Arxiu del blog

dissabte, 23 de febrer de 2008

La via independentista d'Esquerra Republicana de Catalunya és incompatible amb l'exercici del poder.

Cada vegada que ens acostem a uns comicis electorals, podem observar com totes les forces polítiques intenten establir la seva quota de mercat electoral, amb posicionaments que els permetin segmentar el seu possible electorat i alhora deixar-los marge de negociació per a poder exercir el poder.

En el cas d'Esquerra Republicana de Catalunya podem veure a un partit que es defineix com "d'esquerra socialdemòcrata favorable a la independència de Catalunya i dels Països Catalans". Després d'aquesta definició de Viquipèdia podem observar un posicionament electoral com a partit d'esquerres i independentista, la qualificació d'independentista és sens dubte per a diferenciar-se en el plantejament del concepte nacionalista, “propietat” de Convergència i Unió.

Per tant, ens movem en un terreny en el que hem de compaginar el posicionament en el mercat electoral, jugant amb els conceptes de nacionalisme i progressisme.

Esquerra Republicana de Catalunya està compartint inquietuds de govern, amb un partit purament esquerres com Iniciativa per Catalunya i un partit de centre i esquerra com el Partit Socialista de Catalunya. Però en aquesta tasca té un seriós inconvenient, perquè el seu posicionament independentista la fa un soci incòmode per als plantejaments nacionalistes de PSC i ICV, i també ocasiona un risc polític per al partit estatal (PSOE) amb l'amb el que el PSC està coalligat, ja que alguns posicionaments que Esquerra Republicana de Catalunya es veu obligada a prendre, són incòmodes en el dia a dia polític entre PP i PSOE.

Respecte al component nacionalista (independentista) de ERC, ha de lluitar i guanyar quota de mercat a Convergència i Unió. Això suposa que ambdós partits han de competir a veure "qui la fa més llarga", han de lluitar per una franja electoral que pot desplaçar-se uns mil·límetres en un sentit o en un altre, en funció dels conceptes i les idees que estiguin a la venda.

Conceptes com catalanisme, sobirnisme, nacionalisme o independentisme són sovint contestats des de la capital del regne amb la qualificació de "separatistes". Doncs bé, en aquests matisos és on, totes les forces polítiques de Catalunya, han hagut de posar una especial atenció per a desmarcar-se de posicions que poguessin situar-les en una dependència de qualsevol estructura a nivell espanyol.

Per a Esquerra Republicana de Catalunya és tremendament complicat jugar a ser partit d'esquerra moderada i alhora partit independentista (pujant el nivell de ADN quatribarrat respecte d’altres adversaris).

Crec que ERC està consumint els seus últims cartutxos en aquesta posició política ambivalent i haurà de posicionar-se i triar quina bandera pretén enarborar, si la de les quatre barres o la de la falç i el martell, per a entendre'ns.

Jugar a tot per a poder continuar tocant cuixa de poder, és una situació massa ambigua per a perpetuar-la massa en el temps. L'electorat al que es dirigeix cada vegada li exigirà major claredat en els seus posicionaments.

D'una banda Convergència i Unió ja l’ha posat dues vegades en una situació d'enfrontament amb els socis de govern a Catalunya. La primera amb la reprobació al Parlament de Catalunya, del projecte d'un túnel del tren d'alta velocitat per la Sagrada Família i la segona amb el suport a la proclamació d'independència de Kosovo.

Encara que en aquesta darrera es va salvar per la campana per la incompetència d'alguns diputats i diputades de CiU que van arribar tard a la votació, havent d'aguantar una esbroncada monumental del fill de l'amo.

Normalment en política, quan un partit no decideix d'una forma clara quins són les seves línies programàtiques i la seva estratègia, els electors acaben decidint per ell i posant les coses al seu lloc.

Lo Bep.