Segons Viquipèdia, “la felicitat és el resultat d'una activitat neural fluida en la qual els factors interns i externs interactuan estimulant el sistema límbic”…. Com podeu veure no fa falta tanta comèdia ni mals rotllos, per a aconseguir estimular el sistema límbic. Al cap i a la fi, som éssers humans infeliços, trivials, mancats de valor, lluitadors, ens envoltem de coses inútils, ens satisfem amb ambicions mesquines, amb els diners i la posició social. En la majoria de les vegades som éssers desgraciats, encara que puguem posseir coneixements, diners, cases riques, molts fills, automòbils i experiència.
Tenim una tendència irreprimible a ser éssers humans tristos, patidors, i degut al fet que sofrim, desitgem la felicitat; i així ens deixem arrossegar per aquells que ens prometen aquesta felicitat, social, econòmica o espiritual. Aquí podem enquadrar a diferents actors i col·lectius obstinats en fer-nos feliços com: el mercat de consum, els polítics en campanya electoral, els representants terrenals de les divinitats celestials o el director de la nostra sucursal bancària (decidit a allargar la nostra hipoteca perquè puguem comprar més) ….
En aquesta línia estarien els factors actius desencadenants de la generació de felicitat. Però potser seria més intel·ligent analitzar altres camins per a l'obtenció de la felicitat, com podrien ser enfocar la nostra vida a eliminar el sofriment. En aquest cas podríem arribar a un estat d'absència de sofriment que a través d'una actitud més conformista, ens permetés que aparegués per generació espontània la felicitat.
Personalment opino que en l'instant mateix que som conscients de la nostra felicitat deixem de ser feliços, això ja no és felicitat.
La felicitat, de la mateixa forma que l'amor, no són coses que puguem perseguir, arriben. Però si les anem a buscar probablement ens adonarem que la pròpia recerca ha de ser on trobem els moments de felicitat.
El meu plantejament està basat a trobar moments feliços en la lluita diària per les nostres vides. Com ho planteja Lluís Llach en la seva versió del poema de Konstantin Kavafis “Viatge a Ítaca”. El propi viatge és el qual et permet trobar la felicitat en moments concrets, però per a això hem de predisposar la nostra vida per a això.
Segurament hem de tenir una actitud cap a la felicitat, observant que de la mateixa manera que no tenim dret a consumir riquesa sense produir-la, tampoc ho tenim a consumir felicitat sense produir-la.
Lo Bep.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada