolupar les seves pròpies opcions de vida.

Per tant hem de tenir en compte que més enllà de la legislació de suport, encara són molts els murs que hem d’enderrocar per a aconseguir ser ciutadans amb plenitud de drets a la pròpia comunitat universitària. I és que les barreres arquitectòniques són només una part de les moltes dificultats que hem de salvar; les actituds familiars de sobreprotecció, la tipologia de les adaptacions curriculars, l'autoestima de l'alumne amb discapacitat durant el procés educatiu, les barreres psicològiques, la metodologia aplicada, són només dificultats que s’afegeixen a l'esforç diari d'adaptar-se a uns requeriments de la societat per a facilitar l'accés a la vida activa i, en aquest cas, a la vida universitària.
Lo Bep.